20.11.07

AIDA "FOR EVER"

AIDA. Gran Teatre del Liceu, 19 novembre 2007

L’Aida amb decorats de Josep Mestres Cabanes continua sent un veritable plaer, una experiència estètica global i totalitzada, en què els sentit de la vista i l'oïda convergeixen en un sol fenomen, de difícil explicació. Potser perquè la connexió amb un temps pretèrit, amb una manera diferent d’entendre l’òpera, constata que amb els anys les coses han canviat i que ara són… senzillament diferents. Però Aida sempre serà Aida, i la concessió al kitsch, amb les seves plomes, els seus colors com de pel.lícula en technicolor, han de romandre al seu lloc, inamovibles. Dit d’una altra manera, una Aida ambientada en un tuguri dels baixos fons d’una ciutat multicultural no serviria. Amneris no pot ser un putot de baixa estofa, sinó una quasi faraona més propera a l’estètica “camp” que al naturalisme salvatge; Radamés ha de dur les seves faldilletes i mostrar que és un valent capaç de degollar etíops a tort i a dret, amb musculatura Steve Reeves; afegim, a tot aquest "peplum avant la lettre", la música de Verdi, una de les que millor han sabut retratar les passions humanes des de fronts contrastats i tindrem com a resultat una de les millors maneres d’apropar-se a l’òpera. I és per això, insisteixo, que els decorats de Mestres Cabanes tenen la capacitat d’evocar sense nostàlgia la manera com tenien els nostres avis de mirar òpera, mentre que permeten al Liceu recuperar el poc que queda del teatre que va cremar el 1994.
Música ben servida
José Antonio Gutiérrez ha dirigit amb precisa cal.ligrafia una Aida plena de tòpics, però fent precisament del tòpic finalitat i no mitjà. I tanmateix ho ha fet amb pulcritud i cura, amatent al joc i moviment escènic, sense avorrir però sense afegir res més d’allò estrictament necessari: el Liceu no és l’Arena de Verona i no cenyir-se a aquestes premisses hauria estat un risc abocat a accidents imprevisibles.
La de Daniele Callegari és una batuta experimentada. Coneix el gran repertori i el serveix com cal. Llàstima que es plegués en excés als capricis imposats per algun intèrpret, amb temps massa dilatats i que van alentir una partitura que requereix major dinamisme, tot i el bon rendiment de l’orquestra i cor titulars (amb reforços, alguns mediàtics) al llarg de quatre hores de representació.
Hi havia cert “morbo” per assistir al retorn de Roberto Alagna al Liceu. Convertit en blanc de polèmiques i en ocasional Radamès d’hola i adéu, la seva visió del guerrer va partir de la mesura microscòpica a la primera meitat de la seva ària de sortida. Poc a poc, i veient que les coses anaven bé, va demostrar que, capricis a banda, Alagna és un gran tenor. La seva tendència a engolar és marca de la casa, però el fraseig i el sentit del cant lligat són impecables, així com la capacitat d’apianar passatges (i també, reconeguem-ho, de treure’s de la màniga frases que canvien les del llibret original).
Després de la cancel.lació de Fiorenza Cedolins, era lògic pensar que Micaela Carosi, una de les Aides dels tres repartiments restants, assumís el paper de l’esclava. Ja a “Ritorna vincitor” va mostrar la morbidesa i elasticitat d’una veu de recursos generosos. La de Carosi és una Aida delicada i etèria, com correspon a part del personatge. Tot al contrari de la carnal Amneris d’Elisabetta Fiorillo, un cavall desbocat que assumeix des de la seva entrada el paper de donassa feta i dreta, que sap el que vol i que ho defensa amb ungles i dents. Podria pensar-se que la mezzo italiana peca per excés, però tractant-se d’Amneris ja està bé, si bé el final de la seva ària del quart acte requereix major vehemència en intencions expressives.
Un veterà com Joan Pons no podia decebre i no va fer-ho. Tan sols vam lamentar que el d’Amonasro sigui un dels papers baritonals més curts i poca cosa del verdianisme, atesa la generositat amb què el baríton menorquí aborda els seus pentagrames. També sembla desaprofitat al talent de Carlo Colombara, Ramfis a qui una major rotunditat no hauria anat malament per arrodonir una interpretació de categoria, ben complementada pel rei de Giorgio Giuseppini.
... i tanmateix...
... no es va contagiar l’entusiasme que requereix la partitura verdiana. Van haver-hi “bravi” justificats (l’ocasió s’ho valia), però semblava regnar certa apatia en l’ambient. D’acord, van ser quatre hores de representació (calen tres entreactes tres?) i això un dilluns al vespre pot ser fatal atesa la mortífera matinada de l’endemà (si més no pels mortals que la posem en pràctica), però Verdi mereix una mica més d’agraïment.

3 Comments:

Blogger Albert said...

Recordaré sempre aquesta Aida per la increíble potencia del cor, que em va sacsejar totes les vegades que va poder i més. Si algú es mereixia bravis eren ells.
D'Alagna no m'esperava res especial (i bé que vaig fer), Carosi ni fu ni fa i Fiorillo no em va agradar. Bros, comparant-lo amb Amonasros d'altres anys, deceb. Colombaro i Giuseppini bé.
Així que, gràcies al cor i a la orquestra per fer d'una Aida normal una Aida espectacular.

11:25 a. m.  
Blogger ximo said...

Jaume, sota el punt de vista expressat en el teu comentari, l'òpera s'ha de continuar fent com la veien els nostres avis. Per què l'Aida si i al Don Carlo acceptem versions més agosarades?.
L'espectacle d'ahir al Liceu es lleig, antic i desfasat. Com a treball arqueològic va estar be. Que la quarta vegada que veiem Aida al Liceu, desprès de la reconstrucció sigui aquest peplum, és indignant

1:31 p. m.  
Blogger Vianant said...

Jaume, tinc constància que aquests decorats vistos des de platea fan el seu impacte, però des de les altures l'espectacle resulta senzillament ridícul, igual que la direcció d'actors. Igual que l'amic Ximo jo tampoc no entenc que és el que fa que Aida s'hagi de fer així i altres obres es puguin fer utra-rupturistes.
Això del bon rendiment de l'orquestra és allò que es diu sempre, però jo vaig sentir algunes relliscades de por. Per exemple, durant la marxa triomfal almenys dues vegades una trompeta va fer una cosa que no sé el que era, però segur que Verdi no ho va escriure. Efectivament la direcció de Callegari va ser un continu fluctuar, sense crear un discurs cohesionat i lògic. Esperem que la cosa es vagi polint en les moltes funcions que queden. En canvi, el cor sí que va estar bé.
No estic d'acord en absolut que Aida sigui un personatge delicat i eteri. Aida és tan princesa com Amneris, i a nivell moral és d'una fortalesa extraordinària. Una cosa diferent és que hagi de ser delicada, però resulta que la Carosi no només va ser delicada, sinó que també una bleda assolellada.
Així mateix, Amneris, com bé dius, no es un putot de baixa estofa i per tant no es pot passar tota la santa funció cridant i bramant des del registre de pit.
Què vols que et digui? Verdi requereix una mica més d'agraïment, però quan la funció surt rodona, quan els intèrprets aconsegueixen apujar la temperatura de la sala...

8:27 p. m.  

Publicar un comentario

<< Home