FLÓREZ ÉS "BUON CANTO"

A aquestes alçades, Juan Diego Flórez és sinònim de qualitat, sensibilitat i bon gust; això només vol dir una cosa: belcanto. Però, en el cas del tenor peruà, la qüestió esdevé buon canto, tal és el domini de la tècnica del jove cantant, excepcional en el domini de mitges veus, impecable en els atacs d’aguts i sobreaguts en el context epifànic d’una inusitada simfonia de si bemolls i dos de pit abordats amb fermesa i sensibilitat i sense renunciar a mesurades dosis de sentit de l’espectacle.

L’òpera és un art polièdric i no ha de renunciar a la dimensió de risc, gairebé de circ, davant d’artistes descomunals com Flórez. El programa, intel.ligent i ben triat, va comptar amb aquell risc, ben distribuït i mesurat. Els bisos, de vertigen, van incloure pàgines com la cèlebre ària de Tonio amb aquells mítics nous “do” de pit que fan de La fille du régiment una de les pàgines més ben defensades pel tenor peruà. Impecable, com sempre, Vincenzo Scalera, ben compenetrat amb el cantant i socorrista discret en una lleu pèrdua de memòria que el tenor va patir en un dels fragments que van ajudar a fer, de la de divendres, una de les millors nits d’òpera al Liceu, rendit als peus de Flórez amb ovacions unànimes i plenament justificades.