PELLÉAS O L'ÈXTASI DE L'ESTATISME

Pelléas et Mélisande és una obra estàtica i extàtica. Estàtica pel seu aparent immobilisme, per la concatenació i l’enfilall de textures orquestrals que emfatitzen el sentit de les paraules de Maurice Maeterlinck, sense que la música de Debussy sembli voler insinuar explícits moviments escènics. Extàtica, d’altra banda, pel sentit contemplatiu, per la bellesa inusual de les seves harmonies, permeses gràcies a un cant que defuig la melodia tradicional per centrar-se en la recreació de la bellesa de la prosòdia francesa. Entenent-la així, Robert Wilson va estrenar el 1997 el seu muntatge al Festival de Salzburg, amb sòbria però rica cromàticament il.luminació i escenografia concebudes pel mateix director texà. Els moviments esquemàtics, perfectament coreografiats i propers al teatre kabuki japonès, permeten delectar-se amb el preciosisme de la partitura, sempre amb joc net i amb quadres plàstics de virtuós ascetisme.

Comiat de Michael Boder

Després del seu periple per diverses ciutats europees, l’única òpera acabada de Debussy ha tornat al Liceu de Barcelona. Aquest és un d’aquells títols que un espera massa anys per veure a casa. I, tot i no decebre, el cert és que s’havien creat massa expectatives, especialment davant de la direcció musical de Michael Boder. El mestre alemany, que tantes alegries ens ha regalat darrerament, no ha aprofundit en excés les ambigüitats i ambivalències de la singular partitura i ha optat per una lectura monocroma, sense tenir en compte la tensió i les sinuositats pròpies d’alguns passatges, com ara el reconeixement de Pelléas i Mélisande al tercer acte, o l’acte de contrició de Golaud al cinquè. Davant d’una lectura així, l’orquestra titular del Liceu va respondre amb correcció però sense massa alegries. Amb aquest títol, Boder s’acomiada com a director musical del nostre teatre. Ho fa en el context d’una temporada convulsa, en què ell ha pres part de manera destacada d’aquelles veus contràries al tancament parcial del colisseu de La Rambla. Li hem d’estar molt agraïts, tot i que un altre títol li hauria escaigut molt millor.

Repte vocal

Pelléas et Mélisande és un repte a tots nivells, també per als cantants que hi prenen part, i que han de fer front a una partitura arriscada per la seva peculiar vocalitat. María Bayo va incorporar el paper de Mélisande al seu repertori fa més de 18 anys. I tot i que la veterania és un grau, se la veia com nena amb sabates noves davant dels reptes de la posada en escena de Wilson. La soprano navarresa juga bé la carta de la dicció i la pronunciació, i allà on el volum és limitat hi ha la delicadesa i la morbidesa que sap donar al personatge protagonista, amb passatges molt ben resolts com el “Mes longs cheveux descendent jusqu’au seuil de la tour” amb què s’obre el tercer acte. Jean-Sébastien Bou va ser un Pelléas suficient, limitat igualment en la projecció vocal i ocasionalment tapat per l’orquestra, de timbre bell però poc personal. Tot al contrari de Laurent Naouri, un Golaud d’expressivitat generosa, encara que la veu no resulti especialment bonica, però sí potent i ressonant, especialment al tercer acte, en la tensa escena amb Yniold. Aquest personatge, fascinant i ambivalent, va ser assumit per una Olatz Saitua de veu fresca i reeixida expressivitat.

És una llàstima que John Tomlinson hagi trigat tant en debutar al Liceu. Ho ha fet amb un Arkel d’aguts molt gastats, si bé el baix anglès manté incòlumes la rotunditat en els greus i el sentit expressiu. Hilary Summers com a Geneviève i Kurt Gysen en el doble paper de Pastor i de Metge van complementar satisfactòriament un repartiment que, lluny de ser perfecte, va tenir almenys la dignitat pròpia per a una òpera que hem trigat massa en veure de nou a l’escenari del Gran Teatre del Liceu.