LA "FESTA" DEL PARAGONE

El DVD que edita Naïve amb La pietra del paragone representada al Châtelet de París el gener del 2007 és una autèntica festa AUDIO-VISUAL. Si els camins de l’òpera semblaven explorats pel que fa a la seva traducció visual, ara ens arriba aquest muntatge codirigit per Giorgio Barberio Corsetti i Pierrick Sorin.

Una “video-òpera”
Potser el nom de Pierrick Sorin digui poca cosa als operòfils, però és un dels noms de referència del videoart. A partir de les possibilitats del sistema “croma”, l’espectacle és una troballa pel que fa a la dialèctica entre ficció i realitat, en el context de l’altre element festiu: l’escumejant música que Rossini va escriure per a aquesta òpera estrenada a La Scala de Milà el 1812.
Però, a més, la cosa manté al plus de qualitat en la complexa realització televisiva de Philippe Béziat. En suma: una obra mestra (l’òpera) en el marc d’una altra obra mestra (la posada en escena) continguda en una obra mestra (el producte en si mateix). El resultat: un regal per a la vista i l’oïda, que ningú hauria de deixar-se perdre.
El doble estoig, que es presenta com un llibre, inclou dos DVDs (amb extres referits a Sorin i les seves relacions amb l’òpera) i el material del llibre dóna accés a sucosos textos, alguns de Stendhal i d’altres referits a la posada en escena i als criteris musicals d’aquella reposició parisenca. Diu, en aquest sentit, Sorin: “El concepte de posada en escena reposa sobre la creation “live” de quadres vídeo: els cantants evolucionen sobre un fons blau i són “incrustats” en directe en els decorats en miniatura instal.lats als costats de l’escenari. Els espectadors veuen al mateix temps els elements reals que componen les imatges (cantants i maquetes) i el resultat de la incrustació sobre sis pantalles instal.lades damunt”. És així, com semblant a l’il.lusionisme d’un Méliès, Sorin esdevé un artesà del videoart, un miniaturista de l’òpera, proposant un joc visual a l’espectador, lliure de veure l’escenari o el que es projecta en pantalla; una llibertat respectada per la realització de Béziat
Giorgio Barberio Corsetti, per la seva banda, reconeix la conveniència de l’opció del muntatge, atès el “temps suspès” en què es desenvolupa l’òpera de Rossini. Potser un altre títol no encaixaria prou bé amb aquesta proposta, de manera que el resultat és tan convenient com limitat a projectes molt determinats. És aquí, doncs, on rau part del component de tota obra d’art: l’originalitat.

Restituir sons originals
Davant de l’Ensemble Matheus, Jean-Christophe Spinosi ha treballat la pulcritud d’un so viu, guspirejant, amb referents originals, començant pels instruments, capaços de restablir als llegendaris crescendi del cigne de Pesaro la seva textura original. L’entusiasme de Spinosi es trasllada a l’escenari, ocupat per un equip jove i entusiasta. I no deixa de ser satisfactori que dos cantants “de casa” esdevinguin alguns dels principals al.licients d’aquell equip. En primer lloc el Giocondo del tenor granadí José Manuel Zapata, líric-lleuger sense escanyar-se i molt atent al gust inherent a una òpera que, malgrat la seva comicitat, no deixa de ser belcantista. A continuació, el magnífic Macrobio de Joan-Martín Royo, baríton barceloní la carrera del qual s’està projectant amb clara ascendència. No és per menys, atesa la seguretat amb què el cantant trepitja l’escenari i la comicitat que desplega al llarg de les més de dues hores d’espectacle.
La resta de l’equip fluctua entre la suficiència i el més rendiment més que notable. Entre aquests últims, i d’una manera especial, la Clarice de Sonia Prina, contralt amb les justes coloratures per no perdre’s en el marasme de les ornamentacions rossinianes.
La cosa, insisteixo, val la pena.