AIXÒ DE BAYREUTH AL LICEU (i III)

Tot arriba al seu final. Fins i tot les coses bones. I no cal dir que de bondats n'hi ha hagut a mans plenes aquests dies al Liceu. És clar que, si creiem en els postulats dels eterns retorns nietzschians, també podem pensar que un esdeveniment cultural majúscul com aquesta visita de les "forces vives" de Bayreuth a Barcelona es pot repetir... i hom espera que no hagin de passar 57 anys (aquell 1955, amb la primera estada bayreuthiana a Catalunya, queda massa lluny) perquè un fenomen així es repeteixi.

Ara caldrà tornar a tocar de peus a terra i acceptar la realitat tal i com és. "Tenim el que tenim i prou", com deia el poeta. I tampoc no es tracta d'anar de victimista, sinó d'agrair a qui sigui i a qui toqui, en la seva justa mesura, que hem tocat el cel amb la mà. Ahir a la nit especialment. Au!

Alquímia

Al primer acte de la més cèlebre òpera de Richard Wagner, Tristany titlla Isolda de "Senyora del silenci". Un silenci alquímic, que al llarg dels compassos, minuts i hores següents esdevindrà essència pura d'una música epigonal, que capgiraria els fonaments teòrics i pràctics del llenguatge sonor. Wagner va establir, amb Tristan und Isolde, una sòlida declaració de principis, que convertiria, gràcies a aquella alquímia, l'òpera en drama musical.
Però en si mateixa una partitura és un ens anodí si no es materialitza de forma acústica. I cal ser també alquimista per dur-ho a terme de manera satisfactòria. Peter Schneider és un gat vell que se les sap totes. Bon coneixedor del Liceu i de l'Orquestra de Bayreuth, ha dirigit els últims cinc anys un muntatge -bastant anodí en el vessant escènic, és cert- de l'òpera de Wagner al Festspielhaus alemany. Com a final de festa del cicle de Bayreuth a Barcelona, no es podia optar per un títol millor. L'ambient propici es notava minuts abans de la irrupció del cèlebre acord del preludi, i és que l'orquestra i el cor de Bayreuth deixen el llistó molt, massa alt en un Liceu que d'aquí a menys d'un mes ha d'encarar una nova temporada tan excitant en la seva programació com no exempta de dificultats. Deixem-ho estar (de moment), que no se'ns aigualeixi la festa abans d'hora. Perquè aquests dies wagnerians ho han estat de festa grossa gràcies a un so orquestral i coral que deixa petjada a les parets del teatre de La Rambla. Un so empastat, compacte, i que es va fer present en l'única audició de Tristan und Isolde, un regal que mai no agraïrem prou.

Regal també el d'un repartiment que, en conjunt, ha estat el més homogeni dels tres oferts aquests dies. És cert que Robert Dean Smith tendeix a ser un Tristany monocrom, però arriba sà i estalvi al tercer acte, i això que Schneider força molt els plans sonors, de volum més que generós; d'acord que Jukka Rasilainen és un Kurwenal estellat i que a la sensible Brangäne de Michelle Breedt li manca cos al registre greu. Però... s'imposa, en la seva justa mesura, parlar del memorable monòleg del Rei Marke a càrrec d'un Franz-Josef Selig sempre al seu lloc. I, sobretot, la força brutal de la Isolda d'Iréne Theorin, volgudament continguda a l'inici del "Mild und leise" per passejar un desafiant i xiuxiuejat "Höchste Lust" al final de la transfiguració conclusiva del personatge. Una descarada demostració de capacitats interpretatives, demostrades amb escreix al duet del segon acte i que van contribuir a l'alquímia de la vetllada: convertir aquests incerts inicis de temporada en un moment màgic, dels que es podran explicar als fills, néts i besnéts. El públic dempeus dijous a la nit així semblava entendre-ho després de cinc hores d'alquímia musical.