26.11.06

UNA TARDA AMB RENÉE FLEMING

Com que la senyora Montserrat Caballé ha posposat el seu recital al Liceu (propera data: 7 de febrer), passo la tarda de diumenge amb una altra gran senyora com és Renée Fleming. Fa quinze dies la gent d’Universal em feia arribar l’àlbum Homage. The age of the diva de DECCA i a grans trets es pot dir que la d’avui ha estat una esplendorosa tarda de diumenge, en què l’”spleen” propi d’aquesta estranya jornada setmanal ha estat desplaçat per la sumptuositat proposada per l’extraodinària soprano nord-americana.
Renée Fleming ha sabut ser hereva (o simular-ho) de la gran tradició de dives sempiternes com Rosa Ponselle, Geraldine Farrar, Mary Garden, Lotte Lehmann o Maria Jeritza. A elles va dedicat un disc amb un repertori intel.ligentment escollit i amb pàgines poc o gens conegudes per a un servidor: àries de Servilia (Rimski-Korsakov), Dalibor (Smetana), Opritxnik (Txaikovski), Die Kathrin (Korngold), al costat de partitures potser més properes tot i no ser excessivament prodigaes, com ara Das Wunder der Heliane (Korngold), Mireille (Gounod), Die Liebe der Danae (R. Strauss), Jenufa (Janácek) o Cléopâtre (Massenet). I tan sols tres fragments cèlebres i indiscutiblement tradicionals: tres àries d’Adriana Lecouvreur (Cilea), Il trovatore (Verdi) i Tosca (Puccini).
He escoltat el disc, seguit, dues vegades, però he sentit quatre vegades més el “Vissi d’arte” que ocupa la quarta pista del disc. Si algun lector d’aquest blog/c es fa amb el compacte de la Fleming que comenci, si us plau, per l’ària de Puccini. I que pari atenció a partir de la frase “Nell’ora del dolor...”. El cant esdevé, en mans (o en cordes vocals) de Renée Fleming un irresistible artifici voluptuós.
La diva nord-americana ha estat prou arriscada en la tria, que aplega un nombre considerable de pàgines de gran volada lírica, alienes a la piroctènia gratuïta i properes al bon gust en majúscules. És cert que alguns sobreaguts poden llindar amb el terreny de la tibantor, però és el fraseig, l’ús dels reguladors, la “messa di voce” i la dicció clara de llengües tan diverses entre elles com el rus, el txec, l’alemany, el francès i l’italià el que demostra la intel.ligència de Renée Fleming. És així com l’”Homage” esdevé homenatge a si mateixa i a una manera de cantar, impecablement (però amb una alarmant -i potser volguda- discreció) acompanyada per l’orquestra del Marinskii dirigida per un Valery Gergiev que cedeix tot el protagonisme a la soprano nord-americana.

2 Comments:

Anonymous Anónimo said...

Gràcies per la recomanació. Em compraré el disc- Per a mi, la Fleming és una de les millors sopranos del moment. Em moro de ganes de sentir-la en "Thais" al Liceu. Gràcies de nou, i pel blog, tan interessant!!
Àlvar F.

12:21 a. m.  
Anonymous Anónimo said...

Jo també el vaig escoltar (el tinc, vull dir). Tinc una gran admiració per la Fleming, com saps, i penso que la major part del disc és una pura meravella..Però, si l'ADRIANA és acceptable (o bona; no podrà mai, crec, cantar el paper), els greus i el fraseig no són el més convincent...Això dit, crec que té poca ideia de TOSCA (el timbre, tota la sensualitat que vulguis; però el drama no passa...Certament és molt millor que la d'alguna que s'atreveix a filmar-la i cantar-la en escena con mitjans menys interessants i encara menys adequats). El Verdi és un'altra cosa i un altre problema. La vaig veure fa anys a Londres en Amèlia del SIMON,paper que cantava bé i avui faria molt bé....No la vaig sentir malauradament en viu com a Desdèmona, un altre paper ideal per a ella....No crec però que IL TROVATORE sigui per ella...La cabaletta sembla una de Rossini amb les variaciones de les que li escriu en Gosset, però sona poc a Verdi; 'Tacea la notte' té uns temps estranys tot i sent un' ária per la seva veu..Potser, tot això aplicat a 'D'amor sull'ali' (sense cabaletta) donaria millors resultats. I, per cert, són dels que pensen que pot fer bé o molt bé el belcanto i Händel (dos aspectes del repertori que se li retreuen des.de el meu punt de vista equivocadament),però fins ara la seva TRAVIATA demostra que Verdi se li resisteix, llevat dels papers mencionats, del Rèquiem i, potser (no les ha cantades mai i és llàstima) de l'Alice i la Medora....Podria potser intentar gairebé tota la GIOVANNA D'ARCO i la MILLER....I finalment, em sap greu, però com jo no crec en cantants 'absoluts', tanta varietat de repertoris (al disc i al recital, ara menys al teatre) fa que una cosa ideal per a ella, la MIREILLE, soni una mica áspera i amb un agut final molt però molt tibant....I consti que em sembla un disc interessantíssim. Has rebut el d'en Keenlyside amb áries d'ópera? Perquè aquest és per treure's el berret, inclosa la seva introducció. A aquest l'hem d'embarcar en alguna cosa de la Fundació....
Records, Jorge

1:19 p. m.  

Publicar un comentario

<< Home