"LA FLAUTA MÀGICA" O EL RETORN D'UN CLÀSSIC

És innegable que el muntatge de La flauta màgica que Joan Font va estrenar al Teatre Victòria de Barcelona el 1999, és dels més rentables del Gran Teatre del Liceu. L'èxit està assegurat abans que s'alci el teló: es programin tres funcions (com és el cas aquesta temporada) o quinze, les taquilles exhaureixen localitats. I això no deixa de ser satisfactòriament simptomàtic, perquè l'òpera de Mozart és ara de les preferides del públic d'ençà d'un parell de dècades, perquè abans de 1991 deixava més aviat indiferent. 

Òbviament, la principal virtut d'aquest èxit és la partitura en si, d'innegable i perenne encís, sense altibaixos. Però s'ha de reconèixer que Joan Font és capaç de revestir el singspiel mozartià amb la màgia escaient, sense que decaigui la validesa de l'espectacle, que ja és un clàssic de la casa, explotat fins i tot amb el seu petit format (La petita flauta màgica) que aquestes setmanes ha tornat a l'Auditori de Cornellà. L'escenografia de Joan Guillén, sintètica i imaginativa, busca i troba referents en les geometries d'Oskar Schlemmer o Kazimir Malèvitx, convidant l'espectador a un viatge (mai millor dit en el cas d'aquesta òpera) a través d'allò que és suggerit més que no pas mostrat, amb la participació de la sempre magistral il.luminació d'Albert Faura.

Hi havia expectació per escoltar Pablo González dirigint l'OBC (l'Orquestra del Liceu desembarca el cap de setmana a L'Auditori) en una òpera escenificada al Liceu. El director asturià ha entès Mozart i el rerefons eclèctic (però també unitari) que vertebra de punta a punta La flauta màgica. I ho tradueix amb una lectura transparent i detallista, ben resolta, si bé pel meu gust la lentitud d'alguns dels números del primer acte va ser excessiva. Mal menor, en tot cas, per a una molt bona interpretació, i que es va contagiar dalt de l'escenari.

Amb tan sols tres funcions programades, tenia les meves reserves sobre els criteris del repartiment: calia dur cantants de fora tenint aquí excel.lents intèrprets capaços de defensar una partitura com aquesta? De tota manera, les reticències van quedar aviat superades després del bon ofici del Tamino noble i musical de Pavol Breslik, de la generosa Pamina de Susanna Philips i de la valenta i arrogant Reina de la Nit d'Erika Miklósa (que seguia sent Königin al passadís dels camerinos, pel que vam poder copsar...). Menys satisfactori ens va semblar el Sarastro poc cavernós de Georg Zeppenfeld, al costat del correcte Sprecher de Tobias Chable.

Joan Martín-Royo sempre ha confessat en públic i en privat que Mozart és el seu compositor predilecte i Papageno el seu paper més estimat. Li havia sentit una gravació pirata de Xile de fa uns quants anys, i ara el directe m'ho ha confirmat: Martín Royo ÉS Papageno. El planter de veus de casa es complementava amb tres ben conjuntades dames (María Hinojosa, Anna Tobella, Inés Moraleda), el Monostatos de Vicenç Esteve Madrid i la deliciosa Papagena de Ruth Rosique. 

Bona i mozartiana vetllada, en definitiva, que va contagiar aviat al públic l'entusiasme de l'inefable singspiel de Mozart. Un cop al carrer, el desencís palpable que impregnava La Rambla semblava anunciar que ahir al Camp Nou hauria anat bé disposar d'una flauta màgica...