6.9.07

HA MORT LUCIANO PAVAROTTI

Mal any per a la lírica: aquest 2007 han mort Jerry Hadley, Beverly Sills, Régine Crespin, Teresa Stich-Randall i ara, un parell d’hores abans d’escriure aquestes ratlles, moria Luciano Pavarotti a la ciutat de Modena. Ja se sap que la mort és un fet paradoxalment vital, i que tots hem de passar pel mateix tràngol. En el cas de l’òpera, però, hom té la sensació que, amb el cantant, mor part de la banda sonora de la vida d’un. Pavarotti, doncs, ens deixa una mica més orfes.

Una vida intensa
Luciano Pavarotti va néixer el 12 d’octubre de 1935 a la ciutat de Mòdena, petita ciutat italiana situada entre Parma i Bolonya i pertanyent a l’Emilia Romagna. El pare del futur tenor, Fernando, era un forner aficionat al cant i amb una gran vocació musical. El mateix any que Pavarotti neixia a la mateixa ciutat la que seria cèlebre soprano i companya habitual de repartiment de Luciano: Mirella Freni. Fins i tot els va alimentar per la mateixa dida, tot i que en una ocasió Pavarotti, al.ludient a la seva immensa figura i a la migradesa de la de Mirella Freni, deia que ell havia tret molt més profit de la mainadera.
El petit Luciano va començar a cantar als oficis religiosos de la parròquia local i va ser corista de la Societat Rossini de Mòdena mentre començava a plantejar-se un futur com a estudiant, primer de magisteri mentre compaginava una feina en una companyia d’assegurances i rebia lliçons de cant del mestre Arrigo Pola. Després va rebre ensenyances de Leone Maggiera, futur primer marit de Mirella Freni i director que en més d’una ocasió va dirigir els recitals del futur gran tenor. El següent mestre de Pavarotti, un cop consolidada la seva vocació com a cantant, va ser Ettore Campogalliani, que rebia els estudiants a la veïna Màntua. El 19 d’abril de 1961, Luciano Pavarotti va debutar al Teatro Comunale di Reggio Emilia amb La bohème, després d’haver guanyat el primer premi del Concurs de cant “Achille Peri”, el jurat del qual estava format entre d’altres per mestres indiscutibles com Mafalda Favero o Mariano Stabile, a més del seu professor, Ettore Campogalliani.
Aquell mateix any de 1961, Luciano Pavarotti debutava amb el paper del Duc de Màntua de Rigoletto i de seguida li arribava l’oportunitat de viatjar a l’estranger, per cantar la seva primera Traviata a Belgrad al costat de Virginia Zeani i de nou a Itàlia i novament amb Rigoletto, Pavarotti debutava al Teatro Massimo de Palerm el 15 de març de 1962 dirigit pel ja mític Tullio Serafin. Des d’aleshores, el jove tenor va poder anar-se presentant arreu d’Itàlia, i la seva fama va arribar a orelles de teatres estrangers, per exemple de l’Òpera de Viena, on Herbert von Karajan el va escoltar amb una Bohème que seria fonamental per a la carrera de Pavarotti lligada al director de Salzburg. Abans de prendre-h contacte, i sempre amb La bohème, Pavarotti va ser contractat com a suplent d’unes funcions que Giuseppe di Stefano havia de fer al Covent Garden de Londres. El veterà tenor va deixar a mitges la segona representació i Luciano Pavarotti el va substituir i es va començar a fer tan famós que fins i tot va aparèixer en un programa televisiu de la BBC. Aquelles funcions, a més, van servir perquè la parella que formaven la soprano Joan Sutherland i el director orquestral Richard Bonynge es fixessin en aquell tenor de gran figura, no tan obesa com la imatge habitual que després ell mateix es va encarregar de promocionar, i sense l’emblemàtica barba també característica de Pavarotti. Sutherland i Bonynge buscaven un tenor per a la gira que els mantindria ocupats fins al 1965 i que els havia de dur a Austràlia. I Pavarotti va ser contractat per cantar Lucia di Lammermoor, La traviata i La sonnambula, però abans encara va tenir temps per presentar-se al Liceu. Era el 1963 i el títol escollit va ser La traviata. Però Pavarotti, molt refredat, no va agradar i el van substituir per a la segona funció.
Abans de marxar cap a Austràlia, el tenor italià encara havia de cantar al Festival de Glyndebourne de 1964 un paper estrany en la seva carrera com el d’Idamante de l’Idomeneo de Mozart, un compositor igualment rar en la trajectòria del tenor, tot i que cantaria el paper titular en l’estrena de l’òpera al Metropolitan.
Aquelles intervencions al Festival de Glyndebourne no van distreure Pavarotti per continuar amb els seus projectes de la gira australiana, que es va fer després que el tenor hagués fet debuts importants com el de La Scala de Milà el 28 d’abril de 1965 per insistència de Karajan, o un viatge als Estats Units en una Lucia di Lammermoor al costat de Joan Sutherland. La parella escènica formada per Pavarotti i Sutherland va donar bons fruits, sobretot després de la bona entesa durant la gira australiana, que començava el 10 de juliol de 1965. Sutherland va ensenyar a Pavarotti la tècnica de la respiració, cosa que va permetre al tenor italià controlar el fiato en passatges tan esplèndids com el “Prendi l’anel ti dono” de La sonnambula de Bellini, enregistrada en estudi el 1976.
La fama de Luciano Pavarotti s’anava consolidant i els ecos de les actuacions australianes arribaven a Europa i als Estats Units, mentre el tenor anava estudiant repertori, en principi centrat en els papers de tenor líric d’agilitat d’òperes de Donizetti, Bellini i puntuals obres verdianes. Un dels papers que va fer cèlebre i que va arribar a gravar en estudi el 1968 va ser el Tonio de La fille du régiment, l’òpera còmica, francesa i en francès, de Gaetano Donizetti i que mai ningú fins aleshores no s’havia atrevit a gravar, per dues raons, i que eren la migradesa dels títols donizettians que no fossin els més coneguts i les dificultats de la part de Tonio que, com se sap, al final de l’ària “Pour mon âme” del primer acte culmina amb una cabaletta amb nou dos de pit i que Pavarotti assolia amb insultant facilitat, tant en escena com en disc.
A mesura que Luciano Pavarotti s’anava fent famós, abordava partitures d’evident risc, algunes fins i tot desconegudes fins aleshores. Aquest és el cas d’I capuletti e I Montecchi de Vincenzo Bellini, originàriament escrita per a una soprano i una mezzo en els rols respectius de Julieta i Romeu i un tenor per al paper de Tibalt. Però quan Pavarotti va cantar l’òpera al Festival d’Holanda, a la Haia, el 30 de juny de 1966 incorporant la part de Tibalt, el que feia de Romeu era un jove tenor català que atenia al nom de Jaume Aragall.
Les gires a Itàlia i als Estats Units van culminar en el debut a Nova York de Luciano Pavarotti. El Metropolitan Opera House esdevindria, a partir de la nit del 23 de novembre de 1968, un dels focus principals de l’activitat del tenor italià, que entraria en una clara rivalitat amb Plácido Domingo, tot i que amb el temps l’amistat els va acabar unint fins a ampliar-la amb Josep Carreras en el triumvirat tenoril més cèlebre de la història. Però no avancem esdeveniments i quedem-nos amb aquell debut al Met, que Pavarotti protagonitzava novament al costat de Mirella Freni. I el títol era un dels que a partir d’aleshores millor definiria la trajectòria artística del tenor de Modena: La bohème. Tanmateix, la primera funció va ser lleugerament accidentada, la causa d’una grip del tenor, que va haver de cancel.lar la segona representació. El maig de 1970, Freni i Pavarotti tornaven a cantar La bohème, ara a Madrid, amb un èxit fulgurant. Tres anys més tard enregistraven l’òpera amb direcció de Herbert von Karajan.

Pavarotti a l'estat espanyol
Els "germans de llet" Freni/Pavarotti van tornar a l’estat espanyol per actuar a Bilbao i el 1971 el tenor italià es presentava novament a Barcelona, ara al costat de Montserrat Caballé amb una Bohème i de Cristina Deutekom amb Lucia di Lammermoor. Però el públic liceista continuava reaci a reconèixer la llum que irradiava la veu de Pavarotti, potser massa centrat en el lluïment de les dues sopranos, per bé que l’última funció de La bohème va acabar amb el deliri del públic aplaudint la parella que formaven Montserat Caballé i Luciano Pavarotti. Pavarotti tornaria al Liceu per a un recital, però no va arribar a cantar mai un anunciat Elisir d’amore que, a causa d’un refredat, va haver d’anul.lar, tot i que el tenor va arribar a estar-se uns dies a Barcelona. Tornaria anys més tard, en ocasió d’un dels macroconcerts dels tres tenors, al Camp Nou.

Transcendència. Un cantant mediàtic
Luciano Pavarotti va esdevenir, durant la dècada dels anys setanta, un dels tenors més importants de la dècada, tot i que el seu caràcter mediàtic va ser explotat els anys vuitanta gràcies als mitjans audiovisuals de masses com el cinema i la televisió. Per a la gran pantalla va protagonitzar la pel.lícula Rigoletto al costat d’Edita Gruberová i d’Ingvar Wixell i dirigida per Jean-Pierre Ponnelle, a més d’un fracàs comercial com Yes Giorgio, impossible realització fílmica que explica la vida d’un tenor que perd la veu i que la torna a guanyar gràcies a una infermera de qui s’enamora.
Tothom s’equivoca, i Pavarotti també va passar per errors que li van passar factura, però no tot ha estat impetuositat mal controlada en la carrera del tenor de Modena: només va cantar el paper d’Otello en una vetllada en concert i dirigida per Georg Solti. I si ha tingut una mala nit ho ha reconegut i ha acceptat la derrota: el seu Don Carlo a La Scala de Milà el 1992 amb direcció musical de Riccardo Muti i escènica de Franco Zeffirelli va ser rebut amb xiulets perquè el tenor va fer tres galls i algú va acusar-lo de no saber-se el paper. Però amb tot, Pavarotti sempre va ser dels preferits del públic d’arreu, dels més populars, amb una fama comparable tan sols a la que va tenir Enrico Caruso a principis de segle. Un esclavatge mediàtic guanyat a pols gràcies als cicles de concerts Pavarotti & Friends al costat de figures del pop com Mariah Carey o Brian Adams, o als èxits del doble disc Tutto Pavarotti, tan popular que va fer que alguns profans en la matèria coneguessin el tenor com a “Tutto” i creient que aquest era el seu nom de pila. Per no parlar, en el terreny de la fama, dels concerts amb els “tres tenors”, inaugurats extraoficialment i sense preveure les successives presentacions arreu, durant el Mundial de Futbol de 1990, a les romanes Termes de Caracalla. Va ser allà on Plácido Domingo, Josep Carreras i Luciano Pavarotti, dirigits per Zubin Mehta que es permetia fer bromes sobre l’estat vocal dels tres tenors, es van inventar els “medley” i les interpretacions a tres bandes de temes tan populars com “O sole mio”, la popular napolitana en què el tenor de Modena porta la veu cantant. Mai millor dit.

L'herència d'un estil
Més enllà dels capricis del divo o de les temptacions dels media, es pot dir que Luciano Pavarotti ha estat un dels millors tenors de la seva generació. La seva veu ha estat lluminosa i la seva dicció, sempre que no ha defugit l’italià, ha estat clara i mastegada. La tendència a la generositat cap a les notes agudes deixava veure alguns problemes de suport, però mai d’emissió, projecció o.control de la respiració. En això, Luciano Pavarotti va ser un mestre indiscutible.
No cal dir que la fama de Pavarotti ha tingut en el disc un dels suports més segurs per a la seva difusió i fama mundial. A més de nombrosos discos de recital, i deixant de banda les gravacions pirata, Pavarotti va gravar més de trenta òperes, algunes en diverses ocasions i amb un repertori ampli, de Mozart al verisme, passant per l’últim belcanto o l’òpera romàntica italiana i francesa. Certament, les millors mostres de Pavarotti es troben en les seves gravacions de Bellini i Donizetti, i amb èxits puntuals en papers de tenor verdians com els de Rigoletto, El trobador o Un ballo in maschera. Sense oblidar tampoc exitoses incursions veristes com un apassionat Canio d’I pagliacci o, sobretot, el Rodolfo de La bohème.
A principis del 2006 es donava a conèixer la notícia del càncer de pàncrees que afectava Luciano Pavarotti. La gira de comiat que havia d’emprendre quedava suspesa a l’espera de notícies. Però la mala salut no sap res de fames ni celebritats i això, unit al fet que Luciano Pavarotti acusava des de feia temps problemes diversos, va acabar amb la seva vida el matí del 6 de setembre del 2007 a la seva Modena nadiua.
Els últims anys no van ser els millors, ni en l’àmbit públic ni en el privat, i amb alguns problemes familiars i econòmics. Queda, això sí, el pas d’un gran home, d’humanitat i carisma desbordants, pel món de la música. Pavarotti ha tingut la virtut de ser llegenda viva durant la seva existència. Ara continuarà vencent tota reticència quan escoltem algunes de les seves gravacions. Perquè, més enllà de les temptacions mediàtiques, Luciano Pavarotti ha estat un excel.lent artista i una de les millors mostres del que ha estat l’òpera al segle XX. El trobarem a faltar. Descansi en pau.

2 Comments:

Anonymous Anónimo said...

Vaig sentir ahir el programa especial que vas fer. Suposo que devia estar gravat de fa temps, perquè era perfecte i amb bona selecció. No l'he trobat penjat a la web de Catalunya Música: el podries posar al teu blog?
Anna M.

1:50 p. m.  
Anonymous Anónimo said...

Com sempre, Jaume, ben documentat i ben explicat. Gràcies per recordar-me la Boheme que va cantar al Liceu. Tinc la imatge d'ell a la taula sopant en el segon acte, al costat de la Caballé, tots dos immensos,que millor dit. Descansi en pau tan etxraordinari cantant.
Mariangels

3:49 p. m.  

Publicar un comentario

<< Home