UN JUGADOR SENSE RULETA

Una paella sense arròs no és una paella. De la mateixa manera, una òpera sense escenificar no és una òpera, per molt que ens vulguin vendre la idea que es tracti d'un concert en què s'interpreta un títol operístic. Oportunitat perduda, de la mateixa manera que un tafur perd l'ocasió d'apostar en una ruleta perquè arriba tard. En aquest cas, però, ni ruleta hi havia atesa l'asèpsia de la versió de conert d'una òpera com El jugador, inèdita fins ara al Liceu de Barcelona. L'obra de Prokofiev basada en el relat homònim de Dostoievski té prou entitat com per bandejar-ne una proposta teatral sòlida. La versió berlinesa dirigida per Barenboim i editada recentment en DVD permet demostrar que la quarta òpera del compositor rus reclama a crits la seva visualització dramatúrgica.

Aleksandr Anissimov és un director solvent, bon coneixedor d'aquest tipus de repertori. Però l'OBC és una formació aliena al tremp teatral. A més, es va notar la manca d'assajos, sobretot al principi i al final, amb seccions poc ajustades i desquadratures que, sense van fer naufragar l'empresa, tampoc no van permetre el lluïment esperat per a una òpera que és un bombó per a la formació orquestral.

Titllada d'incantable des del moment de la seva estrena, El jugador és una partitura exigent, basada en una musicalitat gestual, com la defineix el professor Francesc Cortès en l'article del programa de mà. I això només es resol amb un bon planter de professionals. N'hi van haver, i no pas pocs, a l'escenari del Liceu. Començant pel rotund general de Vladimir Ognovenko, ja present en el citat espectacle berlinès i que ha tornat al Liceu per endur-se els llorers d'aquesta audició. Substitut de Misha Didyk (que ha suplert Ben Heppner a Pikovaya Dama), el tenor Mikhail Vekua contrasta la migrada presència escènica amb una veu que va guanyant en cos i projecció al llarg de la vetllada, fins assolir quotes de gran qualitat en l'exigent quart acte, del que és pràcticament protagonista al costat del personatge de Polina. Va assumir-lo una segura Olga Guryakova, suficientment versàtil en les diferents inflexions d'un personatge complex que es mou entre l'obsessió, l'ambició i la necessitat de ser estimada.

La partitura de Prokofiev és sensacional pel que fa a la creació de clímax dramàtics i recursos psicològics que ajuden a traçar el retrat malaltís d'una societat ludòpata. Bona mostra d'aquesta creació atmosfèrica és l'entrada de Babulenka, la tia-àvia, assumida per una Elena Obraztsova que, posats a ser objectius -i per molt que ens dolgui- vocalment és una autèntica desferra. Però el tremp i la personalitat de la mezzo russa, unides al lluïment que li permet la partitura, quasi la van convertir -divisme obliga- en protagonista de la tarda d'ahir dissabte.

La correcta discreció (potser causada per l'asèpsia de la versió en concert) es va ensenyorir del marquès (Stephan Rügamer), Blanche (Olga Savova) i Astley (Joan Martín-Royo) en el marc d'una sessió esperada i que complementa la setmana ludòpta d'un Liceu que comparteix repertori rus amb Pikovaya Dama. Una ensaladilla russa que hauria hagut de ser una bona paella si no se'ns hagués escatimat una tassa d'arròs.