AIXÒ DE BAYREUTH AL LICEU (II)

I seguíem amb Lohengrin, l'endemà de l'electritzant Fliegende Holländer comentat ahir. Per cert,  abans que res una recomanació: si us podeu "colar" a l'amfiteatre, la festa musical esdevé orgia. Ahir diumenge, una oportuna trobada amb un "conegut-saludat" em va permetre el bescanvi de localitats, i és que no és el mateix escoltar Wagner des de la fila 4 de platea que des de la segona d'amfiteatre. Així va ser, en tot cas, com vaig poder gaudir novament del devessall wagnerià de les “forces vives” bayreuthianes. I si Weigle em va agradar amb L'Holandès, em va convèncer amb Lohengrin, ja des dels primers compassos del primer preludi. Perquè la sisena òpera de Wagner no té el broc gros que s'exhibeix encara per fer navegar el vaixell fantasma. Al contrari, és una pàgina espúria, que anuncia ja les subtileses de Tristan... o Parsifal. I això és terreny abonat per a Sebastian Weigle, basat sempre en el detall i la concisió, en la descoberta de les mil-i-una textures que conformen la fascinant partitura. També és cert que en els moments de gran envergadura orquestral i coral, el director alemany deixa anar un excés de llast, cosa que provoca alguns lapsus, com a l'inici del tercer acte. Però la qualitat i la personalitat de les masses orquestral i coral de Bayreuth coneixen a la perfecció allò que tenen entre mans. Resultat final: una orgia sonora, saludada amb ovacions i amb el públic dempeus. No era per menys. Barretada especial, ahir, per al gran Eberhard Friedrich, director del cor.

Ahir deia que no és a Bayreuth on s’escolten les millors veus wagnerianes del moment. I aquest Lohengrin ho confirma, a excepció de Klaus Florian Vogt, un tenor ja conegut al Liceu, i que cada cop ens agrada més per la noblesa lírica que exhibeix, molt adequada per al fill de Parsifal. El segon millor del vespre va ser Thomas J. Mayer, poderós Telramund tot i no exhibir un excés de malícia. La lliga masculina es complemantava amb dos cantants de passa-que-t'he-vist: Wilhelm Schwinghammer i Ralf Lukas com a Rei (reietó en aquest cas) i Herald respectivament.

Elsa era Annette Dasch, una soprano tan promocionada com mancada de personalitat i que es limita a complir amb un timbre i color vocals bonics però sense relleu. Tant en el repertori clàssic (Mozart) com romàntic i tardoromàntic, la cantant alemanya exhibeix un caràcter anodí. Com era d’esperar, l’Ortrud de Susan Maclean (un pèl cridanera) se la va menjar amb patates en la terrible escena del segon acte. Banquet suculent, en definitiva, per a tres dies d’alta cuina wagneriana al Liceu. Llàstima que ja haguem consumit el primer i el segon plat i que quedin tan sols unes postres, suculentes, això sí, en forma de Tristan und Isolde...