RETORN AL MITE

Agradarà més o menys, però indubtablement el Don Giovanni de Mozart que ha obert la nova temporada de la Scala milanesa serà un dels muntatges de l’òpera més rellevants de la dècada. Personalment -parlo de la segona funció, vista el dissabte 10 de desembre-, trobo molt encertat que Robert Carsen recorri a l’essència del mite, al Don Joan que neix, es desenvolupa i es transforma en i per al teatre, metamorfosejant l’espai escènic en un joc de perspectives sobre els telons de la pròpia Scala. El punt de partença és clar: Don Joan és un home que no coneix els límits morals, espaials i temporals, sent com és un "virtuós de la metamorfosi i de la màscara", escriu Emilio Sala. És algú que ens diu a l'inici de l'òpera "chi son io tu non saprai" perquè, camaleònic i esquiu, sempre s'esmuny amb astúcia sense permetre'n la coneixença. Don Joan és amo i senyor de les situacions, fins i tot la de la mort, que assumeix amb arrogància despertant ell mateix l'ombra del Comanador. Per això, el joc del teatre dins del teatre funciona, atenent-nos a l'essència d'un mite que és d'origen barroc, una època en què vida i teatre es donaven la mà: "All the world's a stage, and all the men and women merely players", fa dir Shakespeare a Jacques al segon acte d'As you like it. I això és al que sembla jugar Don Joan, movent com un titellaire la resta de personatges i enviant-los a l'infern durant la stretta conclusiva de l'òpera. A tot plegat, Carsen afegeix una excel.lent construcció dels personatges i un bon treball de direcció actoral que ajuda a fer de les diverses escenes situacions creïbles, algunes arriscades, com la sempre discutible irrupció de Donna Anna perseguint el seu agressor, que aquí no és tal: és cert que el director canadenc aporta poca saba nova a una de les moltes lectures d'aquest títol polivalent, d'aquesta "òpera-problema", però arrisca i se'n surt, perquè el seu és un muntatge coherent i que s'argumenta a si mateix al llarg de les tres hores de representació.

Un repartiment ideal

Musicalment, aquest pot ser un dels repartiments ideals per a Don Giovanni, en particular per a cinc dels seus intèrprets. Petter Mattei en la pell d’un llibertí sempre noble i cavalleresc (un altre dels aspectes que Carsen no oblida), va resoldre brillantment els compromesos passatges de la part. De les tres vegades que he vist el baríton suec en la pell de Don Joan, aquesta és la vegada que més m'ha convençut, per la maduresa en el tractament del personatge; la bèstia teatral que és Bryn Terfel fa de Leporello un criat matisat i accentuat tant en els aspectes còmics com en els patètics, i mesurant que la projecció i emissió vocals no impedeixen l'equilibri acústic amb els seus companys d'escenari. La rotunditat de Kwangchul Youn com a Commendatore va completar l’excel.lència del repartiment masculí, al costat de dues grans sopranos com Barbara Frittoli i Anna Netrebko. La primera amb una Elvira d’accents heroics i també patètics, amb força tallant i entrega absoluta, a més d'adequació a l'estil mozartià. Netrebko debutava a La Scala amb una Donna Anna generosa en prestació vocal, eficàcia escènica i amb molts matisos expressius tant en l'aspecte musical com teatral. Discrets però complidors, la Zerlina d’Anna Prohaska, el Masetto de Stefan Kocán i l'injustament protestat Don Ottavio de Giuseppe Filianoti van completar el repartiment vocal d'una nit musicalment excel.lent. En bona mesura, és clar, gràcies a la batuta de Daniel Barenboim. Em sembla que aquest era el tercer Don Giovanni que li veig (en recordo dos més, un a Salzburg i l'altre a Madrid), i és el que menys m'ha sorprès. Ara bé, algú m'havia dit que la seva era una lectura excessivament lenta. Si per lentitud entenem minuciositat i detallisme d'acord, va ser una lectura lenta. Si per lentitud entenem avorriment, sento discrepar dels qui van acusar Barenboim de ser un director lent: és dels qui millor coneixen una partitura que converteix en metafísica gràcies al treball a consiència que fa sobre els pentagrames de Mozart, desvetllant el text i el metatext, les notes i l'esperit de la seva música. Tot plegat, és clar, gràcies al rendiment plusquamperfecte de l'Orquestra Filharmònica de La Scala.