BAYREUTH 2010

L’edició d’enguany del Festival de Bayreuth tenia diversos punts significatius. El primer, accidental i imprevisible, ha estat l’absència de Wolfgang Wagner, traspassat el 21 de març; el segon, el conjunt de noms de cantants que semblen remuntar el que des de fa dècades ha estat un Bayreuth sense grans veus wagnerianes; entre ells, i aquest és el tercer punt significatiu, el debut al Festpielhaus de Jonas Kaufmann, que va debutar el rol de Lohengrin fa un any a Munic i del que hi ha un bon testimoni en un DVD recent.

El nou Lohengrin

Lohengrin ha estat, a més, el títol escollit per encetar l’edició d’enguany del més cèlebre dels festivals musicals alemanys. El muntatge de Hans Neuenfels es basa en els perills de la neuroteconologia, que permetria la manipulació cerebral (i, per tant, de la voluntat) de l’home, com si es tractés de rates de laboratori. I les rates han estat el centre neuràlgic de les discuccions d’aquest espectacle.
Es pot defensar la idea de Lohengrin com a òpera de la redempció. O no. Perquè també és l’òpera del coneixement, sobre la fe en l’altre a través de l’amor; sobre l’amor que és respecte i fidelitat als principis de l’altre, quan aquest altre demana mantenir oculta o tancada una porta que mai no s’ha d’obrir (aquesta és també la idea d’El castell de Barbablava de Bartók). Wagner ambienta la seva obra en un període històric concret, el segle X, quan la dualitat entre paganisme i cristianisme era present al Brabant, la dimensió espaial en què s’ambienta el sisè títol del catàleg wagnerià, potser el més tràgic i, a parer del propi compositor, el més trist dels que va escriure.
Neuenfels, en una entrevista a Christine Lemke-Matwey inclosa al programa de mà de l’espectacle, planteja que el principi fonamental d’aquesta òpera és “No em preguntis res”. Diu el director: “Els personatges giren al voltant de la pregunta prohibida, com ratolins i rates envoltant un tros d’embotit”. Per això, Reinhard von der Trannen dissenya com a espai escenogràfic un laboratori en què, segons Trannen, « s’experimenta, es disseca, es passen les emocions al microscopi ».
Fins aquí res a dir, i el cert és que el muntatge resulta atractiu plàsticament, i fins i tot conté excel.lents idees, com una Elsa-cigne enlairant-se al final del segon acte davant de Parsifal i mentre una Ortrud-cigne negre es recargola de ràbia fins que un braç/ala d’Elsa/cigne es trenca; o la imatge de Gottfried, germà d’Elsa, emergent d’un ou en forma de fetus i trencant-se el cordó umbilical amb l’estesa de cadàvers de tots els cavallers i el rei del Brabant, de manera que tan sols queden, en un món nou, Gottfried, Lohengrin i el silenci.
Idees, insisteixo, que sobre el paper (i sense que suposin la descoberta de la sopa d’all) poden resultar interessants, però que en el fons són innecessàries perquè acaben sent redundants. El problema, doncs, no són les rates, sinó que fa l’efecte que s’ha volgut anar tan enllà que el cercle queda aviat tancat i la hilaritat és el que produeix algunes de les escenes d’un muntatge que, lluny de ser execrable, és de “passa que t’he vist”.
Andris Nelsons és un jove director que, potser per manca d’experiència, no ha construït un Wagner amb prou entitat teatral des del fossat. L’orquestra sonava poderosa, però excessivament desmanegada al primer acte i amb un rendiment paulatinament millor al llarg dels altres dos. Sobre l’escenari, Jonas Kaufmann i Evelyn Herlitzius mereixen tots els elogis com a Lohengrin i Ortrud respectivament. El tenor bavarès manté encara l’emissió dels aguts cantats a mitja veu amb engolaments (marca de la casa). Però el centre és pura meravella: Kaufmann, que va començar com a líric-lleuger, és ara un líric pur i apunta maneres de lírico-dramàtic de cara a un futur que haurem de seguir de la vora. Cada frase sembla ser, en Kaufmann, el resultat d’un estudi aprofundit, tant en la forma com en el fons, en les intencions i en els resultats que es volen obtenir i que, la majoria de vegades, són del tot exitosos.
Hertlitzius va ser una Ortrud imponent, poderosa i metàlica, incisiva i amb elecricitat emergent dels porus d’una pell revestida de maldat; es pot dir que es va cruspir l’Elsa d’una Annette Dasch que agrada molt (a alguns) però que a mi, ja des d’aquella Donna Anna salzburguesa fa dos anys, em deixa del tot indiferent: pura correcció, bona figura, cara de peix bullit i poca cosa més. L’esforçat Telramund de Hans-Joachim Ketelsen va pecar de poca projecció, tot i la incisivitat de les frases, que va cantar amb un timbre i color vocals poc interessants. Per la seva banda, van rebre merescudes ovacions Georg Zeppenfeld com a rei i Samuel Youn com a Herald. A més, és clar, d’un cor que en aquesta òpera és un personatge més i que en aquest muntatge va tenir un afegit pel fet d’haver-se de moure i comportar-se com a rates de laboratori.

Retrobar Parsifal
Tornava Parsifal, amb la posada en escena de Stefan Herheim vista el 2008 i de la que vaig dir, entre d’altres coses, el següent: “Herheim condensa part de la història alemanya dels últims 100 o 130 anys (…) En el fons, Herheim es manté fidel al latent tema de fons de Parsifal: la redempció. Heus aquí el problema, atès precisament el procés de la història alemanya, en paral.lel amb la de la percepció de l’últim drama musical de Wagner. En aquest sentit, la tesi del muntatge és clara: tan sols l’art pot redimir”. Repetia, al fossat i en paral.lel amb les funcions que dirigeix a Salzburg d’Elektra, un Daniele Gatti molt més dúctil i més flexible que no pas fa tres anys, per bé que aleshores ja em va agradar, i no pas poc. També repetien el Parsifal de Christopher Ventris, el Gurnemanz de Kwangchul Youn, l’Amfortas de Detlef Roth, el Klingsor de Thomas Jesatko i el Titurel de Diógenes Randes. Res a afegir al que ja vaig dir fa tres anys. En canvi, era nova la Kundry d’enguany, assumida per una Susan MacLean de timbre incisiu i potser massa metàlic al sobreagut, però molt en la pell del terrible i ambivalent personatge. La mezzosoprano nord-americana pot vantar-se, amb els seus companys de repartiment, d’haver participat en un dels muntatges més interessants i electritzants dels que hem vist en una dècada. I això, pels temps que corren, és molt.