2.9.06

LA MARISCALA ÉS MORTA. VISCA ELISABETH SCHWARZKOPF!

(traducció i adaptació de l’article aparegut a “La Vanguardia” el 5 d’agost del 2006)

Elisabeth Schwarzkopf és morta. Un cop dur perquè, malgrat la vellesa de la soprano (havia fet 90 anys el desembre del 2005), la seva veu s’havia conservat perennement jove gràcies a les gravacions discogràques. Havia deixat de cantar òpera el 1972 i es va retirar definitivament dels escenaris el 1979 en un acte d’intel.ligència artística: a diferència de molts i moltes altres, la soprano alemanya no s’hagués permès presentar-se davant del seu públic amb mostres evidents de declivi, de manera que davant del més petit signe de feblesa va desaparèixer, discretament, dels teatres i les sales de concert. Va ser una cantant única, que pràcticament no deixa hereus (exceptuant, potser, Anne Schwanewilms o Mathias Goerne), precisament per la seva immensa personalitat.

Queden, això sí, els enregistraments fonogràfics. Perquè la Schwarzkopf(com la seva amiga Victòria dels Àngels, amb qui deu cantar, amb Gerald Moore, el rossinià “duet dels gats” per a delectança dels estels), va tenir la sort de treballar amb el recolzament de Walter Legge, el seu marit i productor de His Master Voice (EMI) i que sempre va saber què, com i amb qui s’havia de gravar. Devem a Legge, per exemple, els grans moments del primer Karajan, de Fischer-Dieskau, Giulini, Maria Callas, la Philharmonia Orchestra i, és clar, Elisabeth Schwarzkopf.
És d’idiotes pensar que qualsevol temps passat va ser millor, però la veritat és que escoltar les cançons de Wolf o els Quatre darrers lieder de Richard Strauss amb la veu d’Elisabeth Schwarzkopf suposa viure una experiència que ens desplaça a una època definitivament extingida, d’il.lusions que brillen fugaçment sense que, com Faust, puguem retenir l’instant. Una època, per a ser prosaics, en què el cantant es posava al servei del que cantava i no a l’inrevés.

La veu d’Elisabeth Schwarzkopf era el resultat d’una fèrria, prussiana disciplina, que va aconseguir convertir tot el que va cantar en referència inel.ludible per a la posteritat. Posats a seleccionar les seves millors gravacions -i deixant de banda el lied- apareix com a indispensable el trio mozartià d’heroïnes dapontianes: la Comtessa d’Almaviva (Le nozze di Figaro), Donna Elvira (Don Giovanni) i Fiordiligi (Così fan tutte). I després, és clar, el Richard Strauss de Capriccio i, sobretot, del Rosenkavalier. Elisabeth Schwarzkopf era “LA” Mariscala i la sort va fer que la càmera de Paul Czinner inmortalitzés al Festival de Salzburg de 1960 una memorable funció de l’òpera straussiana dirigida per Herbert von Karajan. Recentement editada en DVD, podem delectar-nos davant de la interpretació musical de la soprano, pero també davant la seva bellesa física: hieràtica, distant, perfecta en les seves proporcions, de rostre immaculat, somriure sardònic i mirada penetrant, a més d’excel.lent actriu.

Com a la Mariscala, bellesa i vellesa eren dos conceptes incompatibles per a Elisabeth Schwarzkopf, i per això feia una dècada que es negava a aparèixer davant de les càmeres. Des del seu retir a Suïssa (primer) i Àustria (després, fins a la seva mort el 3 d’agost del 2006), la Schwarzkopf va poder seguir de lluny la redacció de Les autres soirs, indispensable llibre de memòries d’André Tubeuf i de lectura obligada. La tesi del llibre és la de la vida de la soprano: un artista honest sempre treballa, unes nits davant del públic i d’altres estudiant i treballant dur. Més enllà no hi ha ni capricis ni veleïtats glamuroses.
Elisabeth Schwarzkopf, doncs, se n’ha anat, tot i que quedaran les seves gravacions. Amb tot, i definitivament, la Mariscala ha mort.

1 Comments:

Anonymous Anónimo said...

Es ben curiós el que m'ha passat amb la Schwarzkopf. Vaig fer-ne un comentari per El Punt, "Adéu a La Mariscala" el 5,08.06 en el qual per recordar la seva darrera actuació a Barcelona vaig incloure'n una cita elogiosa de Xavier Montsalvatge. L'endemà tot i saber que en el seu dia també vaig assistir al recital, vaig pensar que en aquell moment com a crític musical d'El Correo Catalan potser n'havia dit alguna cosa. Efectivament el 30.09.1973 vaig publicar una crítica lamentant l'actuació de la cantant."El público aplaudió más que nada un pasado". Els discs, records anteriors, s'han acabat imposant a aquella mala impressió que tenia realment arxivada. Jordi.

2:02 p. m.  

Publicar un comentario

<< Home