5.9.10

IFIGÈNIA A MITGES

L'opció per la que, el 1974, va optar Pina Bausch d'utilitzar la música de la Ifigénie à Tauride de Gluck -en la seva traducció alemanya fruit de la versió vienesa de 1781- em sembla no tan sols legítima, sinó fins i tot suggerent i fascinant. Va fer el mateix amb Orfeo ed Euridice i ara, vistos els dos espectacles (conec l'Orfeo per la seva edició en DVD), reconec que em sembla molt més interessant el segon muntatge. Perquè en Orpheus und Eurydike els cantants estan en escena i interactuen amb els ballarins, de manera que la duplicitat és molt més explícita i accentua el rerefons dramàtic de la peça original.
En el cas de la Iphigenie auf Tauris, aquesta duplicitat no es produeix atesa la posició dels cantants, situats a les llotges de prosceni. Tanmateix, la plàstica de l'espectacle està revestida d'un tràgic preciosisme que segueix corglaçant l'espectador. I és que, tot i la mort relativament recent de Pina Bausch, el llenguatge artístic de la coreògrafa alemanya, el compromís ètico-estètic i la seva recerca sobre la fragilitat humana a través del llenguatge del cos romanen intactes en un espectacle senzillament fascinant, que emociona visualment i que ho faria també musicalment si el nivell gestual-visual i musical estiguessin a la mateixa alçada. I això, malauradament, no es produeix al Liceu.
L'opció de mantenir els cantants fora de l'escenari pot resultar eficaç si el cant hi és implicat. Però els intèrprets d'ahir al vespre semblaven més aviat imbuïts de l'asèpsia d'una versió en concert, sense deixar-hi la pell. És clar que la direcció de Jan Michael Horstmann tampoc no permet gaires alegries, ni la resposta d'una Simfònica Julià Carbonell de les Terres de Lleida potser massa poc avesada a la música destinada al teatre. La bona resposta del Cor de Cambra del Palau de la Música no va ser, per tant, suficient per aconseguir la quadratura dels cercle. Ni la dels solistes, malgrat la qualitat indiscutible de noms com els d'Elisabete Matos o Christopher Maltman. La soprano portuguesa va patir algun desajust en els greus, i el recitatiu que obre el tercer acte es va iniciar amb una afinació vacil.lant. No es pot dir que el rol titular de Gluck escaigui al tipus de repertori que aborda -amb èxit- la soprano lusitana. Per altra banda, Christopther Maltman és un Orestes de pes, rotund i autoritari, per bé que la veu del baríton alemany acusi algunes asprors en el registre agut d'una part que requereix menys cavernositats i en canvi brillantor rutilant, pròpia d'un baríton líric (i Maltman no ho és). Nikolai Schukoff és un tenor de llenya, musical i intuïtiu, però el timbre és ingrat per a la part de Pylades.
Sortir a saludar per duplicat, és a dir el cantant al costat del ballarí, és fer trampa. Perquè l'espectador no pot expressar amb equanimitat el valor d'un treball artístic per damunt d'un altre. I si les ovacions van acabar per fer posar dempeus part d'un teatre (amb poc més de la meitat de l'aforament ocupat, per cert), no va ser per la música sinó pel gest, contundent, del Tanztheater Wuppertal. Com el Cid, Pina Bausch segueix guanyant batalles fins i tot morta.

1 Comments:

Blogger Jordi Sora i Domenjó said...

Comparteixo completament que cantants i dansaires haurien d'haver aparegut per separat i, posats a felicitar, m'hagués quedat aquest cop amb els ballarins.

5:06 p. m.  

Publicar un comentario

<< Home