MAHAGONNY - MORTIER - MADRID

Divendres 8 d'octubre del 2010. Viatge a Madrid. Missió doble: veure (i gaudir) Mahagonny al Teatro Real i entrevistar Gérard Mortier. Confesso que això últim pesava per damunt de l'interès (que hi era) per veure la representació de l'òpera de Weill i Brecht. No pas perquè no m'agradi aquesta obra (sempre m'ha agradat, i ara més després d'haver vist el muntatge d'Àlex Ollé i Carlus Padrissa), sinó perquè sempre m'han atret i he coincidit en gran part amb les idees de Mortier, de qui he pogut seguir part de la seva trajectòria a Salzburg i París. Dies després d'haver llegit el capítol "La ópera de nuestro tiempo" inclòs al volum El humanismo de la ópera editat per J.A. Vela del Campo (Ediciones Arte y Estética) i el seu llibre Dramaturgia de una pasión (Akal), Gérard Mortier se'm presentava com un objectiu prioritari. I ho era per al meu programa de ràdio però especialment per a mi, atesa l'afinitat i empatia absolutes amb les idees d'un personatge que un bon amic meu defineix com un encantador de serps, però que per a mi és un seductor eficaç en les seves aventures i resolutiu en els seus projectes. La seva interessantíssima biografia es pot llegir al llibre Gérard Mortier. L'opéra réinventé de Serge Martin (Naïve), un volum editat el 2006 però del que ens separen quatre anys. Període suficientment ampli, en el cas de Mortier, per veure que entremig el director belga ha fet moltíssima feina. Senzillament perquè és un treballador nat. Més encara, és un sacerdot del seu ofici.

L'home. El despatx
Si Mortier és un seductor ho és perquè és un excel.lent conversador., capaç de convertir una entrevista amb finalitats periodístiques en una lúcida conversa en què la dialcèctica s'ensenyoreix d'una estona que, per llarga que sigui, passa volant.
Anècdota: al cap de vint minuts d'entrevista, em vaig adonar que el minidisc no gravava. Això vol dir que dels quaranta minuts totals, tan sols els vint primers podran ser radiats. Però els altres romanen, nítids, en el record de qui signa aquestes línies. Tal és l'impacte que produeix el discurs del director belga.
M'hi adreço en francès (és belga però de parla materna neerlandesa tot i el seu bilingüisme) i ell s'entesta en fer l'entrevista en castellà. Em diuen les amigues del servei de premsa del Real que Mortier, tossut de mena, vol de totes totes expressar-se sempre que pugui en castellà, tot i que amb alguns dels seus col.laboradors més propers ho fa en francès. I que quan vol expressar alguna reflexió aprofundida sobre el seu ofici ho fa en alemany.
El castellà de Mortier, prou correcte per ser el d'un home que fa set mesos que aprèn l'idioma, deixa escapar italianismes i gal.licismes, però es preocupa per trobar el sentit i la inflexió justes a cada paraula, a cada frase. Pregunta amb la mirada o amb una expressió interrogativa si el que diu és correcte en castellà i després assenteix i mig somriu, agraït, quan se li confirma que s'ajusta a la normativa.
Les formes de Mortier són exquisides. Parla poc a poc, gesticula amb naturalitat i s'apropa a l'interlocutor que té davant sense deixar de xarrupar la tassa amb el te que li ha portat diligentment Esther, la seva amable secretària. Gérard Mortier busca la complicitat, no pas l'enfrontament, defensant amb arguments les seves idees. Les seves respostes són ràpides però reflexives: escolta amb atenció i contesta amb lleugeresa, amb agudesa i amb un sentit de l'humor mesurat i anunciat per una mirada irònica que antecedeix la verbalització d'allò que el seu cap processa amb inusitada intel.ligència.
El seu és un despatx relativament petit, presidit per un escriptori davant de les butaques i el sofà on ens asseiem. A banda i banda de la seva taula hi ha un bust de bronze negre que representa Beethoven i un retrat de Mozart recentment identificat com a tal i que gaudeix de la predilecció de Mortier pel component goyesc que reconeix en les faccions d'un dels compositors essencials en la seva trajectòria. Al seu despatx de Salzburg. Gérard Mortier fa fer-hi penjar un retrat de Thomas Bernhard. A Madrid, el director belga no creu conèixer encara prou bé García Lorca -parla sovint de la complexa El Público- com per tenir-ne una imatge, però intueixo que ho acabarà fent.

L'ofici. Les idees
Gérard Mortier és un home d'idees -algunes contundents- que no s'abaten com bombes, sinó que cauen com una pluja fina, semblantment a la dels Països Baixos d'on prové. Idees, doncs, que plouen i que sedimenten fins a germinar i donar com a fruit projectes com els que ha dut a terme a Brussel.les, Salzburg, el Ruhr, París i, ara, Madrid, on Mahagonny suposa una de les seves declaracions de principis: l'art com a eina, com a instrument social per a la polis. Per a Gérard Mortier, l'art és provocació (això no vol dir escàndol) i política (això no vol dir partidisme). I es sintetitza en l'òpera, un art pel que Mortier sent fascinació des de la seva infantesa, quan amb onze anys els seus pares el van dur a veure La flauta màgica al teatre.
Segons el nostre home, hi ha política en Mozart, en Verdi o en Wagner (per no parlar de Berg) i per això aquests són alguns dels autors que acompanyen la trajectòrica vital i professional de Gérard Mortier. Una visió política que es tradueix en primer lloc en el fet que l'òpera és l'art de la polis, de la ciutat; en segon lloc en què aquests autors situen els seus personatges en el context del conflicte social: Mozart en la conjuntura amor-desig-passió en obres com Le nozze di Figaro, de difícil contemporaneïtzació segons el nostre personatge, tot i la reeixida (a mi em va agradar molt) i discutida visió de Marthaler a París; com Così fan tutte o com Don Giovanni, l'obra que per a Mortier representa, en contraposició a la visió idealitzada de l'amor en La flauta màgica, l'eros destructiu. Parlem, a propòsit del muntatge de Michael Haneke a París, del problema de Déu en una pàgina com Don Giovanni, i Mortier justifica la visió de Haneke (que no comparteixo) des del prisma d'un teòleg paradoxalment ateu. I com a reflex no pas d'un home enfontat a la societat, sinó que és la societat qui s'hi enfronta.
Per a Mortier, hi ha política, perquè hi ha servei públic, en el Verdi de Rigoletto, La traviata o Simon Boccanegra, o en personatges wagnerians com Tannhäuser o Stolzing dels Mestres cantaires i per això li interessa una contemporaneïtzació que no passa forçosament pel canvi de vestuari i d'escenografia, sinó per una "textualitat que ha de ser interpretada per tal que l'obra es faci viva" (Akal, p. 49). Per fer-ho, caldrà anar a buscar la partitura, interpretar-la en funció no pas dels gustos d'un sector de públic determinat sinó de l'autor i l'època en què es representava l'òpera i fer-ho sobre la base dels tres elements constitutius: notació, paraula i acotacions escèniques. És per això que Mortier refusa un tradicionalisme "gandul" (Akal, p. 52) que ha fet d'allò popular una cosa populista i que planteja aquesta declaració de principis: "L'espectador que abandona el teatre havent descobert, mitjançant les seves emocions, el món com és, es sentirà molt millor que el que vol oblidar-se del món en el teatre, perquè el teatre l'haurà mentit. Qui diu que cal anar al teatre a somiar és un fals profeta. Exigeixen que el teatre sigui entretingut i popular. La diversió és un element del teatre, però no la seva fi, i el que anomenem 'popular' moltes vegades és sinònim de 'populista'" (Akal, p. 54).
Òbviament, això passa per la programació de títols d'autors com els ja citats o fins i tot Berlioz, Mussorgsky o Beethoven, però no Bellini, Donizetti o Puccini, cosa que ha provocat animadversió cap a un personatge conscient del que fa, responsable i coherent amb les seves decisions, per discutibles que siguin. Per no parlar de la programació d'òperes d'un segle XX (com ara Wozzeck del citat Berg, Die Soldaten de Zimmermann o de Saint François d'Assise de Messiaen) que el director belga afirma ser més important operísticament parlant que no pas el XIX. Discutible però ben defensat, amb arguments de pes que, si bé no convencen, almenys fan pensar.

La veu humana. El cant. Epíleg al teatre
Tornar a Monteverdi. Aquesta és una altra de les constants en l'ideari professional de Mortier. ideari ètic i estètic i que suposa mirar enrere per vindicar allò primitiu, originari, m'atreviria a dir tel.lúric, res a veure amb la idea del "torniamo all'antico e sarà progresso" de Verdi.
Els ulls de Mortier brillen d'entusiasme quan descriu la música d'Il combattimento di Tancredi e Clorinda. O quan parla sobre Maria Callas. Perquè parlem aleshores d'expressivitat més que de preciosisme en el cant. M'atreveixo a preguntar-li que ell, més que partidari del "belcanto", ho és del "buon canto". I no dubta en asseverar-ho posant-me com a exemples fenòmens aparentment entre si ben diferents com els de la citada soprano en relació, per exemple, a la veu de l'Elvis Presley dels inicis, de Billie Holiday, Ella Fitzgerald o Louis Armstrong. "El cant és la sensualització de l'ànima", afirma Mortier en l'article "La ópera de nuestro tiempo" (Arte y Estética, p. 21). I això es tradueix en l'aposta per l'expressivitat, per la veritat, més enllà de tècniques o de perfeccionismes. Potser perquè això seria tan sols epifania de l'artifici, cosa del tot enfrontada a la veracitat (paradoxalment, però, l'òpera és l'art més artificiós de tots: heus aquí una altra de les genials contradiccions de l'ideari de Mortier). Aquest deu ser el mateix argument amb què Mortier es mostra contrari, per exemple, a les versions historicistes, que busquen una veritat del tot idealitzada i partidista.
Guiar el públic sense educar-lo i fer-ho amb passió és l'altra gran pulsió que mou Mortier a llevar-se cada dia i traspassar les seves idees als col.laboradors, directors d'escena, directors musicals, cantants i treballadors dels teatres i festivals que ha dirigit, dirigeix i dirigirà. Una passió que s'encomana. Suposo que se'm nota en la mirada, en la manera com encaixem, en les paraules del final d'una entrevista que ha estat molt més que això, perquè ha estat una conversa. Intel.ligent i perspicaç, i de ple en el rol seductor que sap com domina, Gérard Mortier em convida a seguir conversant a Barcelona quan torni a posar-hi els peus. Frase de cortesia o sincera declaració d'intencions, el cert és que surto del despatx de direcció artística del Teatro Real per asseure'm a la sala i gaudir d'una excel.lent representació de Mahagonny. Trigo una mica en reaccionar i en situar-me de ple al desert d'Alabama que la inventiva d'Ollé i Padrissa situen en un abocador d'escombraries. Al llarg de l'excel.lent representació, ben servida per la batuta de Pablo Heras-Casado i presidida per veus de luxe (White, Brueggergosman, König, Henschel), penso que hi ha un abans i un després de conèixer Gérard Mortier, humanista de l'òpera.