DUES REPOSICIONS SALZBURGUESES

Enguany, a Salzburg s’han reposat dos espectacles originals del 2008 i que per raons diferents han tingut èxit: Don Giovanni i Roméo et Juliette, el primer a la Haus für Mozart i el segon a la Felsenreitschule. Dos muntatges que, per raons diferents, que marcaran el record de l’”era Flimm” que acaba enguany, coincidint amb la 90ª edició del festival austríac. Dos muntatges, per cert, preparats i conduïts musicalment per la mateixa batuta.

Don Joan dels boscos

El muntatge de Claus Guth sobre Don Giovanni incideix en el retrat patètic del personatge protagonista que, en connivència amb Leporello, viu una veritable “rave” al bosc on transcorre l’acció, sempre de nit. Missatge no pas nou i que ens recorda posades en escena com les de Peter Sellars i Calixto Bieito que situaven el llibertí protagonista de l’òpera de Mozart en un espai liminal. Com sol passar en aquests casos, el punt de partença és bo, l’espai escènic formidable (el bosc dissenyat pel també figurinista Christian Schmidt) i la direcció d’actors sensacional. Però determinats aspectes de la dramatúrgia grinyolen, cosa que fa que aquest espectacle no sigui del tot rodó, com ja comentàvem fa un parell d’anys.

La versió triada és, teòricament, la de Viena, perquè prescindeix de la moralina final. Però això no és ben bé així, perquè no s’interpreta el duet “Per queste tue manine” escrit per a l’estrena a la ciutat imperial el 1788 i no s’elimina “Il mio tesoro”, de manera que el resultat és un Don Giovanni sense quadre final. El resultat, doncs, deixa un regust agredolç després de l’esfereïdora escena de la desaparició del protagonista. Moment crucial de la història de la música occidental, el director canadenc Yannick Nézet-Séguin la va resoldre amb atenció i detallisme com, de fet, la resta de l’òpera, que va mimar i cuidar del primer a l’últim compàs, amb l’esperable excel.lent resultat de la Filharmònica de Viena.

Repetien sobre l’escenari Christopher Maltman, Erwin Schrott i Dorothea Röschmann. El primer en la pell d’un Don Joan arrogant i poderós, llampant en projecció i amb l’arrogància i el patetisme justos que donen entitat al muntatge. Schrott, que sovint interpreta el paper titular, és un Leporello d’accents histèrics i musicalment generós, amb un domini del personatge que encara no havia demostrat fa dos anys i que ara revela amb gràcia i autoritat. D’altra banda, l’excel.lent impressió que ens va fer l’Elvira de Röschmann en manté per enèsima vegada davant de la que sens dubte (i amb perdó de la Damrau) és la soprano mozartiana més destacada dels darrers anys. Enguany, el repartiment incloïa dos Don Ottavios i vaig tenir la sort de retrobar un Joel Prieto en plenitud de facultats, pletòric, de línia i fraseig immaculats i amb la veu més fresca que mai.

Aquests serien els intèrprets que mereixen el primer lloc al podi dels participants. La resta, sense desmerèixer, no va brillar. La Donna Anna d’Aleksandra Kurzak va ser esforçada, però abusa de l’emissió d’aire en el cant d’agilitat; la Zerlina d’Anna Proshaska ve pecar de projecció no sempre nítida (la veu és petita) i el Masetto d’Adam Plachetka i el Commendatore de Dimitry Ivaschenko van ser correctes però sense una gran personalitat vocal ni interpretativa.

Gounod glamurós

Salzburg és un festival que, d’ençà de la mort de Karajan, ha pres partit per la creació contemporània i pel compromís social a través de l’art. Però, conscient dels ingressos i dels atractius que això comporta més enllà de l’interès artístic, no ha deixat mai de jugar la carta del glamour amb la presència de directors i cantants divos i de produccions fastuoses i de gran espectacularitat. S’ha fet amb cura i amb bon gust i un dels exemples resultants és el Roméo et Juliette editat en DVD quan es va estrenar fa dos anys amb la presència de Rolando Villazón. Anna Netrebko havia de ser la Juliette del muntatge de Bartlett Sher, però finalment va ser Nino Machaidze qui va ocupar el llit de la jove Capulet, a causa de l’embaràs de la soprano russa. Enguany, Villazón segueix convalescent de les malalties que l’han apartat dels escenaris (bàsicament la malaltia de l’esgotament) i Netrebko s’ha presentat, radiant, a l’escenari de la Felsenreitschule. L’escenari, emblemàtic per ser el primer espai on el 1920 es van presentar els primers espectacles festivalers, és en si mateix un espai escènic que requereix una bona il.luminació, intel.ligència i sentit teatral per representar-hi les obres programades. És el que passa amb aquest muntatge de l’òpera de Gounod, ambientada al segle XVIII i amb la fastuositat d’un vestuari de Catherine Zuber que permet viure una atmosfera carregada de colorit. No es tracta, però, d’esteticisme buit, perquè Sher explica bé la història, incidint en l’apassionada història dels dos amants veronesos i en la violència que els agombola. A més, quan convé pobla l’escenari amb la presència constant de personatges que ajuden a fer del muntatge quelcom summament atractiu.

Yannick Nézet-Séguin, que ja va dirigir la partitura fa dos anys, s’hi torna a enfrontar enmig de les funcions de Don Giovanni, i ara davant d’una Orquestra del Mozarteum de so rodó i compacte, així com el cor titular de l’Òpera de Viena.

Anna Netrebko triomfa per mèrits propis amb una Juliette rutilant, meravellosa i indiscutible. No és tan sols la presència radiant i lluminosa de la soprano russa el que queda en la ment de l’espectador, sinó una interpretació musical sense fissures la que fa de Netrebko la perfecta excusa per no perdre’s l’espectacle. Ser parella escènica de tota una estrella no és fàcil, però Piotr Beczala és un tenor desacomplexat, capaç d’embotir-se en la pell de Roméo amb energia i musicalitat indiscutibles. És cert que el tenor polonès acusa canvis de color en el pas cap al registre sobreagut (coses de l’escola eslava), però el centre és robust, la veu es projecta sense problemes i la musicalitat atravessa de punta a punta la interpretació de Beczala.

Un equip compacte i homogeni, de gran qualitat, va agombolar la parella protagonista: posats a destacar, caldria citar una soprano tan interessant com Cora Burggraaf (Stépahno) i el baríton Russell Braun (Mercutio).