14.6.10

MARIOLA CANTARERO DEBUTA "LA TRAVIATA"

La trajectòria de Mariola Cantarero és molt linial i segueix una lògica que demostra el bon ofici d'aquesta jove soprano granadina. El Teatro de la Maestranza de Sevilla ha estat el marc escollit per al seu debut com a Violetta en el segon repartiment de La traviata estrenada la setmana passada a la capital andalusa.
Podria pensar-se que assumint per primera vegada el paper protagonista de La traviata, Cantarero podria estavellar-se; fins i tot es podria sospitar que sent una passable Violetta per al primer acte, resultaria justa al segon però impossible al tercer. Res més lluny de la realitat: el segon acte de l'òpera, que personalment considero la prova de foc per superar els esculls d'una part extenuant, va ser esplèndid en boca de la jove soprano. Al primer, va atacar el final del "Sempre libera" amb el mi sobreagut i amb el que ben poques arrisquen. I al tercer va ser la Violetta convincent que tots esperàvem després d'un segon acte d'antologia. Mariola Cantarero ha madurat, i les asprors d'aquells aguts tibants i estridents que de vegades li hem sentit s'han llimat i atenuat en un savi equilibri. Tres vegades brava, com ho va demostrar un teatre rendit a l'evidència. Aforament a vessar, amb el públic literalment posat dempeus després d'una funció que serà difícil d'oblidar. Hi va tenir gran part de responsabilitat la Cantarero, però seria injust oblidar que Ismael Jordi és, malgrat la seva joventut, un Alfredo ja veterà, que se les sap totes per a una part molt lírica atesa la lleugeresa del timbre del tenor de Jerez. El timbre és preciós, el fraseig immaculat i la projecció generosa. Això, afegit a un físic molt adequat a l'enamoradís personatge, fa de Jordi intèrpret ideal per al paper. Tot fa pensar que amb el temps aquell lirisme guanyarà cos per poder abordar parts verdianes de molt més pes. En tot cas, esperem amb ànsia el debut d'Ismael Jordi al Liceu d'aquí a dues temporades, amb una Linda di Chamounix amb Diana Damrau que sobre el paper ja provoca salivera.
Jordi i Cantarero no són cantants per a un segon repartiment (em diuen que al primer Norah Amsellem va estar molt per sota del que s'esperava) però sí que ho és un George Petean que com a Germont encara ha de madurar. No n'hi ha prou amb cantar bé: el timbre resulta massa jove i li falta el plus de foscor i d'autoritat que Verdi reclama per al pare d'Alfredo. Bon paper del cor titular de la Maestranza i direcció correcta d'Andrea Licata, massa pendent de fer ressaltar la forma i menys el fons. Va faltar subtilesa a una batuta molt preocupada per lluir, sense entrar de debò en la complexitat psicològica de la trama. Potser el que es pretenia era reforçar els excessos de l'escenografia de Franco Zeffirelli, posada dempeus amb la direcció escènica del controvertit artista italià, ressucitada per Pier Paolo Pacini. No descobrirem res del molt que se sap del director toscà. Hi ha quadres realment molt bonics (com la primera escena del segon acte i tot el tercer), però en ocasions, com l'escena a casa de Flora, hom té la sensació d'estar davant d'un espectacle de revista més propi de José Luis Moreno que d'un deixeble de Visconti. En tot cas, un espectacle de la "marca" Zeffirelli mai no deixa indiferent i ens recorda que l'òpera també és això: apoteosi de l'artifici.

6 Comments:

Anonymous Andrés said...

Este comentario ha sido eliminado por un administrador del blog.

1:15 p. m.  
Blogger Joaquim said...

Em sento enormement feliç per aquest èxit de la Cantarero, cantant que no sé pas el motiu, molts la voldrien acabada.
També me’n alegro per Jordi.
Sembla que ambdós per el fet de ser espanyols, no tinguin tot el predicament que caldria a casa nostra i al Liceu en particular, on Cantarero encara es vista com un bon recurs per a segons repartiments.
Ara que la cosa anirà magra, espero que comencin a apostar per els cantants "locals" que han fet mèrits suficients per ser protagonistes de primers repartiments i sobretot, que també llueixen, a part de les necessàries aptituds artístiques, d’una allau de seguidors.

1:58 p. m.  
Anonymous Santi said...

Me´n alegro moltíssim. Tinc una fè cega en la Cantarero des de que la vaig sentir per primer cop, en una classe magistral de la Magda Olivero a CAJA MADRID a la Plaça Catalunya. Em sembla una noia que té un sisè sentit que val més que molt. I em sembla una noia que té molta fè en si mateixa. Celebro que hagi estat un triomf. Dos amics de Madrid (cada un pel seu costat), em van trucar embogits per la TRAVIATA de Sevilla. Tots dos em van trucar des de Sevilla i estaven embaladíssims tirant-li floretes a la Mariola. Celebro de veritat que la estimada Mariola vagi endavant.
Santi

2:35 p. m.  
Anonymous Anónimo said...

Sí, és una gran sort pq a més -i amb perdó!-: està de molt bon veure! Com diria algú que conec: és d'aquelles sopranos que s'hi pot trepar.
Entre altres coses la tinc a l'enregisrament de la Ildegonda d'Arrieta on canta el paper petit d'Idelbene i on converteix un ària poc substancial en una lliçó de cant. Fantàstica!

2:47 p. m.  
Anonymous lluis martin said...

Les vegades que he sentit a la Mariola al Liceu la seva veu m'ha transportat a un seté cel. Crec que te una veu mol maca i que arrivarà a ser una gran soprano i com diu l'anterior comentari, es molt guapa.

3:44 p. m.  
Blogger GLÒRIA said...

Estic contenta i gens sorpresa d'aquest gran èxit de la Cantarero. Té una línia de cant molt "a la Caballé" i encerta. El seu Elisir al Liceu em va agradar molt. Cap Adina com ella. Cap!
Salutacions.

10:34 p. m.  

Publicar un comentario

<< Home