UNA IMMENSA BROMA

Se l'esperava amb una expectació creada gràcies a un suport mediàtic que, malgrat tot, semblava negligir el nom de l'autor: i és que Le Grand Macabre no és de La Fura dels Baus, sinó de György Ligeti. Fins i tot es comentava entre passadissos la sort de comptar amb un espectacle com aquell, perquè altrament la música resultaria insofrible. No puc estar-hi menys d'acord, per molt que el muntatge sigui excel.lent: la de Ligeti és tan antiòpera que acaba sent una òpera rodona, esdevinguda amb plena justícia un clàssic del segle XX. I manté la seva vigència, per l'arrogància de què fa gala a l'hora de plantar cara a una tradició que, paradoxalment, és citada (i si cal parodiada) amb respecte.

Al Liceu, quan hi ha interès per fer bé les coses, els productes resultants acaben tenir l'excel.lència obligada en segons quines empreses. I estrenar Le Grand Macabre a l'estat era una d'aquestes empreses, reeixida amb la coproducció que signen Alex Ollé i Valentina Carrasco, amb el suport videogràfic de Franc Aleu i l'escenografia d'Alfons Flores, presidida per Clàudia, la nina gegantina inspirada en la mezzosoprano Claudia Schneider.

La immensa broma que és Le Grand Macabre és servida pels responsables del muntatge amb el sentit de l'humor just: pel broc gros quan cal traduir amb el gest les procacitats del llibret; amb evident càrrega poètica quan el lirisme de la partitura ho imposa; amb picades d'ullet a referents icònics i musicals del segle XX, des de "Thriller" fins a "Like a virgin", passant per Apocalypse now.

Aquesta no és una òpera d'individualitats, sinó de conjunt. I necessita cohesió, compenetració i sentit del treball en equip. Michael Boder, que fa un any ens comentava l'interès que tenia per fer sentir aquesta òpera a Barcelona, ha fet un treball a consciència davant d'una orquestra que, a banda dels instruments tradicionals, inclou un devessall tímbric tan singular com exigent. I el resultat ha tingut el nivell que esperàvem.

Tres quarts del mateix podem dir dels cantants que encarnen la grotesca galeria de personatges. Nekrotzar i Astradamors són dues parts de gran exigència, i tant Werner Van Mechelen com Frode Olsen van complir amb escreix. El veterà Chris Merritt no havia cantat mai cap òpera al Liceu, i ho fa amb un Piet tan repugnant físicament com eficaç en un cant expressiu i valent. Riscos evidents els de la part de Mescalina, ben servida per Ning Liang al costat de Barbara Hannigan en el doble paper de Venus i de Gepopo. Brian Asawa és un Príncep Go-Go eficaç al costat dels delirants ministres blanc i negre, esplèndids Francisco Vas i Simon Butteriss respectivament. Inés Moraleda i Ana Puche van posar el fermall d'or en la pell d'Amando i Amanda, els dos amants que s'estimen ignorant que la mort avança amb pas ferm.
La casualitat ha fet que l'estrena a Barcelona de Le Grand Macabre fos un dia després que hagués vist Melancolia de Lars von Trier al cinema -per cert, amb un ús molt intel.ligent del preludi de Tristany i Isolda com a únic suport musical-. Dues reflexions sobre la fi del món, en clau grotesca una -l'(anti?)òpera- de Ligeti i poètica i seriosa l'altra (el film). I encara més: les circumstàncies han fet que veiéssim Le Grand Macabre el dia abans de les eleccions. En un moment en què es discuteix el trist paper de la classe política davant de la fi d'un món (el de l'estat del benestar), no és que la política quedi gaire ben parada a l'òpera de Ligeti: tot plegat no fa més que ajudar a fer les reflexions oportunes un dia abans de dipositar els vots a les urnes.