30.9.06

TRAVIATA "SEX BOMB"

Guapos, guapíssims, Rolando Villazón i Anna Netrebko passegen les seves figures damunt de l’escenari (enorme per definició, sobredimensionat en el muntatge proposat per la dramatúrgia de Willy Decker) del Grosses Festpielhaus salzburguès. Ell, amb una camisa oberta i uns calçotets boxer, entona el “De’ miei bollenti spiriti” mentre ella, sinuosa, sembla una gata mansa que vol moixaines després d’una nit no dormida. Una veritable bomba sexual, aquesta Traviata, un dels grans èxits del Festival de Salzburg i, sens dubte, l’espectacle revel.lació de l’edició del 2005.
No vaig poder-ho veure en viu i encara he de desprecintar l’estoig dels CDs, però Universal m’ha enviat el DVD que edita Deutsche Grammophon i no he pogut resistir la temptació de mirar-me’l: “prima l’immagine, dopo la musica”, una mica per morbo i una mica per verificar que la cosa realment valia la pena. No només no he quedat defraudat sinó que les expectatives han donat pas a una fascinació AUDIO-VISUAL.
Decker explora el món de Violetta i la deixa en un espai immens, desafiant un temps que s’escola (molt bona la idea del gran rellotge i de l’ancià “Doctor R.I.P.” omnipresent des del preludi) i sola en un món enmig d’homes. Una nina trencada, ben servida per la gràcil figura d’una Anna Netrebko, insiteixo, guapa, guapíssima.
Però hi ha molt més, perquè aquesta és una Traviata molt ben cantada. En plenitud d’estil, la soprano russa es deixa d’orgues i no és víctima de la partitura “tripartita” que diu el tòpic: allò que al primer acte és lírico-lleugera, que al segon és lírica i que al tercer és dramàtica. Només les sopranos covardes ho mantenen per parapetar-se en les dificultats evidents d’un paper de pedra picada i possiblement el millor retrat de dona que ha donat l’òpera romàntica italiana. La Violetta de Netrebko és una, gran i lliure. Tan lliure que no es busca problemes i deixa estar el Mi sobreagut de la cabaletta conclusiva del primer acte (per cert, la va escriure Verdi o la tradició posterior?)
Per la seva banda, Villazón juga bé la carta del seu característic histrionisme. Esplèndid actor i millor cantant, el devessall vocal de què fa gala només es pot definir amb una paraula: generositat. I una altra paraula com intel.ligència pot servir per titllar el Germont de Thomas Hampson, potser vocalment lleugerament desplaçat en estil, però sàviament ocupat en oferir una interpretació immaculada de la partitura verdiana.
Tan sols una tara: l’excés i la poca subtilesa que Carlo Rizzi imprimeix a alguns passatges de la partitura, malgrat la sempre lluminosa presència de la Filharmònica de Viena i el cor de l’òpera de la capital austríaca.
Un producte, en definitiva, indispensable per a l’amant del glamur i de la feina ben feta. L’adquisició d’aquest DVD es justifica per si sola i demostra el feliç moment que viu l’òpera, l’existència de la qual queda definitivament salvada gràcies a l’audiovisual.

3 Comments:

Anonymous Anónimo said...

doncs si, visca el glamour, i l´amour i tot el que faci falta

...que alguna trempada a l´òpera, de tant en tant, no v a malament a ningu......

9:34 a. m.  
Anonymous Anónimo said...

Ella m'agradava molt quan no la coneixia ningú i cantava sobretot amb en Gergiev i repertori rus....No m'agraden tant les dives de marketing, tot i que la prefereixo de lluny a Mme Alagna. Ell, no vaig entendre mai què li veieu o li escoletu: per a mi es tractat de un imitador de Domingo amb veu no massa gran, un pallasset que engola sovint i no projecta com cal.... En Bergonzi i en Kraus van cantar L'ELISIR no mil vegades millor; éren un altre món....

5:13 p. m.  
Anonymous Anónimo said...

Agraesc la recomanació. La meva Traviata de referència va ser per l'abril de 1998, a Leipzig. Dirigia Jiri Kout la Gewandhaus que cobreix també l'òpera. Si considerava Verdi com a gran, de mans de Jiri Kout es va convertir en excels. També es va fer d'una tirada de manera més simple però més rica en una extraordinària producció d'Andreas Homoki amb decorat de Schlösmann. Quina noblesa adhuc la dansa espanyola, jugant amb unes cadires. Els intèrprets, era un segon cast, res de l'altre món. La Baszinska que era la que feia de Violeta, ens va regalar amb un segon i tercer acte sublims i abrandats. I bé, més en el seu personatge que no pas Hampson, Tomas Möwes. Jordi

5:31 p. m.  

Publicar un comentario

<< Home