TORNA UNA VELLA AMIGA

En el marc d’una setmana que al Liceu sembla destinada a la ludopatia per la coincidència en cartell de dues òperes russes com El jugador de Prokofiev i La dama de piques, l’òpera de Txaikovski ha tornat a l’escenari del teatre de La Rambla barcelonina. Ho ha fet amb tots els honors, i amb la confiança que sempre dipositem en els vells amics. I és que el muntatge de Gilbert Deflo, que havíem vist a l’antic teatre el 1993 i de nou després de la reconstrucció el 2003, manté la seva força, elegància i preciosisme. L’escenografia i vestuari de William Orlandi s’apropen a l’univers cinematogràfic amb un desplegament de formes, textures i colors als que dóna relleu l’esplèndida il.luminació d’Albert Faura. El treball de Deflo incideix en la soledat dels personatges, especialment Hermann, defensat en aquestes funcions pel tenor ucraïnès Misha Didyk. El timbre característicament eslau d’aquest cantant que ha hagut de suplir a darrera hora l’inicialment previst Ben Heppner destaca no tant pel preciosisme com per la projecció generosa en volum i per un doll d’expressivitat molt al servei de l’aturmentat personatge. A la Lisa d’Emily Magee li va faltar més rotunditat en els greus, però la seguretat i entrega pel que fa al personatge són absolutes, especialment en l’escena del suïcidi del tercer acte. Ja era hora que la Comtessa fos interpretada no per una cantant tronada i en retirada sinó per una artista en plenitud de facultats com Ewa Podlés. Les avellutades inflexions del cant i un centre cremós i pastós fan de la interpretació de l’artista polonesa un valor segur en totes les seves intervencions. El sentit expressiu de Tomski va funcionar en boca de Lado Ataneli, mentre que la nota d’elegància la va posar Ludovic Tézier amb un Ieletsky digne d’elogi. Molt bé la Polina d’Elena Zaremba i versàtil i incisiu el Txekalinski de Francisco Vas.

A Michael Boder el reperturi rus li escau com el germànic, cosa que ja havia demostrat, fa tres anys, amb Khovàntxina. Una òpera com La dama de piques, però, exigeix de director i orquestra ductilitat i transparència en els quadres musicals influïts per Mozart, i Boder va saber trobar l’equilibri just davant d’una orquestra de bon comportament. Capítol a part el mereix un cor reforçat a les ordres de José Luis Basso i que va tenir un rendiment plusquamperfecte al llarg d’una vetllada llarga però que es va fer curta.