SENSACIONAL "ADRIANA" LICEISTA

Adriana Lecouvreur ha tornat amb tots els honors al Liceu. Ho ha fet de la millor manera possible: amb tres excel.lents repartiments, una posada en escena visualment exquisida i amb ganes de fer bé les coses. El primer "cast" inclou una de les sopranos més rellevants del moment: Barbara Frittoli, a qui ens costava imaginar en un paper verista pel lirisme pur de la seva veu, però que ha demostrat ser digna successora de les intèrprets que l'han precedida, sense anar més lluny al mateix escenari liceista. Si bé se la veia reservada a la primera meitat d'"Io son l'umile ancella", va anar expandint volum i timbre fins a un final apoteòsic. Per no parlar del monòleg de Phèdre o tot el quadre conclusiu. I és que, malgrat aquell lirisme a què fèiem referència, el metall de la Frittoli li permet no pocs ribets "spinto" molt adequats per rols d'aquestes característiques. Tenia com a rival una temible Bouillon: Dolora Zajick. Tan sols amb la seva manera de proferir el "Restate" del tercer acte, la senyora ja mereix una devota barretada, però el cert és que la mezzo nord-americana va mantenir el pols ferm al llarg de tota la funció, en una de les millors interpretacions que, segur, li recordarem de les tantes que ens ha regalat a Barcelona.

Una òpera d'aquestes característiques ha de comptar amb un quartet (o un quintet) de grans veus, i això passa per tenir un Maurizio majúscul. Roberto Alagna ho és. Vam veure entre el públic Angela Gheorghiu, que va estrenar a Londres la producció que signa David McVicar. No sabem què li passava per la barretina a la soprano rumanesa veient el seu "ex" amb l'ànima "stanca". Perquè el cert és que la veu del tenor francès de "stanca" no té res, vivint com viu un dels seus millors moments, potser perquè Alagna té el suficient capteniment per cantar allò que li toca i quan li toca. Indubtablement, després d'haver repassat per sobre aquest matí el DVD de la producció londinenca amb Gheorghiu/Kaufmann (DECCA), puc afirmar sense embuts que Alagna s'endú la palma.

Celebrem que Joan Pons participi en una funció d'estrena i en un primer repartiment al Liceu. La veterania li és un grau, i el seu Michonnet va tenir el patetisme i l'emoció justes amb què Cilea pinta aquest personatge, que resultaria ingrat si no es comptés amb un gran professional com el baríton menorquí. Giorgio Giuseppini (Príncep de Bouillon) i Francisco Vas (Abat de Chazeuil) van ser els complements perfectes del quadre protagonista d'aquesta òpera tan singular.

La va dirigir des del fossat un Maurizio Benini poc amant de les subtileses, tot i que es va esmerçar molt en el ballet del tercer acte per contribuir a l'atmosfera exquisidament anacrònica de la partitura. I la resposta d'orquestra i cor titulars va ser l'adequada, amb un rendiment que, segur, anirà a més al llarg de les dotze funcions restants.

Esperàvem molt de la producció de David McVicar i, lluny de decebre, va resultar fascinant pels detalls cuidats i per aquest joc de teatre dins del teatre, sense que sonés a tòpic. I això té el seu mèrit, perquè obres d'aquestes característiques serveixen en safata clixés que, de tan repetits, acaben embafant. Contràriament, el director escocès juga bé la carta de la dramatúrgia, narrant amb una fina linialitat la trama i complementant-ho amb els decorats magnífics de Charles Edwards, el sensacional vestuari de Brigitte Reiffenstuel i la sàvia il.luminació d'Adam Silverman. Una gran nit d'òpera al Liceu, en definitiva. Que ja ens tocava...