DE MOZART A BUSTER KEATON

Estem de sort: amb La flauta màgica que farà estada al Gran Teatre del Liceu els propers mesos de juliol i setembre, com a final i inici (respectius) de les temporades 2015-16 i 2016-17. I si estem de sort és pel privilegi de gaudir d’una producció senzillament extraordinària del Singspiel de Mozart i Schikaneder, que un servidor ha vist el cap de setmana passat al Teatro Real de Madrid.

El concepte escènic, de Suzanne Andrade i de Paul Barritt, es basa en les animacions projectades (creades per Barritt) que remeten al cinema mut, amb codis visuals perfectament reconeixebles, des de la primera Silly Simphonie de Disney (The Skeleton Dance) fins a les ombres de Lotte Reiniger, passant per la caracterització de personatges que al.ludeix a icones immortals de la pantalla en blanc i negre: Nosferatu (Monostatos), Caligari (Sarastro) o Buster Keaton (Papageno), amb una aràcnida Reina de la Nit que fins i tot faria pensar en l’imaginari postmodern de Tim Burton. En definitiva, una festa per als sentits, gràcies a l’equip escènic capitanejat per Barrie Kosky, que opta per suprimir els diàlegs parlats i canviar-los per intertítols propis del cinema mut. En aquest cas, l’acompanyament musical corre a càrrec d’un piano electrònic que opta per dues fantasies mozartianes: la KV 397 i la 475, com si estiguéssim en una petita sala cinematogràfica de fa cent anys.

Tanmateix, la cosa no és ni gratuïta ni fruit d’un caprici per a nostàlgics del cinema clàssic, perquè Barrie Kosky no oblida que La flauta màgica és, deixant de banda una peça amb reminiscències francmaçòniques, una Zauberoper i una Volksoper. És a dir, una òpera màgica i una òpera popular. Indubtablement, el cinema ha estat al segle XX el que l’òpera havia estat durant bona part dels segles XVIII i XIX, una manifestació artística de força arrelament popular. I va afegir, a més, aquell component de màgia i d’il.lusió, que tan sols una òpera com la mozartiana, amb el seu rerefons del conte de fades, pot ajudar a sintetitzar.

Certament, l’element visual d’aquest muntatge és tan fascinant i atractiu que hom té la sensació de deixar-se dur per l’embolcall i devessall d’imatges, oblidant que per damunt de tot assistim a un espectacle en què l’element musical és el punt de partença. Sortosament, la cosa estava en bones mans perquè Ivor Bolton és un declarat i prestigiós mozartià, cosa que sempre ha demostrat amb unes lectures que opten per criteris filològics però sense amaneraments ni radicalismes que ocasionalment podrien convertir la partitura en quelcom irreconeixible. I aquesta Flauta... ha estat excel.lentment dirigida pel mestre britànic. Algun desajust perceptible en els números concertants podrien fer pensar que estarien provocats per la complexitat escènica i les dificultats dels cantants de veure bé el director (passen bona part de l’espectacle atrinxerats a la part superior de l’escenari), però sense que sang arribés al riu.

El que comentem és el primer cast, el dia de l’última representació. Assumia el doble rol de Sprecher i de Sarastro un baix poc rotund, Christof Fischesser, dúctil en el fraseig però de greus amb poc relleu per a la part sacerdotal. Tampoc no semblava molt còmode Joel Prieto en la pell d’un Tamino de bona línia però escassament expressiu, potser també a causa de les particularitats de la posada en escena. Ana Durlovski va arribar sense problemes als Fas sobreaguts de la Reina de la Nit, per bé que la veu és massa metàl·lica per al personatge.

Vam tenir molta més sort amb el sempre agraït Papageno, embutit en la pell de Joan Martín-Royo/Buster Keaton. El baríton català, que sempre ha explicat que aquest és el seu rol preferit del repertori mozartià, va demostrar amb escreix el domini del personatge i va desplegar un extraordinari domini escènic en el context del peculiar muntatge. A més, es va complementar molt bé amb la dúctil i delicada Pamina de Sophie Bevan, amb sobrada projecció vocal i amb musicalitat exquisida en una pàgina tan esplèndida com “Ach ich fühl’s”, al segon acte.

Esplèndides les tres dames (Elena Copons, Gemma Coma-Alabert i Nadine Weissmann), notable el Monostatos/Nosferatu de Mikel Atxalandabaso i molt bé els sacerdots i les nenes intèrprets dels genis acompanyants de Tamino i Papageno en el regne de les ombres, amarades en aquest cas del millor blanc i negre imaginable al servei de la sempiterna òpera mozartiana.