ANDREA CHENIER O FREDOR TALLANT AL LICEU
Andrea Chénier és una obra que busca emocions directes. Va al gra, amatent a la sensació immediata de l’espectador, indiferent a especulacions de caire historicista o intel.lectual, malgrat el rerefons reconeixible de la seva trama. Philippe Arlaud, director escènic de la proposta que es presenta al Liceu del 25 de setembre al 17 d’octubre, no s’ha embrancat en disquisicions metafísiques però tampoc ha permès que l’espectacle que constitueix de per si la música de Giordano hagi traspassat els límits de la correcció i l’asèpsia més absolutes. El resultat és un muntatge buit de contingut dramatúrgic, fred i tallant com la fulla de la guillotina que, de manera omnipresent, separa cadascun dels entreactes, juntament amb ridícules projeccions a mode de manual d'Ikea per muntar-se una guillotina per a ús català. Innecessari.
Aquesta fredor es va encomanar a un equip de cantants homogeni però sense aparença de sentit d’equip, com si tothom anés a la seva. I això es va notar i força excepte moments molt puntuals com el duet entre Chénier i Maddalena que tanca el segon acte. José Cura es presenta de nou al Liceu amb un paper que coneix bé. Potser massa, perquè això el fa caure en amaneraments estilístics que semblen excessivament calculats i que resten emoció a una interpretació correcta però no memorable. Daniela Dessì suplia el dia de l’estrena la inicialment anunciada Deborah Voigt amb una Maddalena propensa a la contenció i a sons esblanq, tot i la musicalitat exquisida en pàgines com “La mamma morta” o l’escena final. Tan sols el Gérard de Carlos Álvarez va pujar la temperatura en unes intervencions matisades, treballades i transmeses amb entusiasme pel baríton andalús.
Aquesta fredor es va encomanar a un equip de cantants homogeni però sense aparença de sentit d’equip, com si tothom anés a la seva. I això es va notar i força excepte moments molt puntuals com el duet entre Chénier i Maddalena que tanca el segon acte. José Cura es presenta de nou al Liceu amb un paper que coneix bé. Potser massa, perquè això el fa caure en amaneraments estilístics que semblen excessivament calculats i que resten emoció a una interpretació correcta però no memorable. Daniela Dessì suplia el dia de l’estrena la inicialment anunciada Deborah Voigt amb una Maddalena propensa a la contenció i a sons esblanq, tot i la musicalitat exquisida en pàgines com “La mamma morta” o l’escena final. Tan sols el Gérard de Carlos Álvarez va pujar la temperatura en unes intervencions matisades, treballades i transmeses amb entusiasme pel baríton andalús.Al fossat, Pinchas Steinberg també va moure’s en els cànons d’una asèpsia que hauria de millorar en funcions successives. El rendiment de cor i orquestra sembla acusar encara les mandres de tot principi de curs, amb un engranatge que va funcionar però que va anar a mig gas en el context d’una funció de notable baix. El retorn d’Andrea Chénier al Liceu, 22 anys d’ençà de les últimes funcions de l’òpera de Giordano al Liceu, mereixia una mica més.
posted by Jaume Radigales at 09:42
7 Comments:
Totalment d'acord. Com a aficionat del bon verisme, em vaig veure bastant decebut. Era la primera vegada que la veia en viu, i em vaig preguntar realment si allò era l'Andrea Chènier que m'havia imaginat tants cops a casa.
A veure si hi ha més sort en properes actuacions, que l'òpera pot donar molt més de sí (i tinc la sensació que amb una mica menys de Cura tot seria molt més motivador).
Encara no m'ha tocat d'anar-la a veure, i tremolo ja per la fredor, d'escena i de la sala. Quina mania que hi ha de fer les decoracions tan escarides sense mobiliari, fredes, i aquesta fredor s'encomana a tothom. No l'he vist mai en "viu" quina mala sort doncs, de que l'Andrea Chenier no arrivi a emocionar com podria molt bé ser. Jaume et felicito perque ets un bon crític.
Mariàngels
Ja m'agradaria que millorés, però els puntals musical i escènic, minven la possibilitat de lluïment per les veus.
Si hi vaig, l'ùnic que m'interessa de debó escoltar es en Michaels-Moore.....La Voigt no és per això ni borratxa. Amb Gioconda ja podien veure-ho....I el meu compatriota xulo de putes....el meu primer Chenier va ser en Tucker i vam dir que no tenia la veu massa bonica....
Jorge
Aneu a l'altre repartiment: l'escena no canvia (em sobra la guillotina dels entreactes, el soroll de la fulla; en canvi, això de la guillotina d'Ikea... bé, no ho trobo malament) i les llumetes de focs d'artifici o les del final, que sembla La guerra de les galàxies. No mata.
En canvi, Armiliato i Dessì canten molt millor que la parella estelar Cura-Voigt. Armiliato, sense tenir una veu brillant, dóna les notes, té gust, diu bé i fa un Chénier més que bo. I ella, molt bé. I funcionen com a parella (grans duets). Ara, una mica més de passió sí que hi aniria bé.
He tingut ocasió de veure aquest Andrea Chénier per dues vegades amb els dos repartiments principals. Sempre havia pensat que José Cura tot i fer un Verdi impresentable podia però fer un bon verisme. La veu és important i no és tan necessari el belcantisme per a cantar aquest tipus d'òpera, Però res de res. Un fraseig anodí amb una dicció precipitada i una musicalitat exempta de qualsevol subtilitat interessant. Semblava ben bé que anava a complir el contracte i fins la següent. Fins i tot em va agradar molt més l'Armiliato que tampoc és que sigui un sant de la meva devoció. Vaig tenir el plaer de veure el qui per a mi ha estat l'últim gran Chénier: Josep Carreras junt a Montserrat Caballé al mateix Liceu el 1978, i haig de dir que el fraseig de Carreras, la dicció i la musicalitat estan a anys llum de la manera de cantar de José Cura.
La Sra. Voigt tampoc no em va agradar. Li manquen aquells recursos i/o ressorts de la manera llatina de cantar. Crec que no va passar de correcta. Em va convèncer bastant més la Dessì.
En fi, un plaer haver descobert aquest blog.
Per cert, espero que no et faci res que posi l'adressa del teu blog al llistat de links del meu, que també parla d'òpera, encara que d'una altra manera.
Publicar un comentario
<< Home