TRAVIATA "SEX BOMB"

Guapos, guapíssims, Rolando Villazón i Anna Netrebko passegen les seves figures damunt de l’escenari (enorme per definició, sobredimensionat en el muntatge proposat per la dramatúrgia de Willy Decker) del Grosses Festpielhaus salzburguès. Ell, amb una camisa oberta i uns calçotets boxer, entona el “De’ miei bollenti spiriti” mentre ella, sinuosa, sembla una gata mansa que vol moixaines després d’una nit no dormida. Una veritable bomba sexual, aquesta Traviata, un dels grans èxits del Festival de Salzburg i, sens dubte, l’espectacle revel.lació de l’edició del 2005.
No vaig poder-ho veure en viu i encara he de desprecintar l’estoig dels CDs, però Universal m’ha enviat el DVD que edita Deutsche Grammophon i no he pogut resistir la temptació de mirar-me’l: “prima l’immagine, dopo la musica”, una mica per morbo i una mica per verificar que la cosa realment valia la pena. No només no he quedat defraudat sinó que les expectatives han donat pas a una fascinació AUDIO-VISUAL.
Decker explora el món de Violetta i la deixa en un espai immens, desafiant un temps que s’escola (molt bona la idea del gran rellotge i de l’ancià “Doctor R.I.P.” omnipresent des del preludi) i sola en un món enmig d’homes. Una nina trencada, ben servida per la gràcil figura d’una Anna Netrebko, insiteixo, guapa, guapíssima.
Però hi ha molt més, perquè aquesta és una Traviata molt ben cantada. En plenitud d’estil, la soprano russa es deixa d’orgues i no és víctima de la partitura “tripartita” que diu el tòpic: allò que al primer acte és lírico-lleugera, que al segon és lírica i que al tercer és dramàtica. Només les sopranos covardes ho mantenen per parapetar-se en les dificultats evidents d’un paper de pedra picada i possiblement el millor retrat de dona que ha donat l’òpera romàntica italiana. La Violetta de Netrebko és una, gran i lliure. Tan lliure que no es busca problemes i deixa estar el Mi sobreagut de la cabaletta conclusiva del primer acte (per cert, la va escriure Verdi o la tradició posterior?)
Per la seva banda, Villazón juga bé la carta del seu característic histrionisme. Esplèndid actor i millor cantant, el devessall vocal de què fa gala només es pot definir amb una paraula: generositat. I una altra paraula com intel.ligència pot servir per titllar el Germont de Thomas Hampson, potser vocalment lleugerament desplaçat en estil, però sàviament ocupat en oferir una interpretació immaculada de la partitura verdiana.
Tan sols una tara: l’excés i la poca subtilesa que Carlo Rizzi imprimeix a alguns passatges de la partitura, malgrat la sempre lluminosa presència de la Filharmònica de Viena i el cor de l’òpera de la capital austríaca.
Un producte, en definitiva, indispensable per a l’amant del glamur i de la feina ben feta. L’adquisició d’aquest DVD es justifica per si sola i demostra el feliç moment que viu l’òpera, l’existència de la qual queda definitivament salvada gràcies a l’audiovisual.