6.8.07

CARMEN a Cap Roig

Hi ha una autèntica obsessió per l’òpera en el marc dels festivals d’estiu. I una cosa és Salzburg, Bayreuth, Aix-en-Provence o fins i tot Orange i Verona, i una altra festivals nouvinguts de casa nostra com els de Peralada o Cap Roig. En aquest mateix espai virtual, els lectors deurien haver llegit les meves paraules sobre Les Contes d’Hoffmann a Peralada i deurien constatar que alguna cosa està passant quan, després de vint-i-una edicions, el festival de l’Alt Empordà constata un rumb erràtic i unes propostes ben poc excitants. La cosa ha fet taca d’oli i ara Cap Roig també s’ha vist esquitxat per aquesta incertesa i alarmant indefinició artística.

Festival o gales?
La frontera entre un festival i unes gales a l’aire lliure hauria d’estar clara per als programadors i directors artístics. Un festival implica risc, propostes agosarades però qualitat indiscutible. No s’hi val, doncs, amb els convencionalismes per fer pessigolletes a estiuejants amb ganes de passar una vetllada agradable, a la fresca, com a complement d’un dia de platja, paella, sangria i migdiada perllongada. Hi ha massa nou ric, massa rossa tenyida, massa gomina llustrosa i massa camises Ralph Lauren en el context de determinats esdeveniments musicals a l’aire lliure. I si Peralada manté en certa manera una classe que els ve de mena, Cap Roig fa olor a nou ric amb emperifollament postís. I, esclar, als senyors nouvinguts que estiuegen a Platja d’Aro, Calonge, Calella o S’Agaró se’ls ha de distreure, uns dies amb Joan Baez, uns altres amb Jessye Norman, uns altres amb Woody Allen i el seu clarinet i també, com qui no vol la cosa, amb una òpera de les que fan patxoca. Evidentment, en un context així un títol com Carmen va com anell al dit: res millor que títols que acumulen, al llarg i ample de la partitura, alguns dels més cèlebres “hit parades” de la història del gènere, oblidant que al marge dels fragments més famosos, l’òpera de Bizet és un dels títols més ben escrits de l’òpera decimonònica i que, com a tal, s’ha de servir de manera impecable.

Dues preguntes
Res a dir, tanmateix, que es programi òpera a l’estiu i en espais a l’aire lliure, de la mateixa manera que ens semblen bé propostes com les del Liceu de finals de temporada, amb la projecció de Norma a la platja. Ara bé, el primer que haurien de preguntar-se els programadors és si espais com el dels Jardins de Cap Roig són aptes per al gènere i si qualsevol proposta musical és vàlida a tal efecte. Evidentment, la resposta és negativa en ambdós casos.
Cap Roig constitueix un espai enorme, excessiu per a l’òpera, però no tan sols per les seves dimensions (Verona i Orange tenen espais molt més grans) sinó per una disposició acústica del tot insatisfactòria. El so de l’orquestra es perd, determinades seccions (el vent, per exemple) en tapen d’altres (la corda) i es constata una evident incomoditat en els cantants, que pateixen lleus decalatges de temps que dificulten la quadratura del cercle. Sort que David Giménez Carreras ho va tenir present i, com a mínim, va optar per concertar amb correcció metronímica. Això, esclar, va restar intensitat a una lectura massa plana, però suficient en un context de grans dificultats com és l’aire lliure. Una vegada més, l’Orquestra Simfònica del Vallès va demostrar que amb una bona batuta al davant els resultats poden ser òptims. Un cas apart va ser el Cor del Teatro Villamarta (la producció venia de Jérez), integrat per cantants molt poc (o gens) professionals i amb moments que feien pujar els colors a la cara. Aquí, doncs, és on hem de dir taxativament NO a les propostes a qualsevol preu. Si no es pot pagar un bon cor, més val deixar-ho córrer i dedicar-se a muntar, en espais més petits, bombons tan agradables com La serva padrona o Bastià i Bastiana, que poden fer-se bé i sense dispendis econòmics.

Solistes de notable alt
Sort en vam tenir amb uns solistes de notable alt, i fins i tot excel.lents en alguns casos. He seguit, no tan de la vora com voldria, la carrera de la mezzo canària Nancy Fabiola Herrera i per primera vegada (espero que n’hi hagi d’altres) l’he vista en el rol titular de l’òpera de Bizet. La veu és generosa, important, i té la carn suficient per assumir amb convicció el paper de gitana cigarrera. El físic acompanya i, a més, Herrera és una bona actriu. Al seu costat, el Don José d’Albert Montserrat va anar de menys a més, molt crescut a partir de l’ària del segon acte (això sí, entestant-se en atacar el si bemoll en “forte”) i amb nivell de notable alt a partir de la resta de la representació.
Ja se sap que el de Micaela és un paper “bombó”, però no n’hi ha prou en cantar bé les frases que Bizet reserva al personatge (per cert, les més belles de l’òpera), sinó que cal fer-ho amb convenciment i dolçor. Sabina Puértolas ho va aconseguir, tant al duet del primer acte com a l’ària del tercer. Per la seva banda, Àngel Òdena va tenir l’arrogància i prepotència justa per a Escamillo, tot i que una certa fredor va envoltar cadascuna de les seves intervencions, ben servides amb una veu potent, d’emissió segura i de volum generós. D’entre els comprimaris, tan sols la Mercedes de Mireia Pintó i el Remendado d’Eduardo Santamaría van tenir la dignitat requerible per ajustar-se a allò escrit per Bizet a la partitura. La resta del repartiment l’oblidarem per no ferir susceptibilitats.
Finalment, una última apreciació: als senyors i senyores estupendes, estiuejants a la Costa Brava potser els és igual, però als soferts treballadors de la causa crítica els desplaçaments en cotxe a altes hores de la matinada comporten riscos que es podrien estalviar. Calia fer tres entreactes de vint minuts cadascun? Ja se sap que les empreses de catering fan l’agost (mai millor dit ) en aquest tipus d’esdeveniments, però un sol entreacte (entre el segon i tercer actes, per exemple) de mitja hora hauria estat suficient. Al cap i a la fi, la proposta escènica de Francisco López no tenia l’aparositat que justifiqués llargs canvis d’escena. La linialitat dramatúrgica de la proposta no anava més enllà d’explicar la història de sempre amb els tòpics de sempre. Començar a les deu de la nit i acabar a les dues de la matinada sona a broma pesada, a la que cal sumar dues hores de cotxe fins arribar, a quarts de cinc, al llit de cadascú. I bona nit i tapa’t. I tal dia farà un any.

4 Comments:

Anonymous Anónimo said...

Ei Jaume,
Vas fort amb les darreres crítiques, nen! Sí Senyor!!! Fot-li fort, que ja toca una mica treure la pols al sabre...
Jordi Abelló

11:05 a. m.  
Anonymous Anónimo said...

BRAVO!!!!
Mònica

11:06 a. m.  
Anonymous Anónimo said...

Veig que et mulles, Jaume.
He pres nota pel meu arxiu mental que Cap Roig no és idoni per fer-hi òpera (no hi he estat mai ).
Que ara - jo l'havia sentit fa uns anys en el mateix rol i em va deixar fred - Nancy-Fabiola Herrera està bé i promet.
Que qualifiques David Giménez com a bona batuta.(No l'he sentit mai en una òpera sencera).
Que Sabina Puèrtolas està bé. Era una veu excel.lent quan va guanyar el primer premi ex-aequo amb Ofèlia Sala a un concurs de JJMM em sembla que l'any 91, cantant un "Porgi amor" sublim. Després es va casar a Itàlia i em sembla que va fer repertoris inadequats. La vaig sentir al Tinell en un recital horrorós uns anys més tard. L'any passat va estar discreta però amb poca veu en un dels papers secundaris de "Luisa Fernanda" fent gala de bona actriu. Celebro doncs que hagi estat una bona Micaela.
Gràcies per les informacions. JMB

2:29 p. m.  
Anonymous Xavier Cazeneuve said...

Sí, senyor. Una d'aquelles crítiques que a més de ser-ho es constitueix en crònica: Un retrat d'allò que sóm i d'allò que ens estem tornant. Felicitats Jaume, i sóc testimoni de la cara de dormir poc que fèies l'endemà.

4:20 p. m.  

Publicar un comentario

<< Home