MOR EL GRAN TADDEI
La mort del baríton Giuseppe Taddei (1916-2010) m'enxampa lluny de casa, amb massa dies entre l'arribada de la notícia i el meu retorn a Barcelona procedent primer de Manchester i després de París. Massa dies com per no dir-ne res; massa dies com per no haver tingut temps de deixar-ne gravada alguna referència per a un programa, el de diumenge, que
excepcionalment es va haver d'enregistrar abans de dijous (el dia que m'assabento de la mort del cantant); massa tard o massa inoportuna, aquesta desaparició es suma a la de, fa gairebé un mes, Giulietta Simionato. I no és que vulgui cridar el mal temps, però d'aquella generació tan sols queden Magda Olivero, Cesare Siepi, Dietrich Fischer Dieskau o Nicolai Gedda. Francament, mirar enrere produeix vertigen i l'estranya sensació que t'estàs quedant sol.
Taddei va ser el meu primer Leporello i Fígaro de les gravacions de Don Giovanni i Le nozze di Figaro, el meu primer Guglielmo del Così... de Böhm i el meu primer Don Pasquale quan el vaig veure, la primavera de 1986, al Liceu. Al final, i com era de rigor, anàvem a buscar fotografies i autògrafs. I la simpatia desbordant que Taddei havia desplegat a l'escenari s'ampliava en el contacte directe, entre el públic que l'esperava a la sortida d'artistes. El mateix va passar quan, el 1992, es va presentar al Saló de Cent de l'Ajuntament de Barcelona en ocasió d'un Concurs Viñas. El monòleg de l'honor del primer acte de Falstaff va ser el fermall d'or d'un petit gran recital. Va ser en aquell moment quan vaig tenir consciència que tenia davant una llegenda viva, de 76 anys, i que mantenia incòlume l'amor a la vida (com Falstaff) i a la música.
Giuseppe Taddei era una gran persona i un gran cantant. I aquella simpatia, que tan bé servia un personatge com Falstaff, es posava quan convenia al servei del turment d'un Macbeth o del sadisme d'un Iago o d'un Scarpia. I és que Taddei era, a més de gran persona i gran cantant, un actor excel.lent.
S'ha guanyat el descans etern. Però, com deia, ens deixa una mica més sols.
excepcionalment es va haver d'enregistrar abans de dijous (el dia que m'assabento de la mort del cantant); massa tard o massa inoportuna, aquesta desaparició es suma a la de, fa gairebé un mes, Giulietta Simionato. I no és que vulgui cridar el mal temps, però d'aquella generació tan sols queden Magda Olivero, Cesare Siepi, Dietrich Fischer Dieskau o Nicolai Gedda. Francament, mirar enrere produeix vertigen i l'estranya sensació que t'estàs quedant sol.Taddei va ser el meu primer Leporello i Fígaro de les gravacions de Don Giovanni i Le nozze di Figaro, el meu primer Guglielmo del Così... de Böhm i el meu primer Don Pasquale quan el vaig veure, la primavera de 1986, al Liceu. Al final, i com era de rigor, anàvem a buscar fotografies i autògrafs. I la simpatia desbordant que Taddei havia desplegat a l'escenari s'ampliava en el contacte directe, entre el públic que l'esperava a la sortida d'artistes. El mateix va passar quan, el 1992, es va presentar al Saló de Cent de l'Ajuntament de Barcelona en ocasió d'un Concurs Viñas. El monòleg de l'honor del primer acte de Falstaff va ser el fermall d'or d'un petit gran recital. Va ser en aquell moment quan vaig tenir consciència que tenia davant una llegenda viva, de 76 anys, i que mantenia incòlume l'amor a la vida (com Falstaff) i a la música.
Giuseppe Taddei era una gran persona i un gran cantant. I aquella simpatia, que tan bé servia un personatge com Falstaff, es posava quan convenia al servei del turment d'un Macbeth o del sadisme d'un Iago o d'un Scarpia. I és que Taddei era, a més de gran persona i gran cantant, un actor excel.lent.
S'ha guanyat el descans etern. Però, com deia, ens deixa una mica més sols.
posted by Jaume Radigales at 10:17
3 Comments:
una mica dius, Jaume...A mi em va enlluernar al 16 anys a Buenos Aires, on era gairebé tan favorit i estimat com la Victòria... Si tu et sens una mic més sol (amb raó, i el que dius és perfectament compartible-acabo d'enviar una nota a MC-) jo no només em sento gairebé definitivament indefens i orfe. Em sento gran, vell i encara manquen els que tu dius i no sé si t'has oblidat, no crec, d'en Bergonzi i en Gedda, els meus dos tenors favorits...Un plaer haver-los vist,sentit i (alguns) una mica coneguts
Potser el més complert dels barítons de postguerra. Veu, fraseig, intenció...Un registre agut de vegades dificultós no pot amagar que ha mort el mestre entre mestres. Alguns diuen que d'aquests ja no en queden, però és mentida. Llavors tampoc no n'hi havien!
Gràcies per l'article sobre el Giuseppe Taddei, molt emocionant.
Tens tota la raó. Ell era una mica "Falstaff" també a la vida real. Quina simpatia com a persona. Aquells assajos a Valencia pel "Falstaff" amb la Scotto, la Cossotto, el Gavanelli, el Bros, el Piero di Palma, el Vinco...
I com tu dius, el recital del Saló de Cent.
Gràcies i una abraçada.
Miquel
Publicar un comentario
<< Home