AIDA "FOR EVER"

AIDA. Gran Teatre del Liceu, 19 novembre 2007

L’Aida amb decorats de Josep Mestres Cabanes continua sent un veritable plaer, una experiència estètica global i totalitzada, en què els sentit de la vista i l'oïda convergeixen en un sol fenomen, de difícil explicació. Potser perquè la connexió amb un temps pretèrit, amb una manera diferent d’entendre l’òpera, constata que amb els anys les coses han canviat i que ara són… senzillament diferents. Però Aida sempre serà Aida, i la concessió al kitsch, amb les seves plomes, els seus colors com de pel.lícula en technicolor, han de romandre al seu lloc, inamovibles. Dit d’una altra manera, una Aida ambientada en un tuguri dels baixos fons d’una ciutat multicultural no serviria. Amneris no pot ser un putot de baixa estofa, sinó una quasi faraona més propera a l’estètica “camp” que al naturalisme salvatge; Radamés ha de dur les seves faldilletes i mostrar que és un valent capaç de degollar etíops a tort i a dret, amb musculatura Steve Reeves; afegim, a tot aquest "peplum avant la lettre", la música de Verdi, una de les que millor han sabut retratar les passions humanes des de fronts contrastats i tindrem com a resultat una de les millors maneres d’apropar-se a l’òpera. I és per això, insisteixo, que els decorats de Mestres Cabanes tenen la capacitat d’evocar sense nostàlgia la manera com tenien els nostres avis de mirar òpera, mentre que permeten al Liceu recuperar el poc que queda del teatre que va cremar el 1994.

Música ben servida

José Antonio Gutiérrez ha dirigit amb precisa cal.ligrafia una Aida plena de tòpics, però fent precisament del tòpic finalitat i no mitjà. I tanmateix ho ha fet amb pulcritud i cura, amatent al joc i moviment escènic, sense avorrir però sense afegir res més d’allò estrictament necessari: el Liceu no és l’Arena de Verona i no cenyir-se a aquestes premisses hauria estat un risc abocat a accidents imprevisibles.
La de Daniele Callegari és una batuta experimentada. Coneix el gran repertori i el serveix com cal. Llàstima que es plegués en excés als capricis imposats per algun intèrpret, amb temps massa dilatats i que van alentir una partitura que requereix major dinamisme, tot i el bon rendiment de l’orquestra i cor titulars (amb reforços, alguns mediàtics) al llarg de quatre hores de representació.
Hi havia cert “morbo” per assistir al retorn de Roberto Alagna al Liceu. Convertit en blanc de polèmiques i en ocasional Radamès d’hola i adéu, la seva visió del guerrer va partir de la mesura microscòpica a la primera meitat de la seva ària de sortida. Poc a poc, i veient que les coses anaven bé, va demostrar que, capricis a banda, Alagna és un gran tenor. La seva tendència a engolar és marca de la casa, però el fraseig i el sentit del cant lligat són impecables, així com la capacitat d’apianar passatges (i també, reconeguem-ho, de treure’s de la màniga frases que canvien les del llibret original).

Després de la cancel.lació de Fiorenza Cedolins, era lògic pensar que Micaela Carosi, una de les Aides dels tres repartiments restants, assumís el paper de l’esclava. Ja a “Ritorna vincitor” va mostrar la morbidesa i elasticitat d’una veu de recursos generosos. La de Carosi és una Aida delicada i etèria, com correspon a part del personatge. Tot al contrari de la carnal Amneris d’Elisabetta Fiorillo, un cavall desbocat que assumeix des de la seva entrada el paper de donassa feta i dreta, que sap el que vol i que ho defensa amb ungles i dents. Podria pensar-se que la mezzo italiana peca per excés, però tractant-se d’Amneris ja està bé, si bé el final de la seva ària del quart acte requereix major vehemència en intencions expressives.
Un veterà com Joan Pons no podia decebre i no va fer-ho. Tan sols vam lamentar que el d’Amonasro sigui un dels papers baritonals més curts i poca cosa del verdianisme, atesa la generositat amb què el baríton menorquí aborda els seus pentagrames. També sembla desaprofitat al talent de Carlo Colombara, Ramfis a qui una major rotunditat no hauria anat malament per arrodonir una interpretació de categoria, ben complementada pel rei de Giorgio Giuseppini.

... i tanmateix...

... no es va contagiar l’entusiasme que requereix la partitura verdiana. Van haver-hi “bravi” justificats (l’ocasió s’ho valia), però semblava regnar certa apatia en l’ambient. D’acord, van ser quatre hores de representació (calen tres entreactes tres?) i això un dilluns al vespre pot ser fatal atesa la mortífera matinada de l’endemà (si més no pels mortals que la posem en pràctica), però Verdi mereix una mica més d’agraïment.