24.12.07

CENERENTOLA NI CARN NI PEIX

ROSSINI: La Cenerentola
Gran Teatre del Liceu, 23 desembre 2007

La veritat, ni carn ni peix. Tal com sona. Potser perquè els plantejaments escènics de Joan Font amb l’òpera rossiniana no difereixen gaire (si més no visualment parlant) de l’escenografia que Joan Guillén va fer, ja fa força anys, de La flauta màgica, molt més celebrada per l’encert de la versió « petita » que
per la corresponent a l’original.
Ara, aquesta Cenerentola suposa, després d’Orfeo ed Euridice, la tercera incursió de Comediants al món de l’òpera.
El problema és que, volent explicar l’òpera de Rossini, Font fa el contrari del que pretenia el cigne de Pesaro. És a dir, que s’endinsar-se en un univers màgic del tot aliè al llibret de Ferretti. La barreja entre la racionalitat arquetípica de la “commedia dell’arte” i la màgia del conte de Perrault es dilueixen en una indefinició tan sols resolta per la riquesa visual dels figurins i els decorats de Guillén. Sobren els ratolins, que poden funcionar en una pel.lícula d’animació (Disney sense anar més lluny) però no en un espectacle teatral que, a més, no és per a infants. Llàstima.
També va ser una llàstima que Rossini no sonés amb la gràcia requerida a càrrec d’una orquestra poc entusiasta. Patrick Summers concep uns criteris cambrístics, por adients per a l’acústica del Liceu, i descompensats entre seccions excessives (metall i percussió) i d’altres massa opaques (corda). A més, la batuta de Summers va desquadrar en algun moment determinats passatges d’àries i concertants, amb la qual cosa el nivell musical conjunt va resultar insuficient. Tanmateix, l’individual va funcionar, especialment gràcies a Joyce DiDonato i Juan Diego Flórez.
La mezzo de Kansas té una veu amb la carn suficient per abordar la centralitat pròpia de la seva tessitura. Però també el sentit del gust i del fraseig indispensables per a una cantant “d’agilità”. Per això és capaç d’afegir ornamentacions de collita pròpia en pàgines tan ovacionades com el seu número final. Realment, una delícia. El mateix podríem dir d’un Juan Diego Flórez que, en el seu segon paper escenificat al Liceu, demana a crits que no hauria de faltar mai en temporades successives al nostre teatre. Vint-i-tres dies després del seu recital, el tenor peruà confirma una vegada més que, més enllà de la dimensió mediàtica que l’envolta, és un artista de cap a peus, que utilitza la racionalitat al servei de l’emoció que sap transmetre en cada nota emesa.
I si la seva veu és la més adequada per a Ramiro, la de Bruno de Simone s’allunya del tot dels models ptopotípics del “basso buffo”: ni és rodona ni excessivament audible, de manera que el seu Don Magnifico va estar lluny d’alguns dels seus il.lustres antecedents.
David Menéndez és un excel.lent actor, tot i que la veu té recursos limitats. Amb tot, sap fer de la necessitat virtut i el seu Dandini va tenir la gràcia i la comicitat justes per a un personatge que en el fons resulta ingrat per ser dels qui més compassos té per cantar mentre els llorers se’ls emporten els altres. Al seu costat, l’impecable Alidoro de Simón Orfila i les gracioses germanes « lletges » d’Itxaro Mentxaka i Cristina Obregón.
No ha estat el regal de Nadal que molts esperàvem, però sí un bon premi de consolació en un teatre que programa massa poc el Rossini còmic.

2 Comments:

Anonymous Anónimo said...

Veig que tampoc et va entusiasmar... Estic totalment d'acord, llàstima que no vaig poder sentir a la DiDonato.
Fins aviat,
Mònica

12:17 p. m.  
Blogger Vianant said...

Doncs per ser de "ni carn ni peix" es va aplaudir molt a tothom. Particularment a mi em va semblar un espectacle molt rodó, tot i que certament amb alguns punts discutibles. Amb el que sí que no estic gens d'acord és amb la crítica a Patrick Summers, que al meu entendre va portar l'orquestra amb bon estil rossinià (et carregues aquest després d'elogiar en Callegari!!!). No sé a platea, però al quart pis la cosa va funcionar molt bé... i cal pensar que si el senyor Summers hagués començat a donar volum a l'orquestra no hauríem sentit ni a la Joyce ni a en Flórez, que evidentment van ser els justos triomfadors de la nit.
Una Cenerentola magnífica, diria jo.

2:16 a. m.  

Publicar un comentario

<< Home