12.6.12

REIVINDICANT EL BON GUST

Va haver-hi un temps, en aquest país, en què el bon gust i la bona educació es va ensenyorir dels fets i de la gent d'èpoques pretèrites. Era quan, com recordava Sempronio, Barcelona duia barret. La cortesia, la cordialitat, un civisme ben entès i un gust pel retorn a l'ordre, a la simetria i a l'harmonia s'imposaven de manera natural, ni autoritàriament ni artificialment. En aquelles èpoques, no calia que ens creguéssim que érem els millors, perquè senzillament estàvem contents amb allò que teníem, orgullosos d'un sentit de pertinença que funcionava ja des de les escoles. Una pedagogia veritablement moderna, que combinava formació estricta amb respecte cap a l'individu, ja fos en la relació mestre-alumne o alumne-alumne, va formar uns nens aleshores privilegiats, estafats temps més tard per l'escabetxina d'una guerra tan (in)civil com estúpida.
Va ser en aquell context quan va néixer El giravolt de maig de la mà de dues ments privilegiades com van ser les de Josep Carner i Eduard Toldrà. Més enllà d'algun gir que avui podria resultar sobrer (cal eliminar de totes totes aquell irritant "trinxem garrofes"), la gràcia i l'enginy del llibret serveix en safata una música senzillament deliciosa, perfecta per al cant i subtil i enginyosa en el tractament orquestral.
Com he dit altres vegades, si aquest fos un país normal -si més no en matèria cultural- s'hauria de sentir orgullós de comptar entre els seus músics algú com Eduard Toldrà i una obra com El giravolt de maig. Però, és clar, ja se sap que tot el que ve de fora és millor i preferim muntar per enèsima vegada una llosa de Donizetti abans de (re)descobrir els encisos i la transparència de l'òpera del compositor vilanoví. Misèries.
Palau 100 s'ha anotat un puntàs amb la programació, ahir, d'aquest homenatge a Toldrà amb dos blocs: un dedicat a la cançó i l'altre a la seva òpera, que es va estrenar al mateix Palau de la Música, el proper 27 d'octubre farà 84 anys.
Qui millor que Antoni Ros Marbà per posar dempeus l'arquitectura sonora de Toldrà, i especialment gràcies a un elenc vocal de primera, el mateix amb què va enregistrar fa anys la versió discogràfica. L'estat vocal de Núria Rial és envejable i tan sols cal lamentar que la tinguem tan lluny i que es prodigui poc a casa nostra; David Alegret confirma un cop més l'elegància en el fraseig i la puresa d'una línia de cant sòlida i segura; la mateixa que deixen sentir la sinuosa Marisa Martins, el rotund Stefano Palatchi, el segur Joan Martín-Royo o un gran professional com Joan Cabero.
L'Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu no va tenir la seva millor nit, però tampoc no es pot parlar d'un mal paper. El problema és que la subtilesa de les partitures de Toldrà demana un treball més acurat, de més precisió i detallisme. Prou que s'hi esmerçava Ros Marbà en un gest precís i clar, però els resultats no sempre van ser els desitjats.


1 Comments:

Anonymous Anónimo said...

No he acabat d'entendre perquè t'esgarrifa el "trinxem garrofes" que va seguit d'un "esgranem moresc". Jo visc al camp envoltat de garrofers i és una feina necessària trinxar les garrofes per alimentar segons quin tipus de bestiar o per fer més saborós el pinso. La Barcelona de barret no té perquè estar renyida amb l'hostal del masgrau i més quan te una hostalera que els seus ulls - si no recordo malament - tenen "color d'aigua lleugera".
M'ha faltat saber si tots els cantants ho van fer be ja que en l'edició discogràfica hi havia defectes de fonètica i un baix que, de fer-ho molt bé quan era jove - s'havia tornat gratuïtament estentori, volent lluir més la veu que la gràcia del text. Per això no vaig voler anar-hi...Pel que dius de l'orquestra veig que, una vegada més, quan es fa alguna cosa d'aquí no es fa completa - li manca l'escenificació - ni amb prou preparació. Païs...JMB

1:18 p. m.  

Publicar un comentario

<< Home