SOBRE ELS TIRANS EN L'ÒPERA

Reflexió sobre la posada en escena de personatges com Titus, Mitrídates, etc.: després d’haver vist els muntatges de La clemenza di Tito (Martin Kusej) i de Mitridate (Günter Krämer) al Festival de Salzburg del 2006, es pot arribar a una conclusió: molts directors d’escena, avui, opten per representar el personatge central d’aquestes obres no pas des de la magnanimitat al.legòrica pròpia de l’”opera seria” original, sinó des de l’antipatia que suposen individus (històrics) com l’emoerador Titus o el rei Mitrídates, militars sense escrúpols. El Titus de Kusej és un sàdic paranoic, que podria ser cosí germà de Cal.lígula; per la seva banda, el Mitídates de Krämer esdevé en l’espectacle de la Residenzhof un pare cínic que, com tot dictador militar, amaga els seus ulls darrere d’unes ulleres fosques que converteixen el personatge en algú inquietant i pertorbador. En aquest sentit, val la pena apuntar les diferents possibilitats de dur en escena aquest tipus d’òperes.
El primer model, pràcticament desestimat avui (i que es remuntaria als anys cinquanta o seixanta del segle XX) és l’aproximació historicista. Mala cosa, entre d’altres raons perquè, en el cas de La clemenza di Tito, el protagonista és Titus Vespasià, emperador romà del segle I a.C. i un personatge que realment tenia poc de clement i molt de mala bèstia. I això pot servir també per a Mitrídates, Juli Cèsar, Luci Sil.la i un llarg etcètera d’aquests individus històricament reals i idealitzats pels objectius al.legòrics de l’”opera seria” divuitesca”.
El segon model, propi per exemple dels espectacles de Jean-Pierre Ponnelle els anys setanta i vuitanta, seria el de l’exhumació del model de representació d’aquell segle XVIII. Així, el personatge titular esdevé un home que actua a través de la raó i no pas de la passió, com a paràfrasi de la Il.lustració.
Finalment, el tercer model seria l’especulatiu. Els Herrmann, Kusej o Krämer s’hi han apropat des de la dimensió tràgica i David McVicar, amb el seu Giulio Cesare de Glyndebourne (atenció a l’esplèndida edició en DVD de l’espectacle) des de l’humor. Però sempre amb la voluntat desmitificadora i fins i tot amb un punt de bretolada, unes vegades per denunciar el poder tirànic d’aquells personatges, d’altres per desbancar-los del pedestal.
En tot cas, el segon i tercer models són, ara per ara, els únics vàlids pels temps que corren.