CARMEN ENTRE MASCLES

Casualitats de la meva vida més enllà de l'òpera, que és la universitària: un congrés sobre cinema musical em va dur, fa quinze dies, a Arezzo, on vaig presentar una comunicació sobre Carmen Jones en relació amb la Carmen de Bizet. El treball em va possibilitar revisitar, a més de la pel.lícula de Preminger, tota la filmografia disponible sobre la gitana cigarrera (des de De Mille fins a Aranda passant per Chaplin, Vidor, Brook o Saura entre d'altres) i també la revisió de l'òpera. Tantes setmanes amb Carmen provoquen una mena de síndrome d'Estocolm, agreujada per les versions de l'òpera vistes en menys d'un any a Milà i Sabadell. La del Liceu era el punt final a una etapa de màxima empatia amb una música, una història i un personatge que sempre m'han fascinat, potser per l'afinitat que trobo amb l'altre gran ésser lliure de la història de la música i la literatura com és Don Joan.

Bellesa i funció social
Si una cosa m'agrada del muntatge de Calixto Bieito (i que ja vaig aplaudir a Peralada fa onze anys) és la llibertat sense condicions de la gitana de Triana. Ja sé que això pot sonar a descobrir la sopa d'all, però hi ha espectacles que marquen, i el de Bieito - així com la revisió de Távora- va ser un d'ells. Perquè la llibertat de Carmen és, en l'espectacle que obre la temporada lírica del Liceu, revolta i clam contra la violència de gènere que practica un Don José cap a qui no podem sentir pietat. Senzillament perquè és un delinqüent de la més baixa estofa, com els que protagonitzen les malaurades notícies que llegim dia a dia a la premsa. I això ni és oportunisme ni és demagògia, sinó assumir des de l'art una funció social, que és la de pensar i fer pensar. Per això, Calixto Bieito situa Carmen en un món mascle, entre l'escòria dels militars de la "legión" (els nuvis de la mort) i entre un patriotisme que fa de la bandera tant un estendard per penjar una dona-objecte com un souvenir per a les sueques que arribaven a l'Espanya carpetovetònica dels 50' i 60'. El món "cañí", en definitiva, que amagava la merda d'un règim sota una estora de vidre i plom. Tot plegat, amb una bellesa plàstica a la que Bieito mai no ha renunciat, i que en aquest muntatge es sintetitza amb el legionari nu torejant a la llum de la lluna i davant d'un toro Osborne, mentre l'orquestra toca el preludi del tercer acte. Potser peco d'ingenuïtat si em sorprèn que algú escridassi un moment com aquest: la nuesa? (i les escultures clàssiques dels museus d'arreu?) El toro? (ressons de les polèmiques prohibicions del Parlament sobre matèria taurina amb l'hipòcrita blindatge dels correbous?) Francament, hi ha coses que segueixo sense entendre... o sense voler entendre, per por a prendre mal...

Veus i orquestra
Ras i curt: aquesta ha estat una Carmen de grans veus, començant -sí, vull començar per aquí- per una de les millors prestacions del cor del Liceu en les darreres temporades. Si el primer i tercer actes van ser brillants, el quart va ser excepcional. Llàstima que no pugui dir el mateix d'una orquestra que, si bé va sonar compacta i enèrgica a l'obertura i en els preludis, va restar monolítica en la resta de l'òpera, amb una direcció sense matisos per part de Marc Piollet, debutant al Liceu.
Esperava molt, potser massa, de Béatrice Uria-Monzon, subjugant fa set anys amb el Hamlet de Thomas i esplèndida en fa dos amb Tannhäuser. Potser, després d'haver cantat més de tres-cents vegades el rol de Carmen, l'òpera de Bizet ja li va una mica galdosa. No li falta sensualitat ni musicalitat, però sí greus i carnalitat per ser, de debò, la gitana cigarrera. Almenys, a jutjar pel que vaig sentir la nit de l'estrena: tot massa contingut. Res a veure, en canvi, amb el Don José de Roberto Alagna, que debutava el paper fa onze amb aquesta mateixa producció. Hi torna ara, demostrant que s'ha fet amo i senyor del paper, del que indubtablement és (juntament amb Jonas Kaufmann) un dels intèrprets de referència: musicalitat, bona línia i atac sense problemes al si bemoll són algunes de les millors cartes que va jugar el tenor franco-italià per sortir vencedor sense discussió, fins i tot per als més reacis (em consta que ahir al Liceu n'hi havia).
Sorpresa també davant de la Micaëla de María Bayo -prevista per al segon repartiment-, tot i un insignificant sotrac en la seva ària: la soprano navarresa no té el timbre esperable per a aquest tipus de repertori, però defensa el rol amb gust i sensibilitat: tot un privilegi. En canvi, a l'Escamillo d'Erwin Schrott li va faltar rotunditat en els greus i li va sobrar manca d'homogeneïtat: vaig conèixer aquest cantant aquest estiu a Salzburg i em va fer l'efecte que està massa convençut de ser un baix baríton, quan en realitat és molt més baríton que no pas baix.
Excel.lents secundaris: la deliciosa Frasquita d'Eliana Bayón va eclipsar la complidora Mercédès d'Itxaro Mentxaka, al costat del sempre perfecte Francisco Vas com a Remendado, ben conjuntats i molt en la seva pell gràcies a la contundent i excel.lent direcció actoral de Bieito.
Tenim Carmen per dies, als que caldrà sumar les set funcions del mes de juliol: caldrà tornar-hi.