"DON CARLO" O PARE I FILL SEGONS DECKER

Pot resultar un sa exercici veure en DVD les dues recents edicions del Don Carlo de Giuseppe Verdi. Una és, de fet, una reexhumació, corresponent a la ja mítica producció de John Dexter enregistrada al Metropolitan de Nova York el 1983 i distribuïda per Deutsche Grammophon en un doble estoig. El repartiment és tan luxós com l'espectacle: Plácido Domingo, Mirella Freni, Nicolai Ghiaurov, Grace Bumbry i Louis Quilico, amb direcció musical de James Levine. La llarga durada (213 minuts) s'explica pel fet que la versió es correspon a l'original parisenca en cinc actes, tot i que en italià i sense el ballet. L'altra, de poc més de vint anys més tard, es va enregistrar a l'Òpera d'Amsterdam el 2004. La nova fornada de cantants lírics es posa al servei de la versió italiana (en quatre actes) que Verdi va estrenar a la Scala milanesa el 1884: Rolando, Villazón, Amanda Roocroft, Robert Lloyd, Violeta Urmana i Dwayne Croft encarnen, al llarg de 165 minuts, els personatges protagonistes de la singular òpera verdiana.

Un dels al.licients d'aquesta segona versió, distribïda per Opus Arte també en estoig soble, és la posada en escena de Willi Decker, artífex de discutits (però indiscutibles) muntatges que es passegen arreu de l'Europa musical d'avui. Decker concentra l'atenció en el drama intern que marca el pols de l'òpera verdiana: les relacions entre pare i fill (Felip II i l'infant Carles), sota la quasi omnipresent i obsessiva presidència d'un enorme crucifix, del qual veiem tan sols els peus de Jesucrist.

El conflicte entre pare i fill s'explora en el muntatge des de l'inici, quan abans de la introducció coral Felip obliga a senyar-se el seu fill, tossut i tenyit de vegades per notes d'una bogeria que es correspon, en un intel.ligent apunt, amb la imbecil.litat de l'infant Carles històric, res a veure amb l'heroi de l'òpera, inspirada en el drama romàntic de Friedrich Schiller Don Carlos.

El drama religiós, doncs, actua com a contrapunt al llarg d'un muntatge que juga amb els contrastos bicolors del món de Felip (negre) i el de Carles i els seus éssers estimats (Isabel de Valois i Rodrigo), tintats d'un color cendrós, el mateix que presideix l'enorme panteó (en al-lusió al Panteón de los Reyes d'El Escorial). Decker, com ens diu en el documental inclòs en el DVD, assenyala amb el dit l'obsessió de Felip II per col.leccionar cadàvers al palau-monestir que es va fer construir en el més pur estil herrerià.

Una excel.lent recreació, que contrasta amb l'edició del Metropolitan, i que no només no traeix en absolut l'òpera verdiana, sinó suggereix noves claus de lectura. L'experiència del visionat, doncs, resulta altament excitant, sobretot si hi afegim la qualitat d'unes veus en estat de gràcia, especialment el Don Carlo de Villazón, el Felip II de Robert Lloyd i també, és clar, la pastosa i conduntent -es diria visceral- direcció musical de Riccardo Chailly davant de la sumptuosa Orquestra del Concertgebow d'Amsterdam.