"LE NOZZE DI FIGARO" A SANTIAGO

La pregunta seria: es pot muntar una cosa tan difícil com Le nozze di Figaro, fer-ho bé i quedar com uns senyors? La resposta és sí. Almenys, pel que es va poder veure (i escoltar) a l’Auditorio de Galicia el 19 i 21 d’octubre, a l’inici de la temporada 2006-07 de la Real Filharmonía de Galicia que dirigeix Antoni Ros Marbà.

L’espectacle ja té uns anys, procedeix del Teatro Campoamor d’Oviedo i el dirigeix Emilio Sagi amb escenografia i vestuari de Julio Galán. Muntatge de factura clàssica, ben dissenyat i millor explicat, que retorna l’acció original a l’ambientació espanyola de mitjans-finals del segle XVIII, d’acord amb l’esperit de la comèdia de Beaumarchais en què es basa el llibret de Lorenzo Da Ponte. Una veritable delícia.

Era un repte presentar el muntatge en un espai com l’auditori de Santiago de Compostela, atès precisament el seu caràcter de sala de concerts i no pensat per al teatre i, menys encara, per a l’òpera. Però se n’han sortit. Oriol Roch, director tècnic de la RFG, se les sap totes i ha aconseguit el miracle.

Per la seva banda, Antoni Ros Marbà ha sabut ubicar les diferents seccions orquestrals a l’’improvisat fossat sense que el so se’n ressentís: les fustes a l’esquerra (i no sota la corbata, com és preceptible en aquests casos) dotaven d’una sonoritat contrastada la partitura mozartiana, especialment en un quart acte en què el vent en general i la fusta en particular són tan essencials per establir el joc de complicitats per subratllar els malentesos de la “folle journée”.

Com deia al principi, és possible muntar unes Nozze amb gent de casa, jove i molt competent. Vagi per endavant la nostra barretada a un trio inqüestionable: Elena de la Merced, Joan Martín-Royo i Josep-Miquel Ramon, respectivament Susanna, Fígaro i el Comte d’Almaviva.

A aquestes alçades, és redundant elogiar Elena de la Merced. Però hi podríem afegir que en aquests moments no hi ha Susanna més deliciosa que la soprano valenciana. Té el físic, la veu i el caràcter “ad hoc” i serveix l’immarcessible personatge amb una gràcia a la que és difícil oposar resistència. Li escau una parella (escènica) com Joan Martín-Royo, perquè el baix-baríton català assumeix la descarada personalitat del barber alcavot sense estalviar una punta de dolor per l’honor traït, especialment en la seva lluïda ària del quart acte. I finalment el comte de Josep-Miquel Ramon (parella en la vida real d’Elena de la Merced), perfecte i ajustat en la seva ridiculesa, majestàtic en les formes, brillant en les resolucions de passatges compromesos com les agilitats de “Vedro mentr’io sospiro”.

Va ser una llàstima que María Rodríguez patís alguns problemes d’emissió en la seva prestació com a Comtessa. Manca de seguretat o incomoditat per factors aliens a una veu molt natural i bonica, ideal per al personatge, tot i defensar amb més que dignitat aquest monument al sentit comú que és “Dove sono”. Per la seva banda, Cristina Faus té una veu preciosa però excessiva en l’emissió per a la delicada malícia d’un Cherubino.

Per la seva banda, Antoni Ros Marbà coneix Mozart i el tradueix amb una innegable tendència a la “joie de vivre” davant d’una orquestra com la Real Filharmonía de Galicia que dirigeix des de fa cinc anys. La lectura del director català va tenir la justa correspondència entre el vellut amable de la comèdia i l’acidesa del drama.

Fa cinquanta anys potser calia anar a Viena a veure i sentir un repartiment competent per a la primera de les tres òperes del tàndem Mozart-Da Ponte. Ara, afortundament, una ciutat petita com Santiago ha demostrat que en un racó de món també es pot gaudir de la música de Mozart ben servida amb valors autòctons i joves que són, més que promeses, consolidades realitats.