22.7.12

CAP DE SETMANA DE TREMPERA VERDIANA

Disculpeu la rima fàcil. O la procacitat. Però quan Verdi es toca i es canta bé, l'excitació roman durant hores i dies. El cas és que, enmig de les bromes pesades d'una economia que s'entesta en instal.lar-nos en el pitjor dels escenaris possibles, el millor Verdi s'ha tocat i cantat amb les millors garanties i amb els millors resultats. I ho ha fet en paral.lel i amb felices coincidències: dues direccions orquestrals arrauxades; dues sopranos revelació; dues mezzosopranos d'embolica que fa fort i dos barítons veterans i sobrats de mitjans i recursos. I també, perquè no tot siguin flors i violes, dos tenors equivocats. Tot plegat com a inauguració d'un festival i com a cloenda d'una temporada. Anem per parts.

Encerts orquestrals
Davant d'una OBC molt predisposada a servir el tremp dramàtic d'Il trovatore, Roberto Rizzi Brignoli va saber extreure tot el suc i el bruc de la fosca, tenebrosa i gairebé "gore" magistral partitura emmarcada en la "trilogia popular" verdiana. La versió en concert, que obria la 26ena edició d'enguany del Festival de Peralada, no ens feia enyorar la possible versió escenificada d'una òpera amb llibret que és (amb perdó de l'amic Cester), un veritable insult a la intel.ligència. Esplèndid, per cert, el paper del Cor de Cambra del Palau de la Música Catalana, molt especialment (i per exigències òbvies de la peça) la secció masculina. També l'Aida amb què es tanca la temporada 2012-13 del Gran Teatre del Liceu va tenir la cura i la intensitat pròpies de la maduresa del darrer Verdi a mans de Renato Palumbo, a qui se li van escapar alguns matisos en la concertació del primer acte, però que demostra conèixer l'ofici i els beneficis d'una obra com aquesta. Òpera, per cert, que ha tornat amb els decorats que el 1945 va fer Josep Mestres Cabanes i que coneixem de memòria, i amb el complement de la direcció escènica de José Antonio Gutiérrez, plena de tòpics dels que no molesten. Extraordinària la prestació coral a càrrec de l'equip de la casa, reforçat en aquesta ocasió per la Polifònica de Puig-Reig.

Dos equips vocals amb dues grans sopranos
Sondra Radvanovsky ja era coneguda entre nosaltres per haver-se presentat en dues ocasions precisament a Peralada, però s'esperava el seu debut al Liceu. Hi havia totes les garanties, i la soprano de Xicago, lluny de decebre, va superar amb escreix les expectatives més escèptiques. A banda d'un color i timbre privilegiats, domina tots els ressorts tècnics per ser l'Aida del moment: reguladors, projecció, "messa di voce", atac als aguts... tot respon a una manera de cantar que ens fa pensar en les millors sopranos del passat que van sentar càtedra com a esclaves etíops. A la llarga nòmina d'Aides pretèrites cal sumar, i brodar amb lletres d'or, el nom de la soprano nord-americana. 
També prové dels Estats Units una jove Angela Meade, Leonora sota cel de Peralada. Posats a filar prim, un espera que amb el temps maduri encara més el personatge, sobretot en intensitat expressiva, però tots els elements per ser una gran soprano verdiana i són, i amb mitjans sobrats. Registre de pit envejable i domini de la coloratura són alguns dels millors recursos d'una soprano de la que, sens dubte, sentirem a parlar i molt en un futur proper.
El Trovatore empordanès comptava amb una Azucena i un Luna de luxe: Marianne Cornetti i Leo Nucci. La mezzo nord-americana va demostrar que la gitana mereix el protagonisme de la peça, i ho va defensar amb una interpretació arrauxada, d'"embolica que fa fort", com dèiem abans. No cal dir que Leo Nucci, que de manera ostensible va apartar el faristol de l'escenari quan va sortir en escena, va tornar a demostrar que amb 70 anys segueix sent el gran baríton-Verdi que sempre ha estat, si bé la veu no ha tingut mai la bellesa d'altres companys seus de generació. Per exemple, la de Joan Pons, Amonasro en l'Aida al Liceu, segurament el seu darrer paper a Barcelona, ara que ha anunciat la seva retirada. Un cop més, el menorquí va regalar-nos una gran nit, si bé el rei etíop no és el més lluït dels papers baritonals de Verdi.
Més sobre Aida, perquè no podem oblidar la gran Amneris d'Ildiko Komlosi, que suplia la inicialment prevista Luciana D'Intino.

Tenors equivocats
Ho sap tothom i ha deixat de ser profecia: no hi ha tenors per a Verdi. Entenguem-nos: tenors que estiguin a l'alçada de generacions anteriors a la nostra. La corda tenoril, molt més abundant en el terreny dels lírics lleugers, segueix sent orfe de grans dramàtics o spinto, i per abordar els papers de Radamès o de Manrico calen instruments molt més homogenis que no pas els de Marcello Giordani o Misha Didyk. El tenor italià va ser un guerrer digne, però Radamès demana atacs als aguts sense fer trampa i sense agafar-los des de baix; i sobretot exigeix greus audibles, que refermin l'autoritat del personatge. Al Liceu, Giordani es va limitar a fer la seva feina amb dignitat i poca cosa més. Pel que fa a Didyk, cal dir que el seu Manrico va ser esforçat, però el timbre, típicament eslau, escau poc al trobador protagonista de l'òpera verdiana. La versió abreujada de la cabaletta conclusiva del tercer acte em va fer pensar que no estava transportada, però tot i així el seu Manrico va distar de ser excel.lent.
Igualment notables, dos baixos a Peralada i Barcelona: el portorriqueny Luis Ottavio Faria (Ferrando) i l'ucraïnès Vitalij Kowaljow (Ramfis), més que correctes en els respectius papers d'Il trovatore i d'Aida. Dos grans Verdis, excel.lents com a pòrtic de les celebracions que s'escauran el 2013, any del bicentenari del naixement del gran Giuseppe.

1 Comments:

Blogger Joaquim said...

La pira de Peralada estava abaixada, t'ho puc assegurar, tot i així Didyk va treure modestament, això si,l'aviram a passejar.

2:22 p. m.  

Publicar un comentario

<< Home