3.10.06

EL LICEU HA OBERT TEMPORADA AMB MOZART

Ja tenim inaugurada oficialment la temporada operística 2006-07 al Liceu. Ens felicitem que sigui amb un Mozart com La clemenza di Tito, lamentablement massa rellegada a les galeres de la versió en concert. És clar que el muntatge vist el dia de l’estrena no és gran cosa, però com a mínim explica a grans trets una història que tampoc és un prodigi d’inventiva dramatúrgica. L’espai escènic que proposa la direcció de Francisco Negrín pretén jugar amb les simetries i les proporcions inherents a una partitura que, pel seu caràcter al.legòric, funciona amb les coordenades justes i perfectes. Això no vol dir que el muntatge sigui un encert. Però tampoc és un despropòsit.
Vocalment, s’ha comptat amb molts dels cantants que estan fent els papers protagonistes de l'obra per aquests mons de Déu: recentment havíem vist a Salzburg el muntatge de la Clemenza de Kusej/Harnoncourt amb Kasarova i Schade; i fa pocs dies ens arribava l’últim enregistrament (RCA), novament amb Kasarova i amb la Vitellia de Véronique Gens. Els tres artistes s’estan al teatre de La Rambla amb defectes i virtuts: la Kasarova té un instrument prodigiós i el bon gust es posa al servei d’un Mozart ben cuinat, si bé els parrups avellutats (per marcar territori búlgar?) poden irritar pel seu amanerament. En definitiva, Kasarova és d’aquelles cantants que agraden molt o no agraden gens. Peronalment, a mi m'agrada.
No es pot dir el mateix de Michael Schade, excessivament monolític i possiblement massa lleuger per a una part que, si bé és la que més victimitza la metronímia de l’”opera seria”, no dóna peu a matisos ni a una varietat més àmplia de registres. Un Titus tan petri com les quatre escultures esquerdades que queden de l’emperador romà. Sort que la tercera en discòrdia és una gran senyora, feta i dreta, i de posat hieràtic (coses de la “grandeur” francesa) i que respon al nom de Véronique Gens. És una Vitellia felina i elegant, a més de ben cantada tot i els riscos evidents d’una tessitura que demana pujar cims i de seguida fer excursions a les regions més pregones de la vocalitat exigida a la soprano.
Completaven la festa una hàbil Marianna Pizzolato com a Annio, la sempre deliciosa Ofelia Sala (mare recent d’una Ofelia) com a Servilia i el discret Publio d’Umberto Chiummo: per què el paper del tribú sempre el canten (amb excepcions) baixos de segona?
Sebastian Weigle va defensar des del fossat una partitura que no necessita justificacions, tot i estar escrita contemporàniament a La flauta màgica. L’embelliment de les àries amb obligats (“Parto, parto” o “Non più di fiori”) va funcionar en una versió pràcticament sense talls el els recitatius, ben acompanyats pel pianoforte. Amb tot, faltava una mica d’oli perquè l’engranatge acabés de funcionar. Però ens agrada Weigle i ens admira la seva versatilitat per fer de tot i a més de manera pulcra. L’orquestra del Liceu (i el cor) no són els més apropiats per a Mozart, però Weigle és prou intel.ligent per jugar la carta del manierisme i extreure un so el màxim de ben servit per a la partitura que calgui.
Ben poques vegades el Liceu ha inaugurat temporada amb Mozart: si la memòria i l’hemeroteca no em fallen, la primera vegada va ser per obrir la 1984-85 (amb Le nozze di Figaro) i després, en unes sessions fora d’abonament, la 1990-91 (amb un Don Giovanni a càrrec dels efectius de l’Òpera de Munic). Que ara el teló s’hagi alçat amb l’última òpera del catàleg de Mozart és un signe que els temps, definitivament, han canviat. Per a millor.

6 Comments:

Anonymous Anónimo said...

Què vol dir "dret i fet" en català?

12:13 p. m.  
Anonymous Anónimo said...

com veuras, no m'agrada comentar al blog....La Kasarova m'agrada de vegades més, de vegades menys. Schade, com tu dius en general...i Weigle..En Negrin no fa despropòsits tot i no ser un director d'escena 'abracadabrant' (ni falta que em fan, a mi personalment). On no estem d'acord gens és en la Gens, que és una veu blanca del barroc, que canta bé però amb poca ánima (li recordo una Fiordiligi 'bona', d'una banda, i atroç per l'altra....I el greu que no tenia per 'Come scoglio' no crec que el pugui tenir per la Vitellia i particularment per el rondó...Sobre tot ara que vaig escoltar fa una setmana i pico l'Antonacci fent una creació de la part). Hieràtica ho ha estat sempre, però penso menys a la grandeur que a l' incapacitat per fer altrament; a mi m'avorreix sobiranament. No són o eren hieràtics la Crespin, en Bacquier, en Tézier, la Dessay, en Naouri (i Alagna es belluga molt -però això es pot dir que li vé dels sicilians...). Fins i tot la Delunsc, que no m'agrada massa i que tria repertoris molt menys escaients i més agosarats que la Gens, és una excel.lent artista.


Apa, fins un'altra. Una abraçada

1:06 p. m.  
Anonymous Anónimo said...

Parrups??? La Kasarova és fantàstica, però el seu legato té més "baches" que una carretera catalana...

6:35 p. m.  
Blogger JMB said...

El primer comentari se m'ha esborrat i l'he enviat per correu electrònic al Jaume.

4:04 p. m.  
Anonymous Anónimo said...

encara que estic d'acord amb les observacions que fas sobre els
cantants de "La clemenza", poques vegades el Liceu havia aconseguit un cast que fos de nivell sense cap veu discordant com va passar emb el rei de Denis Sedov a Ariodante. Àdhuc el Publio d'Umberto Chiummo em va
semblar prou bé.I a més amb va recordar l'antic director tècnic en Josep Maria (?) Folch quan molt jove es va incorporar al Liceu.
Si bé reconec que la unitat de veu d'una Von Stade a "Non piú di fiori" és superior cal dir que he seguit des dels seus principis la Veonique Gens. Va començar als 24 anys amb un The Fairy Queen a Aix, amb un petit paper que va cantar meravellosament. Després l'he vist a Tourcoing amb el seu millor rol un Cherubino que, en ser alta i prima, semblava realment que era un noi que es disfressava de noia i cantava un "non só piu" amb la veu vacil.lant insuperable. Vaig assistir a la seva "prise de rol" de Vitellia també a Tourcoing a finals dels 80 o prinipis dels 90 i ja va cantar bé però molt menys decidida i actriu que ara. L'hieratisme del seu paper era volgut, suposo.
Jordi

4:28 p. m.  
Anonymous Anónimo said...

Ya era hora que el pequeño gran hombre mozartiano de la crítica barcelonesa mostrara su talento en otro medio. Muy interesantes sus visiones de la Clemenza de Tito, ¿será tan certero en obras que no son de su repertorio natural? Mi experiencia vital me ha llevado a la conclusión que mozartianos y wagnerianos (por poner unos ehemplos) son como bastante autosuficientes, como si perdonaran la vida al resto de aficionados que vibran más con otros repertorios (barroco, verismo, belcantismo, contemporáneo...). No es el caso de nuestro Radigales, ser inquieto e hiperactivo en el campo musical. De todos modos, felicidades por esta nueva ventana para conocer lo que pasa por su cabeza. Supongo que en el blog puede expresarse con mayor profundidad y longitud respecto a sus escritos en La Vanguardia.
Felicidades!

4:02 p. m.  

Publicar un comentario

<< Home