MARIOLA CANTARERO DEBUTA "LA TRAVIATA"

La trajectòria de Mariola Cantarero és molt linial i segueix una lògica que demostra el bon ofici d'aquesta jove soprano granadina. El Teatro de la Maestranza de Sevilla ha estat el marc escollit per al seu debut com a Violetta en el segon repartiment de La traviata estrenada la setmana passada a la capital andalusa.
Podria pensar-se que assumint per primera vegada el paper protagonista de La traviata, Cantarero podria estavellar-se; fins i tot es podria sospitar que sent una passable Violetta per al primer acte, resultaria justa al segon però impossible al tercer. Res més lluny de la realitat: el segon acte de l'òpera, que personalment considero la prova de foc per superar els esculls d'una part extenuant, va ser esplèndid en boca de la jove soprano. Al primer, va atacar el final del "Sempre libera" amb el mi sobreagut i amb el que ben poques arrisquen. I al tercer va ser la Violetta convincent que tots esperàvem després d'un segon acte d'antologia. Mariola Cantarero ha madurat, i les asprors d'aquells aguts tibants i estridents que de vegades li hem sentit s'han llimat i atenuat en un savi equilibri. Tres vegades brava, com ho va demostrar un teatre rendit a l'evidència. Aforament a vessar, amb el públic literalment posat dempeus després d'una funció que serà difícil d'oblidar. Hi va tenir gran part de responsabilitat la Cantarero, però seria injust oblidar que Ismael Jordi és, malgrat la seva joventut, un Alfredo ja veterà, que se les sap totes per a una part molt lírica atesa la lleugeresa del timbre del tenor de Jerez. El timbre és preciós, el fraseig immaculat i la projecció generosa. Això, afegit a un físic molt adequat a l'enamoradís personatge, fa de Jordi intèrpret ideal per al paper. Tot fa pensar que amb el temps aquell lirisme guanyarà cos per poder abordar parts verdianes de molt més pes. En tot cas, esperem amb ànsia el debut d'Ismael Jordi al Liceu d'aquí a dues temporades, amb una Linda di Chamounix amb Diana Damrau que sobre el paper ja provoca salivera.
Jordi i Cantarero no són cantants per a un segon repartiment (em diuen que al primer Norah Amsellem va estar molt per sota del que s'esperava) però sí que ho és un George Petean que com a Germont encara ha de madurar. No n'hi ha prou amb cantar bé: el timbre resulta massa jove i li falta el plus de foscor i d'autoritat que Verdi reclama per al pare d'Alfredo. Bon paper del cor titular de la Maestranza i direcció correcta d'Andrea Licata, massa pendent de fer ressaltar la forma i menys el fons. Va faltar subtilesa a una batuta molt preocupada per lluir, sense entrar de debò en la complexitat psicològica de la trama. Potser el que es pretenia era reforçar els excessos de l'escenografia de Franco Zeffirelli, posada dempeus amb la direcció escènica del controvertit artista italià, ressucitada per Pier Paolo Pacini. No descobrirem res del molt que se sap del director toscà. Hi ha quadres realment molt bonics (com la primera escena del segon acte i tot el tercer), però en ocasions, com l'escena a casa de Flora, hom té la sensació d'estar davant d'un espectacle de revista més propi de José Luis Moreno que d'un deixeble de Visconti. En tot cas, un espectacle de la "marca" Zeffirelli mai no deixa indiferent i ens recorda que l'òpera també és això: apoteosi de l'artifici.