GRAN NIT D'ÒPERA AMB "LUCIA"

Ho confesso: em feia mandra anar a veure Lucia di Lamermoor al Liceu. Però em venia molt de gust assistir a una gran nit d’òpera un dissabte al vespre, que és quan ve més de gust anar al Liceu. Una mica perquè dissabte és un dels pocs dies de la setmana en què per a una immensa majoria de ciutadans podem fer reposar les neurones i assistim, relaxats, al teatre. I va ser, efectivament, una gran nit d’òpera.
Hi ha títols que conviden a evocar un “glamour” que de vegades s’oblida. I l’òpera, que pot ser moltes coses, de tant en tant també és això. O ho ha de ser. Insisteixo: la nit de dissabte es va produir aquella màgia especial, pròpia de nits d’òpera glamuroses, que teníem oblidades. Potser hi va contribuir el fet que Donizetti és un d'aquests compositors que evoquen unes tradicions i una època ja extingida de l'òpera que, quan es revifen, prenen una rellevància especial.
I, amb tot, Lucia di Lammermoor segueix sense ser un títol dels que formen part de la meva galeria de predileccions. Aviso.
Gran nit d’òpera per a dues (sobretot) grans veus: Patrizia Ciofi i Josep Bros. Vagi per endavant el meu exabrupte cap a l’imbècil de torn que va cridar “buuuhhh!” contra la soprano italiana. Presumiblement, un nostàlgic d'Edita Gruberová, la soprano que havia de ser una de les Lucia d’aquest espectacle al Liceu. I que a causa d’una sinusitis ha hagut de cancel.lar, almenys, les primeres funcions. Quina culpa en té la pobra Ciofi, de la sinusitis de la Gruberová? Misèries.
Patrizia Ciofi té una veu balsàmica. El volum és poc potent, però és que la figura de la soprano, petita i escarransida, no pot contenir el devessall decibèlic que trobaríem en un cos gegantí com el de (posats a evocar Lucia memorables), Joan Sutherland. Per contra, la Ciofi sap jugar les pròpies cartes amb intel.ligència i gust: des del primer moment sabem que Lucia és rematadament boja i que la seva fragilitat l’acabarà trencant per dintre. L’efecte no pot ser més corprenedorament balsàmic i patètic a la vegada, ja des de les primeres frases o a partir de la seva ària del primer acte. “E così via” al llarg de tres hores de funció que culminen amb ària (“de la bogeria”) i cabaletta. Reconec que l’”Ardon gli incensi” del tercer acte no és per tornar-se bojos (mai millor dit), però és que Patrizia Ciofi (que ÉS innegablement Lucia) no exhibeix una pirotècnia gratuïta, sinó mesurada i controlada no pas des de la fredor racionalment tècnica sinó des de la intel.ligència de qui se sap valedora de determinats recursos. Això sí, tractats amb generositat. Una curiosa sensació: Patrizia Ciofi és com un matí de dissabte de tardor, amb la seva alenada d’aire fresc. A ella, doncs, la nostra primera barretada de la nit.
La segona és per a Josep Bros, un tenor que no ha de demostrar res, perquè el seu Edgardo ha passat de l’excel.lència a la referència inexcusable. I punt. La veu, tersa, amb densitat de paleta pictòrica de categoria, flueix de manera natural. Un té la sensació que el tenor barceloní s’ho passa bé amb la seva feina, al mateix temps que delecta qui té al davant. Plenitud d’estil, plenitud vocal, plenitud de mitjans. Es pot demanar més? Les deficiències d’un color de vegades esmorteït que en alguna ocasió havia exhibit Bros (especialment en un paper com el d’Edgardo) semblen definitivament arraconades a benefici de la recerca i la troballa d’un so pur, immaculat i atent als mil-i-un matisos. Josep Bros entén i tradueix la nobilitat del personatge, al que dota d’una expressió justa i mesurada. Ahir a la nit, mentre escoltava el seu “Fra poco a me ricovero”, però especialment aquelles frases finals del personatge (“quell’alma innamorata...”) evocava alguns dels millors moments d’Alfredo Kraus en el mateix passatge i no sentia nostàlgia, sinó el reconfort de constatar que tenim Edgardo per anys en la veu de Josep Bros, hereu de la millor tradició forjada a casa nostra. Bravo!
Dues grans veus, doncs, per a una gran nit. Em quedo amb això i no pas amb les desquadratures del cercle d’un esforçat Josep Caballé-Domènech amb millors intencions que no pas resultats des d’un fossat on segurament va suar la cansalada. Em quedo amb les veus de Ciofi i de Bros i mantinc una prudent distància amb Anthony Michaels-Moore a qui vaig trobar a faltar el metall, aquell “squillo” propis dels malparits (vull dir dels papers de malparit) operístics. Em quedo amb un tros de Giacomo Prestia i algun greu rotund (excessivament exhibit, pel meu gust) del seu Raimondo. Em quedo amb Josep Fadó lamentant que la part de Normanno no sigui més prolongada ateses les potencialitats d’aquest jove tenor. I també em quedo amb l’espectacle de Robert Carsen, protestat per bastants, però que entenc des de la perspectiva de qui col.loca Lucia en el marc d’un cub que es tanca, opressor, i disposat de manera desequilibrada, com el cap de la pobra protagonista. Una producció que ja té quinza anys, procedent de l'Opernhaus de Zuric i que treu partit a una història impossible i avorrida, per molt Walter Scott que hi hagi al darrere. Una produció que em va agradar. Molt i molt, i que té en la càrrega simbòlica molts codis que podem anar desvetllant de manera excitant.
“Eppur si muove”, perquè amb tot, ho confesso, Lucia di Lammermoor segueix sense fer-me el pes i no sé si puc fer-hi gran cosa per molt que m’hi esforci. I, afegeixo, malgrat aquesta gran nit d’òpera d’ahir, al Liceu, enmig d’una Rambla esbiaixada per les protestes davant de la situació política creada arran de les darreres eleccions. El Liceu, novament, com a aparador de les proteses socials. Hi ha coses que perduren, tot i que amb colors diferents. Afortunadament, la música segueix al seu lloc, imperturbable al pas del temps.