TORNA "LUCIA" (QUINA MANDRA!)

Torna, al Gran Teatre del Liceu, Lucia di Lammermoor. La veritat, em fa una certa mandra. Però passa amb aquesta òpera que, un cop dins, t’hi trobes bé. I és difícil no deixar-se dur, en algun moment (o en més d’un), per l’encís del melodisme donizettià. Amb tot, reconec que no és aquesta una de les meves òperes predilectes. Aquell esllanguiment, aquells ritmes rutinaris, aquelles volades líriques... sincerament, se’m fa un pèl monòton. Contra gustos no hi ha res escrit, oi? Doncs l’últim belcanto, a excepció del sempre eficaç Rossini, se’m fa difícil de pair. Arriba un punt en què començo a remoure’m a la butaca i m’agafen unes ganes impetuoses de sortir de la sala i deixar-ho córrer. Fins que arriben moment atractius, fins i tot divertits, com el parapa-pa-pa; pa-pa; pa-pa... i aleshores comença el sextet (“Chi mi frena in tal momento”...) I avait torno a sucumbir a l’art del badall.
Siguem seriosos i apuntem quatre coses sobre Lucia di Lammermoor, l’òpera de la boja més boja de totes les boges que es fan i es desfan: la núvia escocesa de camisa de dormir ensangonada i mirada esmaperduda.

Una òpera romàntica
Sense cap mena de dubte, aquesta és l’òpera romàntica per excel.lència en el panorama del teatre musical italià del segle XIX. I tot per diverses raons: per un costat la tria del tema, extret de The bride of Lammermoor, novel.la de Walter Scott inspirada en fets reals que ambienta la història d’un amor impossible entre fills de famílies enemigues, com si es tractés d’una revisió del Romeo i Julieta shakesperià. En aquest cas, els enfrontats són els escocesos dividits en partidaris de Guillem d’Orange, per una banda, i de Jaume II, per l’altra. Un motiu com aquest dóna lloc a situacions fantasmagòriques, escenes de bogeria (o sigui de gent que es torna realment boja), suïcidis, etcètera. Salvatore Cammarano, futur llibretista de Verdi, va sintetitzar l’argument de Scott en un text que Donizetti, en el moment àlgid de la seva carrera, va musicar en poc més de sis setmanes.
Un altre dels factors “romanticitzants” de l’obra és l’atmosfera que l’envolta, carregada de foscor, ambients boscosos i escenes delirants enmig d’una Escòcia idealitzada i que segurament no ha existit mai, però a la que l’òpera ha cedit part del seu patrimoni: només cal pensar en títols (molts d’ells inspirats en relats novel.lats o teatrals) com Ariodante, La dame blanche, Macbeth o I puritani. Amb Lucia, en definitiva, ens trobem davant d’una obra netament belcantista, això vol dir amb passatges molt ornamentats destinats al lluïment de les veus protagonistes, especialment a la protagonista, una soprano lírica que, tot s’ha de dir, no ho té pas fàcil.
L’obra es va estrenar amb èxit al Teatre San Carlo de Nàpols el 26 de novembre de 1835 i tres anys després, concretament el 22 de setembre de 1838, es va poder veure i escoltar al Teatre de la Santa Creu de Barcelona. Al Gran Teatre del Liceu no hi va arribar fins el 1849, tot i haver estat una de les obres més representades al teatre de La Rambla. No és cap casualitat: l’èxit de l’òpera va córrer com un regueró de pólvora arreu d’Europa i Donizetti va arribar a refer part de la partitura per a una edició en francès que es va representar, amb alguns retocs, al Théâtre de la Renaissance de París (i de la que existeix versió discogràfica). Però cal dir que Lucia di Lammermoor també es va cantar en eslovè, polonès, búlgar, anglès, alemany i fins i tot en castellà durant gran part del segle XIX.

L’escena de la bogeria i l’escena d’Edgardo
Al tercer acte, Lucia fa la seva aparició amb la camisa de dormir ensangonada i la daga gotejant de sang del seu difunt marit. És aleshores quan canta, davant de la desesperació dels seus familiars, l’ària “Il dolce suono... ardon gl’incensi”, més coneguda com a “ària de la bogeria”, senzillament perquè mostra el deliri del personatge. El número inclou una llarga cadència escrita per a la flauta, que es queda sola acompanyant la soprano. Un fragment sembla que afegit per la tradició i que no és de la mà de Donizetti, tot i que segurament deuria autoritzar-lo, perquè tot apunta que la cadència en qüestió va ser obra de Fanny Tacchinardi-Persiani, soprano que va estrenar l’òpera. De fet, la solució no fa més que prolongar l’acompanyament solístic de la flauta, que Donizetti havia optat per escollir com a instrument obligat després de desestimar una harmònica de vidre. L’instrument de vent rememora la melodia de l’ària “Regnava nel silenzio” per reforçar la idea del deliri de Lucia. Per cert que la versió que Beverly Sills va enregistrar de l’òpera recull justament la versió per a harmònica de vidre.
L’última escena de l’òpera és per a Edgardo que, a la vora de les tombes dels seus avantapassats, decideix fer-se matar per Enrico. Mentre medita, sent com alguns dels habitants del castell de Lammermoor ploren la sort de Lucia, a punt de morir. La vol anar a veure, però Edgardo és aturat per Raimondo, que li comunica la mort de la noia, la qual ha expirat després d’haver pronunciat el seu nom. Desesperat, Edgardo decideix posar fi a la seva vida clavant-se una daga. Abans, encara té temps per cantar una magnífica ària. Es tracta d’un número de lluïment per al tenor, que després de la gran escena de Lucia ha d’enfrontar-se amb un moment magnífic, escrit magistralment per Donizetti en un número que inclou recitatiu, ària i cabaletta, amb l’acompanyament del cor. Magnífic.

DISCOGRAFIA SELECCIONADA
. Maria Callas, Giuseppe di Stefano, Tito Gobbi, Raffaele Ariè. C. i. O. del Maggio Musicale Fiorentino. Dir.: Tullio Serafin. EMI (1953)
. Beverly Sills, Carlo Bergonzi, Piero Cappuccilli, Justino Díaz. Ambrosian Opera Chorus. O. Simfònica de Londres. Dir.: Thomas Schippers. MILLENIUM (1970)
. Joan Sutherland, Luciano Pavarotti, Sherrill Milnes, Nicolai Ghiaurov. C. i O. del Covent Garden de Londres. Dir.: Richard Bonynge. DECCA (1971)
. Montserrat Caballé, Josep Carreras, Vicenç Sardinero, Samuel Ramey. Ambrosian Opera Chorus. New Philharmonia Orchestra. PHILIPS (1976)
. Edita Gruberová, Alfredo Kraus, Renato Bruson, Robert Lloyd. Ambrosian Opera Chorus. Royal Philharmonic Orchestra. EMI (1983)

(en francès)
. Nathalie Dessay, Roberto Alagna, Ludovic Tézier, Yves Saelens. C. i O. de l’Òpera de Lió. Dir.: Evelino Pidò. VIRGIN (2002)