17.9.07

30 ANYS SENSE MARIA CALLAS

Diumenge 16 de setembre va fer exactament 30 anys de la mort de Maria Callas, la mítica soprano nord-americana d’origen grec i llegenda en vida, que encara avui segueix guanyant batalles, especialment en favor dels qui fan negoci discogràfic. Llegendes a banda, queda l’excepcionalitat d’una artista única.

Una vida desgraciada
Sophia Cecilia Maria Kalogerópoulos va néixer el 2 de desembre de 1923 a Nova York. Filla de pares grecs emigrats als Estats Units, la jove Maria va passar els primers catorze anys de la seva vida a la ciutat nord-americana, fins que el 1937 va acompanyar la seva mare en el seu retorn a Atenes. A la capital grega, Maria estudiaria al seu conservatori, on va rebre lliçons de cant de la professora Elvira de Hidalgo, soprano catalana establerta a Atenes des del 1936 i que de seguida va veure les enormes possibilitats d’aquella jove i tímida grega d’origen nord-americà.
La imatge que avui de Maria Callas és la d’una dona alta, estilitzada, prima i amb una figura gràcil. Una imatge completament allunyada de la dels seus inicis: a banda d’una miopia que la Callas sempre es va guardar de dissimular, sobretot dalt dels escenaris, la jove Maria Kalogerópoulos era una dona maldestra, grassa, amb els turmells inflats i de mirada més aviat esquiva.
La Maria Callas que avui tots coneixem és en realitat Maria Meneghini Callas, perquè d’ençà del seu matrimoni amb l’empresari italià Giovanni Battista Meneghini, el 1949, la imatge de la jove nord-americana va canviar. Sotmesa a un règim estricte, la jove Kalogerópoulos va passar a ser la gran Maria Callas, que havia pogut debutar el 1947 amb una gloriosa Gioconda a Verona que li obriria les portes d’altres teatres italians. El 1950 hi hauria dos grans retrobaments per a la trajectòria artística de Maria Callas: la Scala de Milà, on va debutar subsituïnt la que seria la seva gran rival Renata Tebaldi, i Luchino Visconti, l’arisòcrata director teatral i cinematogràfic, que contribuiria a fer de Maria Callas una gran cantant-actriu.
Els anys a La Scala van estar marcats, precisament, per la rivalitat amb la Tebaldi i per enfrontaments amb l’empresari Ghiringhelli i amb el públic. Havia nascut la llegenda de la cantant tigressa, de tracte impossible per a alguns i imbuïda d’una gran feblesa i tendresa per a uns altres. Entremig, les obre de Verdi, Cherubini, Spontini, Bellini o Donizetti, servides amb mà mestra pel tàndem Callas-Visconti, una de les “parelles de fet” més rellevants de la història operística dels últims cinquanta anys, encara no superada, impossible de comparar amb el món líric d’avui.
Les vetllades d’èxit i els escàndols es van succeir en temporades següents i en teatres tan allunyats entre ells com els de Milà o Roma (on el 1958 la Callas va abandonar una funció per sentir-se indisposada en una vetllada on havia assistit el mateix president de la República), però els escàndols també es van fer notar a Xicago i Nova York. Precisament, al Metropolitan de la ciutat que havia vist néixer la gran soprano, aquesta va tenir un enfrontament sonat amb l’empresari Rudolf Bing. La premsa va difondre moltes calúmnies i, malgrat que Maria Callas es va defensar, molts van acabar de veure en ella la imatge d’una dona arrogant i de tracte impossible.
Enamorada de l’armador grec Aristòtil Onassis, el 1959 (el mateix any que va visitar el Liceu de Barcelona), Maria Callas es va divorciar del seu marit i, tot i no casar-se mai amb Onassis, va mantenir-hi un idil.li apassionant fins aproximadament mitjans dels anys seixanta.
La relació amb Onassis va coincidir amb l’inici del declivi de la soprano, que el 1965 es va retirar del món de l’òpera. Tres anys més tard, Onassis abandonava Maria Callas per casar-se amb Jackie Kennedy, vídua del president dels Estats Units assassinat anys abans.
Maria Callas, sola, maldava per tornar al món de l’òpera malgrat la tristor que l’envoltava. Va intervenir en la pel.lícula de Pier Paolo Pasolini sobre el mite de Medea i entre 1971 i 1972 va impartir classes magistrals a la Juillard School de Nova York, mentre paral.lelament començava una incipient carrera com a directora escènica.
Entre 1973 i 1974, i en companyia del seu amic, el tenor Giuseppe di Stefano, Maria Callas va emprendre una gira de concerts en els que es constatava novament la fragilitat de la soprano: la tigressa havia esdevingut una dona trista i sola, malgrat els aplaudiments que envoltaven les seves encara llegendàries actuacions en escenaris d’arreu del món.
Després de la seva mort, ara ha fet exactament 30 anys, el negoci que no té cor ni entranyes hi feia la resta: discos, llibres, subhastes amb objectes personals, joies, cartes, testimonis falsos, testimonis de càrrec, testimonis de carn i os… tothom parlava de Maria, de la Callas… però ningú es referia a Sophia Cecilia Maria Kalogerópoulos.
Dona, artista, cantant… Ambiciosa, tendra, imprevisible, encantadora, odiosa, sentimental, simpàtica, orgullosa, odiada, admirada, envejada, desitjada, aplaudida, xiulada… però mai estimada. I sempre, sempre, Maria Callas. La cantant d’òpera que va viure, com Tosca, d’art i d’amor.

Les raons del mite: quatre personatges
Maria Callas va ser un primer model del que després d’altres cantants d’òpera han copiat: una gran cantant (amb una veu no precisament bonica) però també una gran actriu, amb una gran capacitat expressiva i un magnetisme que desbordaven la mera execució canora despresa de les partitures interpretades. Això, de vegades, podia anar en detriment de la tècnica vocal o del color de la veu de Maria Callas, amb un timbre metàl.lic, molt característic i personalíssim. Aquestes característiques feien molt adients la caracterització d’un personatge com el de Lady Macbeth, la pèrfida protagonista femenina del Macbeth de Verdi, una òpera que Maria Callas va interpretar moltes vegades en escena però que mai va gravar en estudi, a excepció de la tembible ària de la carta en què cada frase, cada paraula, cada matís musical es posen al servei de la terrorífica escena.
Però Maria Callas era capaç de transformar-se, de l’estèril i sàdica Lady Macbeth, a l’apassionada i apassionant Medea. Extreta de la tragèdia d’Eurípides, la història que va servir de base a l’òpera de Cherubini va ser una de les màximes creacions escèniques de Maria Callas, que va enregistrar l’òpera en disc en diverses ocasions. Allò també suposava la reexhumació d’una òpera que, estrenada a principis del segle XIX, a partir de la segona meitat d’aquell mateix segle havia caigut en un injust oblit. Maria Callas, doncs, va ser una de les primeres artífexs de resurreccions d’òperes com aquella, a més de La vestale de Spontini o d'Anna Bolena de Donizetti, de les quals en va fer magistrals recreacions. Tant és així, que directors d’escena com Luchino Visconti o l'infumable Franco Zeffirelli -autor d'aquell insult a la intel.ligència anomenat Callas forever- dirigirien Maria Callas en títols com aquells, tan teatrals i que la gran soprano podia interpretar com si fos una gran actriu. Potser per això mateix, el director cinematogràfic Pier Paolo Pasolini va dirigir la pel.lícula Medea l’any 1969 en què Maria Callas interpretava (sense cantar) l’heroïna tràgica.
Ja hem dit que Maria Callas era una gran actriu i que era capaç de sacrificar la tècnica o la línia de cant a benefici d’un recurs dramàtic o expressiu. Això és el que passava, per exemple, en la nota final de la verdiana La traviata i en concret amb l’ària de Violetta del tercer acte “Addio del passato”. Sentint propera la seva mort, esllanguint-se, el personatge es trenca i la seva veu també. El plor pot molt més que la música, el teatre supera aquí el preciosisme de la partitura verdiana i Maria Callas provocava el deliri en una de les escenes més difícils del repertori
I encara un altre personatge emblemàtic en la carrera de Maria Callas, el de la druïdessa Norma, protagonista de l’òpera homònima de Vincenzo Bellini. Un altre cop una heroïna desenganyada, abandonada per la persona que Norma estima bojament i furtivament: el centurió romà Pollione, que l’ha abandonada per Adalgisa, una altra druïdessa. Maria Callas va ser una mica com Tosca perquè va viure d’amor i d’art; una mica com Medea perquè defensava allò seu amb carn i ungles; una mica com Violetta Valéry perquè del llot va passar a ser a la cimera tot i que després va quedar-se novament sola... i com Norma, perquè saltant-se les normes i els bons costums, estant casada amb Meneghini, no va dubtar en seguir els camins prohibits d’un adulteri que la rígida moral de l’època deuria veure com escandalós. Però a més, “Casta diva” és un cant místic a una deessa, a la deessa dels gals però que en boca de Maria Callas esdevé la deessa de l’òpera... un cant de Callas a la mateixa Callas. O, si es vol, l’humil cant de la humil Maria Kalogerópoulos a la gran, única i irrepetible Maria Callas.

Epíleg. La Callas a Barcelona
El 5 de maig de 1959, a les deu del vespre, el Gran Teatre del Liceu es vestia de gala per acollir l’únic recital (i l’única actuació) de Maria Callas a Barcelona. Tot i que, d’incògnit i sense connotacions artístiques, la gran soprano va visitar la capital catalana el setembre de 1974, Barcelona es va veure privada de la Callas pel que fa a les representacions d’òpera. L’elevat “cachet” de l’artista (va cobrar 6.420 dòlars per aquell recital), la seva apretada agenda però també la idolatria que el públic del Liceu sentien cap a la seva rival, Renata Tebaldi, van impedir que les visites de Maria Callas a Catalunya superessin aquella única ocasió. Acompanyada per l’Orquestra del Gran Teatre del Liceu amb direcció de Nicola Rescigno, Maria Callas va cantar l’ària “Tu che la vanità” del Don Carlo de Verdi, la cavatina de Rosina “Una voce poco fa” del primer acte del Barber de Sevilla de Rossini, el conegut com a “vals de Musetta” del segon acte de La bohème i el “Vissi d’arte” de Tosca de Puccini, l’ària de Margherita “L’altra notte in fondo al mare” del Mefistofele de Boito i finalment (i això va causar el deliri) la gran i llarga escena d’Imogene que tanca Il pirata de Bellini. Si alguns es resistien a vitorejar com calia Maria Callas, d’altres esperaven amb deler moments com els que tancaven un recital que va acabar per ser esplendorós i un dels actes artístics i socials més interessants d’aquells anys de fosca postguerra a Barcelona.
Retirada a París, el 16 de setembre de 1977 la minyona de Maria Callas en trobava el seu cadàver. Suïcidi o atac de cor sobtat, la mort de Maria Callas va estar tenyida, com la seva pròpia vida, de llegenda. Les seves cendres, llençades a l’Egeu, eren l’últim rastre físic d’una presència única en el món de l’òpera. Federico Fellini va immortalitzar aquell homenatge en la impagable E la nave va, meravellosa faula que homenatja els “vidus” que deixen les grans dives quan se’n van d’aquest món.
Indubtablement, el 16 de setembre de 1977 moria a París Sophia Cecilia Maria Kalogerópoulos. Però aquell mateix dia neixia, per no morir mai, Maria Callas, “la divina”.

3 Comments:

Anonymous Anónimo said...

Benvolgut Jaume,
Felicitats per l'article sobre la Callas.
Gràcies i una abraçada,
Miquel Lerín

7:35 p. m.  
Anonymous Anónimo said...

I tan tranquil com jo estava......Què fareu, els 35, els 40, els 44? Vull veure qui es vol recordar de la Victòria als 10 anys----? o de la Tebaldi. o de la Crespin-----
Jorge

8:33 p. m.  
Blogger ximo said...

Home Jorge, el dia que puguem compara la Crespin amb la Callas, o sigui, mai.
Felitats Jaume pel post.

5:13 p. m.  

Publicar un comentario

<< Home