YSAMAT I LA VEU H(UMA)NA

Tan sols dones-artistes excecpionals poden abordar la complexitat de La voix humaine amb propietat i qui sap si amb coneixement de causa. Jo no sé si Uma Ysamat ha patit o si ha estat una dona immensament feliç. Però sí sé que no ha estat una artista conformista o conformada amb les formes tancades d'una o altra disciplina artístiques. Ha col.laborat amb personalitats inclassificables com Carles Santos o amb el clan dels Thierrée, i ara torna a Barcelona amb una obra de crua nuesa com el monodrama de Jean Cocteau amb la immarcessible música de Francis Poulenc, de qui al Liceu hem tingut fa unes setmanes Les mameilles de Tirésias i a l'ESMUC Dialogues de Carmelites. La tríada poulenquiana al complet, doncs, de la que La voix humaine constitueix un punt i a part.

Val la pena apropar-se a l'Espai Escènic Joan Brossa per contemplar, de la vora, com aquesta cantant-actriu juga (amb el ple sentit del terme que se li pot donar en francès i en anglès) a ser aquella dona desesperada, aferrant-se a l'asèpsia d'un telèfon amb la vana il.lusió que "ell" sigui a l'altra banda. Aquest "ell" és un ens absctracte, d'absent presència, i que el muntatge de Josep Maria Miró insinua que podria ser el pianista (fantàstic Emili Brugalla). Amb alguna llicència musico-teatral respecte de l'original, el muntatge fa plena justícia a aquesta petita gran obra, gràcies al talent d'aquesta dona excepcional que és Uma Ysamant, la h(uma)nitat de la qual es tradueix en gest corporal i en inflexió vocal, ambdues de gran generositat.