TRES APUNTS TRES

Ú
Sobre Rolando Villazón: la cosa és preocupant. La cancel.lació aquest estiu a Salzburg, la del Metropolitan de Nova York aquesta tardor per a un Roméo et Juliette… el noi potser s’ha excedit en una hiperactivitat que, tard o d’hora, acaba passant factura. I és que el do de la ubicuïtat s’ha de saber controlar, amb intel.ligència i humilitat. Sincerament, reconec en el tenor mexicà aquests dos valors, que demostra amb escreix i als que afegeix la seva desbordant i encomanadissa simpatia (que, ja ho sé, irrita uns quants…). Però de vegades potser no ha sabut equilibrar la mesura d’una carrera que promet ser brillant i de referència, però que no ha de ser meteòrica i fugaç, sinó duradora en l’espai i el temps. Emmirallar-se en Plácido Domingo està molt bé, si es reconeix d’entrada que Domingo només n’hi ha un.
I ara dues preguntes:
1) Tantes cancel.lacions seguides afectaran el recital de Villazón al Liceu?
2) (aquesta és maleintencionada): essent substituït per Roberto Alagna per al Roméo et Juliette al Met, al costat d’Anna Netrebko, s’estarà rosegant les ungles (llegeixi’s les urpes) Madame Gheorghiu entre bastidors, controlant els mínims moviments del senyor Gheorghiu (llegeixi’s Roberto Alagna) davant les sinuositats de la Netrebko?

DOS
Estem d’aniversari: Amics del Liceu compleix 20 anys de vida i d’activitats diverses. Estic content, perquè l’entitat ha sabut créixer amb els anys, superar les dificultats, les incerteses, les renyines (internes i externes), els malentesos; ha sobreviscut als incendis, ha publicat textos, ha celebrat simposis, ha sabut aplegar un nombre considerable de socis, ha convocat concursos de composició… i el més important, ha donat sempre el màxim suport a la institució a l'entorn de la qual s'aplega la raó de ser de l'entitat: el teatre de La Rambla de Barcelona.
Desitjos? Els millors. Demandes? Diverses. Per exemple, rejovenir encara més els associats; o incidir més en cursos de formació sobre aspectes concrets de l’òpera; i que les seves acivitats siguin molt més (re)conegudes en l’àmbit d’una ciutat com la de Barcelona, ofegada ocasionalment en el marasme d’una sobreoferta cultural que tan sols ocasionalment depassa l’excel.lència i no sempre es coneix com cal. Per excel.lència la dels Amics del Liceu, i com a exemple l’últim Llibre de la temporada, amb articles i col.laboracions impagables: que José Montilla signi un article sobre Tannhäuser és, ja d’entrada, si més no temptador. I divertit.
Que sí, que moltes felicitats! (I, per cert, Rosa i Anna, excuseu la meva assistència al sopar de dimecres però tinc Auditori...)

TRES
Umberto Giordano (1867-1848) torna al Liceu després de més de vint anys d’absència. Ho fa amb Andrea Chénier que, juntament amb Fedora, és la seva òpera més famosa. La trama de l’òpera (estrenada el 1896), més o menys amorosa, és de tall conservador pel seu marcat caràcter antirevolucionari, que pren com a punt de partida el poeta idealista francès André Chénier, enfrontat al Terror, que va acabar per col.locar-li el cap sota la fulla de la guillotina.
Al.lcients de l’òpera? Diversos: equilibrada estructura argumental i musical, “tenore di forza” a prova de bomba, soprano “lirico-spinto” i baríton líric en una festa per als sentits, especialment auditius. La instrumentació, rica, supleix la, de vegades, escassa (però eficaç) inventiva melòdica d’un compositor que s’apropa, només en part, a la grandesa de Puccini en la que sens dubte és la seva òpera més cèlebre.
Al Liceu, la cosa promet: hi debuta un veterà com Pinchas Steinberg, que dirigirà tres repartiments integrats per noms de luxe: José Cura, Fabio Armiliato, Deborah Voigt, Daniela Dessì, Carlos Álvarez… doncs sí, la cosa promet i fa il.lusió. No és l'òpera de la meva vida, però sempre fa gràcia escoltar-la... tot i que enyoraré Franco Corelli. Especialment en una òpera com aquesta.