16.11.07

BALADA, DESAPROFITAT

Hangman! Hangman! - The town of Greed
Foyer del Gran Teatre del Liceu, 15 novembre 2007

Hi ha un Johnny, el de Dalton Trumbo, que va perdre el seu fusell. El de Balada l'ha perdut. O potser ha malbaratat una ocasió ben bona per caure'ns simpàtics. Llàstima, perquè la música amb què el músic català caracteritza aquell i altres personatges de les dues “opera cartoon” Hangman! Hangman! i The town of Greed és interessant.

Bones partitures al servei d'un muntatge nefast
Lleonard Balada (Barcelona, 1933) sap i entén perfectament el que és una òpera: teatre i música, integrats en una unitat indivisible (atenció a l'entrevista que apareixerà diumenge 25 de novembre al meu programa Una tarda a l'òpera a Catalunya Música). Sense allunyar-se de criteris d'avantguarda (per exemple en el plantejament orquestral), el compositor de Barcelona permet que el cant flueixi amb nitidesa reconeixible i números propis del gènere com àries (o ariosi), duets i números de conjunt.
Llástima, doncs, que el muntatge de Gustavo Tambascio hagi fet d'allò satíric i mordaç (fins i tot grotesc) de la música de Balada en pura astracanada. És ben cert que les dues òperes plantegen temes burlescos, però ho fan amb refinada ironia, al més pur estil de la Dreigroschenoper o el Mahagonny de Weill/Brecht, o fins i tot del Rake's Progress de Stravinsky. Tambascio pinta amb pinzellada gruixuda un quadre escènic que produeix vergonya aliena en moltes ocasions. I si bé es pot justificar en The town of Greed, em va semblar del tot fora de lloc a Hangman! Hangman!, on, a més, es diuen moltes (massa) coses sense que en realitat es digui res. Tot plegat sense oblidar que el Foyer del Liceu no és (ni visualment ni acústicament) el lloc idoni per a aquest tipus de montatges.
Bon nivell musical
Per sort, el nivell musical va tenir els seus encerts, començant pel del grup instrumental de l'Acadèmia del Gran Teatre del Liceu, mimat i dirigit amb atenció contínua per un hàbil Álvaro Albiach. L'equip vocal, format per cantants i actors (el sempre eficaç Carles Canut entre ells, que suplia Jaume Comas) va tenir el més destacat en la veu de María Hinojosa, una Sweetheart que era precisament això: sweetheart, amb una veu cada cop més consolidada en el repertori de les líriques amb clares facilitats per la lleugeresa. També resulta cada cop més interessant Inés Moraleda, molt segura vocalment i compromesa amb la causa, malgrat el despropòsit i l'absurditat del muntatge. Correcte el Johnny de Marlin Miller i molt notable el Pare d'Iván García, en el marc d'una oportunitat, si no perduda, almenys mal aprofitada en el context del, per altra banda, necessari Festival d'Òpera de Butxaca i Noves Creacions.

3 Comments:

Anonymous Anónimo said...

Hola Jaume: Estic d'acord en el que comentes. I a través d'aquest comentari vui felicitar els cantants, a tots, que, malgrat el girigall que hi havia a dreta i esquerra i al fons, varen poder demostrar que sabien cantar, i que tenien veus nolt interessants. Dintre de la música moderna el mestre Balada em va agradar. Llàstima de no haver encertat en la representació.
Salutacions. Mariangels

1:49 p. m.  
Blogger Albert said...

També hi estic d'acord. Músicalment em va agradar força, i em va servir per a descobrir un compositor català bastant interessant que no coneixia.
Ara bé, la producció nefasta nefasta no em va semblar. Si això és el punt més baix al que es pot caure, quina decepció! M'esperava alguna cosa pitjor. Cert que la posada en escena no acompanyava la música, que era innecessàriament explícita, d'una estética camp bastant desagradable, i que en comptes de potenciar el drama de l'òpera el ridiculitzava, però no m'ha semblat tant tant dolenta. Insuficient, sí. Infernal, no.
Sí que és d'escàndol, però, que el soroll que fan els encarregats de vestuari amb les bosses de la roba impedeixi, moltes vegades, gaudir de la música. Ho trobo una falta de respecte incomprensible, i fa bastanta llàstima. Fer perdre l'encant que té el Foyer, que és la reducció de la distància entre espectador i artista, amb aquests problemes tècnics, és d'una falta de professionalitat bastant poc desitjable.
Però bé, coses que passen.
Ara a per l'Aida, que de ben segur no tindrà aquests problemes.
Que vagi bé!

12:03 a. m.  
Blogger Marta said...

Por mi en los cinco primeros minutos ya podrian haber ahorcado a Jonny junto con el encargado del montaje escénico. La puesta en escena es de lo peor que he visto en años: abusando, sin necesidad, de lo grosero y sin tener ninguna gracia para lo esperpéntico, que cae en lo patético. La orquesta correcta: despuntando la pianista.
Entre las voces unas estupendas "madre y novia". El resto...sin pena ni gloria.

4:36 p. m.  

Publicar un comentario

<< Home