ELEKTRA ELECTRITZANT

Si, amb els primers compassos de l’Elektra straussiana hom té la sensació que l’atravessen 220W de potència, vol dir que anem bé. Perquè la quarta òpera de Richard Strauss, i la primera escrita en col.laboració amb Hugo von Hofmannsthal, és d’una violència inusitada, tant pel tema com pel llibret i, sobretot, pel tractament orquestral. Dir que és un poema simfònic amb veus seria trair-ne l’esperit teatral (en té molt) però és inqüestionable el paper de l’orquestra i del seu director a l’hora de presentar una partitura tan intensa i exigent com aquesta. A mig camí entre Bayreuth (on dirigeix Parsifal) i Salzburg, Daniele Gatti s’apunta un nou triomf davant d’una pletòrica Filharmònica de Viena i amb un dels compositors especialitat de la casa: no en va, Strauss va ser un dels artífexs de la creació, el 1920, del Festival de Salzburg (si bé els seus orígens es remunten a 1877), cosa que enguany, 90 anys després, és celebrat a la ciutat de Mozart amb una exposició de la que, sincerament, esperàvem més.
Tornem, però a aquesta Elektra estrenada enguany: el muntatge de Nikolaus Lehnhoff incideix, gràcies a l’escenografia cendrosa de Raimund Bauer i al vestuari gris-negre (excepte per a Chrysotemis i Klytämnestra) d’Andrea Schmidt-Futterer, a la visió d’un espai mort: Elektra viu, segons el que diu Christian Arseni en un dels articles del programa de mà, en un espai que és a la vegada torre d’ivori, gàbia i tomba. Aquesta sensació angoixant s’aconsegueix en la disposició escènica i en l’espai dissenyat per Bauer. D’altra banda, molts detalls de la direcció d’actors (que hi és i de la bona) poden escapar-se en la immensa boca escènica del Grosses Festpielhaus de Salzburg, però indubtablement hi ha escenes de gran impacte, com el cadàver de Klytämnestra penjant d’un ganxo cap per avall després d’haver estat assassinada pel seu fill. D’altra banda, Lehnhoff ens recorda que allò només és el principi, gràcies a l’aparició de les erínies que, properament, assetjaran Orestes fins que aquest sigui perdonat: Lehnhoff, per tant, parteix de Hofmannsthal però acaba apuntant a la trilogia esquiliana sobre els atrides, L’Orestíada.

Grans veus
Al triomf escènic i orquestral del muntatge cal sumar un equip vocal de primera, si bé el propi espai del teatre salzburguès i la rotunda direcció de Gatti ofeguen unes veus que lluiten amb el marasme orquestral. Però triomfen pel seu encert i pels resultats, igualment electrocutants. Cada cop més assentada en el repertori dramàtic, Iréne Theorin assumeix el rol titular entregant-se del primer al darrer compàs. Diu Bryan Gilliam, el biògraf de Strauss, que Elektra és una lluitadora. Theorin ho demostra amb una interpretació esforçada però compensada per un gran sentit musical i bona intuïció teatral. Klytämnestra no és aquí (oh miracle!) una soprano tronada, una vella glòria esdevinguda desferra vocal, sinó una dona en plenitud: una majúscula Waltraud Meier a qui tan sols podem retreure-li que la veu no tingui el metall tallant que faria de la seva mare d’Elektra un personatge més sagnant. Cal dir, però, que Lehnhoff revesteix Klytämnestra amb un deix de patetisme i de rosegament de la consciència, cosa que s’adiu molt millor al físic i la veu de la cantant.
Eva-Marie Westbroeck sap donar a Chrysothemis el lirisme que requereix el personatge, però sense fer-lo mel.liflu, al contrari: la germana d’Elektra és en boca de la soprano neerlandesa i també gràcies a la posada en escena, una dona que reivindica el dret a dir-hi (i a cantar-hi) la seva. D’altra banda, tan sols podem retreure a Richard Strauss que hagués fet d’Orestes un paper tan curt, atesa la qualitat d’alguns dels seus millors intèrprets al llarg de la història d’aquesta òpera. A la llista caldrà afegir el nom de René Pape, que converteix el germà d’Elektra en un individu amb autoritat i noblesa des de les seves primeres intervencions. Robert Gambill va ser un Aegistus allunyat del model herodià-monostatosià que alguns tenors han volgut donar a l’amant de Klytämnestra, cosa que va contribuir a un feliç final de festa. Feliç, s’entén, per la qualitat de l’espectacle, perquè ja sabem que la família dels Atrides acaba com el rosari de l’Aurora…