14.11.06

GERGIEV I WAGNER: L'ÓS I EL CABRÓ

Posats a trobar símils entre homes i animals, Valery Gergiev seria un ós estepari i Richard Wagner un cabró. Aquesta (i altres) van ser algunes de les reflexions que, des de l’amfiteatre del Liceu, em feia diumenge a la tarda, en el marc del primer concert de la XXIII temporada Ibercàmera.
Gergiev és un paio molt i molt bèstia. No tan sols per un rostre i un cos propi d’un cosac amant de la gresca: també per la inusitada energia amb què aborda el repertori. El director rus s’abraona literalment damunt de l’orquestra. Hi entra i s’hi revolca, com un ós estepari damunt d’un rusc de mel entre la fullaraca seca d’aquells boscos que tan bé va retratat el Kurosawa de Dersu Uzala. El “tovaritx” Gergiev esbufega, endreça amb nervi els seus mal disposats i desendreçats cabells i amenaça amb llençar-se damunt dels instruments de corda que té davant (per cert, amb les violes a la dreta i els violoncels al davant, jugant a dinàmiques tímbriques contrastades). Potser per això, Gergiev prescindeix de la tarima integrant-se amb els “seus” músics del Mariinski, conduïts amb gest taquicàrdic, amatent a tots i cadascun dels matisos de la partitura que té al davant. I si aquesta partitura es correspon amb el primer acte de La valquíria o el segon de Parsifal, la cosa esdevé majúscula.
Ara bé, dubto de l’eficàcia teatral del Wagner de Gergiev. Amatent al simfonisme i a fer escoltar tots i cadascun dels instruments de l’orquestra, Gergiev sembla oblidar el discurs teatral, el reforç de la paraula. Concerta i dóna molt bé les entrades però sembla obviar les intencionalitats expressives del que hi ha escrit per a orquestra. A la mitja part del concert, un company de cuites crítiques em deia que era avorrit. No hi estic d’acord: però sí puc dir que l’orgia sonora semblava estar al servei de si mateixa i no del rerefons dramàtic que comporta, per exemple, la tensió creixent entre el triangle que formen Hunding, Siegmund i Sieglinde. O la conversió eròtico-sacra de Parsifal després del bes de Kundry, aquell moment epifànic i que Syberberg va traduir en el desdoblament de Parsifal en l’adaptació fílmica de l’òpera wagneriana.
Veus per a un tros de cabró
L’altre punt feble de la vetllada va ser un equip vocal de relativa eficàcia. I aquí ve que constati que Wagner era un tros de cabró. Entenguem-nos, un cabró genial, cap a qui sento devoció secreta i no sempre confessa, més que res per no ser infidel a la causa de la meva veritable estimació musical i que, com tothom sap, és la mozartiana. Però, devot declarat de Wagner, declaro en veu alta i dempeus damunt la taula que era un filldeputaintegral. I Alexei Steblianko ho devia pensar mentre se les tenia amb els terrible salts intervàlics del “Wälse!”. Només un cabró pot escriure una part com aquella i, a sobre, fer-lo desaparèixer d'escena després del també esgotador final del segon acte; només un tirà podia escriure una part maratoniana com la que reserva a Kundry al segon acte de Parsifal i, després, tenir-la de genolls durant el tercer sense fer-li pronunciar més que mitja paraula i cantar un compàs. És clar que els Melchior, Windgassen, Lorenz, Jerusalem o fins i tot Domingo han pogut penjar-se medalles wagnerianes, però a costa de patir molt i molt i de deixar de pintar-se les ungles dels peus. O, en el capítol de dones, les Nilsson, Varnay, Behrens o Meier. A risc de quedar-se menaupàusiques abans d’hora.
Aleksei Steblianko va ser un Siegmund de suficiència, però amb Wagner no n’hi ha prou amb ser suficient. Al seu costat, Valeria Stenkina va resultar una Sieglinde lleugerament plana i que només va treure pit (i no parlo del vestit) cap al final, després que el poc rotund Hunding de Gennadi Bezzubenkov s’hagués assegut a contemplar la resta. A la segona part, el Klingsor de Mikhail Petrenko no mataria ni una mosca, tot i el bon paper del Parsifal d’Oleg Balaixov i, ara sí, l’excel.lent Kundry de Larisa Gogolevskaia. Kundry no ha de tenir la veu bonica, però sí poderosament versàtil per jugar amb la dualitat d’un personatge que és eros i thanatos a la vegada, fada i bruixa, àngel i dimoni. Va ser l’única presència majúscula de l’equip vocal, en el marc de la també majúscula i gegantina presència de Gergiev, un ós revolcant-se en la mel i espantant les quatre abelles que pul.lulaven al voltant, tot i una lluita cos a cos amb una abella reina: la Gogolevskaia.

3 Comments:

Anonymous Anónimo said...

Rebut i llegit. A mi em va agradar molt però, és veritat, de veus res de res: els russos a fer òpera russa o ensaladilla. Tens molts bemolls per dir que Wagner era un cabró. Un cabró genial! Però sí, fa patir molt les veus. Ai,ai que no et deixaran anar a Bayreuth aquest estiu...

3:51 p. m.  
Anonymous Anónimo said...

A un servidor li va agradar més Parsifal que Valquíria, potser perquè les lentituds li escauen millor i perquè vam tenir un catxo tros de Kundry. Ara, de cabró Wagner res, només passa que escrivia per a veus de veritat i no per a les figues flors mel·líflues que més enllà de Wolfgang Amadé s'escanyen.

4:34 p. m.  
Anonymous Anónimo said...

a mi em va decebre molt la primera part. La lectura de Gergiev de La Valquíria em va semblar somorta, mancada de dramatisme, d'emoció, de lirisme, de tremp.... quasi no la vaig reconèixer i m'anava renyant a mi mateixa dient-me que no em concentro prou, com sovint em passa malauradament.
Sortosament la segona part em va compensar.
Records i gràcies per enviar-me els teus articles
Rosa

9:00 p. m.  

Publicar un comentario

<< Home