CUZZONI A MIG CAMÍ
Confesso que aquesta és la crònica d’una certa decepció. anava amb molt bones expectatives a veure i sentir La Cuzzoni, "esperpent d’una veu", amb llibret de Marc Rosich i música d’Agustí Charles.
Rosich em sembla més que una jove promesa en el camp de la dramatúrgia contemporània. Està ben encarrilat i es troba en bones mans. Potser per això, esperava molt més d’un llibret que, llegit fa una setmana, em va semblar massa poca cosa. El punt de partença és bo: recuperar el personatge de Francesca Cuzzoni (1770-1772), cèlebre soprano amiga i destinatària d’algunes òperes de Händel és una bona idea. Però els qui esperàvem una mena de Sunset Boulevard traslladat a l’esfera operística del segle XVIII ens vam trobar amb un garbuix d’idees sense desenvolupar; amb frases enginyoses, amb algun estirabot ben trobat. Sí, però… en l’òpera, com en el cinema, no tot ha de ser sempre narratiu, pot haver-hi lloc per a la reflexió. Sí, però… el problema és que Rosich parteix d’una possible acció, fa promeses a l’espectador. Per exemple, a través del personatge de Charles Burney (un dels primers crítics documentats de la història de la música), que hauria pogut donar peu a reflexions interessants. Al capdavall, doncs, les promeses esdevenen buides, sense una línia clara i definida. A més, el sobretitulat brillava per la seva absència a la Sala Tete Montoliu, per la qual cosa per molt que s’hagués llegit el llibret abans era difícil seguir-lo adequadament.
La partitura d’Agustí Charles és agosarada, valenta, arriscada i, sobretot, molt difícil per a les veus i el conjunt instrumental (bàsicament quartet de corda, amb alguns elements de percussió). Una música, la de Charles, que aprofita ocasionalment material sonor del propi Händel sense caure en el pastitx. I que juga amb moments molt lírics amb d’altres tendents a un cert “sprechgesang” del tot justificat. Una bona peça, efectivament, al servei d’un llibret massa feble. I això crea inevitables descompensacions.
El millor, sens dubte, va ser la bona entesa de l’equip musical, començant per l’impecable conjunt instrumental del Staatstheater de Darmstadt, ben dirigit per Tobias Engeli, molt atent a tot el que passava en escena i segur davant de la difícil partitura de Charles. L’equip vocal el formaven tres intèrprets: el tot terreny contratenor Gerson Luiz Sales (Cuzzoni gran), la soprano Sonja Gerlach (Cuzzoni jove) i el baríton Werner Volker Meyer (Charles Burney), ben conjuntats i amb notables resultats pel que fa al treball individual. Tot plegat en el marc d’un ascètic però eficaç muntatge ben dissenyat per Alfonso Romero Mora.
Decepció? Potser no sigui aquesta la paraula. Però sí que ens havíem fet moltes expectatives davant d’un dels títols “estrella” del XII Festival d’Òpera de Butxaca i Noves Creacions. Em sembla que en aquest cas ens hem quedat a mig camí. Una veritable llàstima.
Rosich em sembla més que una jove promesa en el camp de la dramatúrgia contemporània. Està ben encarrilat i es troba en bones mans. Potser per això, esperava molt més d’un llibret que, llegit fa una setmana, em va semblar massa poca cosa. El punt de partença és bo: recuperar el personatge de Francesca Cuzzoni (1770-1772), cèlebre soprano amiga i destinatària d’algunes òperes de Händel és una bona idea. Però els qui esperàvem una mena de Sunset Boulevard traslladat a l’esfera operística del segle XVIII ens vam trobar amb un garbuix d’idees sense desenvolupar; amb frases enginyoses, amb algun estirabot ben trobat. Sí, però… en l’òpera, com en el cinema, no tot ha de ser sempre narratiu, pot haver-hi lloc per a la reflexió. Sí, però… el problema és que Rosich parteix d’una possible acció, fa promeses a l’espectador. Per exemple, a través del personatge de Charles Burney (un dels primers crítics documentats de la història de la música), que hauria pogut donar peu a reflexions interessants. Al capdavall, doncs, les promeses esdevenen buides, sense una línia clara i definida. A més, el sobretitulat brillava per la seva absència a la Sala Tete Montoliu, per la qual cosa per molt que s’hagués llegit el llibret abans era difícil seguir-lo adequadament.
La partitura d’Agustí Charles és agosarada, valenta, arriscada i, sobretot, molt difícil per a les veus i el conjunt instrumental (bàsicament quartet de corda, amb alguns elements de percussió). Una música, la de Charles, que aprofita ocasionalment material sonor del propi Händel sense caure en el pastitx. I que juga amb moments molt lírics amb d’altres tendents a un cert “sprechgesang” del tot justificat. Una bona peça, efectivament, al servei d’un llibret massa feble. I això crea inevitables descompensacions.
El millor, sens dubte, va ser la bona entesa de l’equip musical, començant per l’impecable conjunt instrumental del Staatstheater de Darmstadt, ben dirigit per Tobias Engeli, molt atent a tot el que passava en escena i segur davant de la difícil partitura de Charles. L’equip vocal el formaven tres intèrprets: el tot terreny contratenor Gerson Luiz Sales (Cuzzoni gran), la soprano Sonja Gerlach (Cuzzoni jove) i el baríton Werner Volker Meyer (Charles Burney), ben conjuntats i amb notables resultats pel que fa al treball individual. Tot plegat en el marc d’un ascètic però eficaç muntatge ben dissenyat per Alfonso Romero Mora.
Decepció? Potser no sigui aquesta la paraula. Però sí que ens havíem fet moltes expectatives davant d’un dels títols “estrella” del XII Festival d’Òpera de Butxaca i Noves Creacions. Em sembla que en aquest cas ens hem quedat a mig camí. Una veritable llàstima.
0 Comments:
Publicar un comentario
<< Home