25 ANYS DE TOSSUDERIA OPERÍSTICA A SABADELL

Els Amics de l'Òpera de Sabadell celebren la seva 25ª temporada. Fa uns mesos em van demanar un article per incloure en el programa de l'any. Heus-lo ací. Els companys Roger Alier, Marcel Cervelló, Jordi Maluquer, Pau Nadal i Albert Vilardell també hi fan la seva contribució. Aquesta és la meva.

* * * * *

Podria començar amb els tòpics. Per exemple, allò d’”els amics dels meus amics són els meus amics”. A aquestes alçades, ja sabem que l’òpera és amiga comuna d’aquesta (bona) gent de Sabadell i això ens fa més amics de la capital del Vallès Occidental.

Però prefereixo parlar d’una característica que ha fet de l’AOS una entitat de primera línia en un país malauradament massa migrat i petit en matèria cultural: la tossuderia. Fent de la necessitat virtut, l’equip que lidera amb mà ferma Mirna Lacambra ha aconseguit que avui dia la temporada d’Òpera a Catalunya sigui una realitat per la que ens hem i hem de felicitar. En primer lloc a nosaltres mateixos, que podem gaudir d’una magnífica temporada amb títols de repertori; i en segon lloc a tots els qui ho fan possible amb voluntat, tenacitat i no sempre amb prou mitjans.

La Mirna i molts dels amics comuns ho saben: de vegades he constatat errors en criteris de programació, potser he criticat amb duresa algunes propostes i n’he desaprovat d’altres. Però sempre amb la convicció de l’esforç progressiu. I aquest, quan ha arribat a bon port, ha aconseguit que a Sabadell haguem viscut nits memorables. I aleshores sí que no he estalviat elogis.

I sempre, sempre, he admirat i aplaudit la tossuderia d’Amics de l’Òpera de Sabadell. Quan la Mirna, a principis de temporada, ens parla en roda de premsa amb el seu entusiasme característic de les seves “descobertes” de veus joves contagia un entusiasme al que és difícil oposar resistència. Però quan apunta la possibilitat de programar tal o qual altre títol, de vegades un calfred recorre l’espinada: podria haver estat una missió suïcida programar un títol com Norma; s’han de tenir molts bemolls per activa i per passiva (i ja em disculpareu la grolleria) per haver muntat una cosa tan difícil com Le nozze di Figaro. Però és que tot plegat només s’aconsegueix a força de tenacitat i d’aquesta tossuderia que tan bé ens defineix com a poble: deu ser per això que ens enganxem un ase al darrere del cotxe. I sort en tenim d’aquella tossuderia per haver arribat a programar títols com els esmentats, haver-ho fet en més d’una ocasió i a més amb dignitat progressiva fins a l’excel.lència de les últimes temporades.

Efectivament, sense ser tossut ningú no s’equivoca. I sense errors no hi ha encerts. Cap químic ni farmacèutic encerta a la primera una fórmula terapèutica, i cal una i una altra prova per aconseguir el que es vol. Era evident que els primers muntatges de l’AOS no podien tenir la qualitat que ara tenen. Però ja apuntaven maneres i buscaven, això sí, la perfecció a través del gran repertori. I aquesta ha estat, em sembla, una altra de les característiques dels amics de la nostra amiga comuna, l’òpera: l’opció irrenunciable a títols majúsculs, de referència, en què el perill era doble. Perquè parapetar-se en petiteses de butxaca hauria estat una opció fàcil, de riscos escassos i resultats potser satisfactoris, però amb poca ambició. Optar, en canvi, per ser un punt de referència en la història operística de casa nostra amb La bohème, Cavalleria rusticana o Il trovatore des del principi indica fins a quin punt les pretensions apuntaven alt.

Poc a poc, amb tossuderia, risc i gust per l’òpera majúscula i en majúscules, s’ha arribat on s’ha arribat. Potser no totes les administracions públiques s’ho acaben de creure i ja seria hora que els diners públics doblessin els ajuts en iniciatives com les d’Amics de l’Òpera de Sabadell de manera molt més generosa. A aquestes alçades, l’AOS no ha demostrar res perquè ja ho ha demostrat al llarg dels seus (primers) 25 anys d’història. De tot cor, moltes gràcies i moltíssimes felicitats.