3.10.12

LA "FORZA" DE LES RETALLADES

Ja tenim la temporada operística del Liceu oficialment inaugurada, després del caramel que va suposar la presències de les "forces vives" de Bayreuth a Barcelona. Els temps que corren no deixen lloc a massa alegries, i és que la "força del destí" arriba en forma de retallades imposades, enmig de climes polítics enrarits i de sentiments contrastats en un país a qui li incomoda tot allò amb regust espanyolista. Per tant, veure banderes espanyoles a l'escenari del teatre de La Rambla (exigències de la producció) resulta com a mínim irònic. Especialment quan aquesta setmana arriba la fuetada d'una reducció del 33% a la subvenció estatal al Liceu. Mals temps per a la lírica, com diu el tòpic.
La forza del destino és una obra perillosa. I no parlo ara de la llegenda negra que l'ha convertida tradicionalment en “la innombrable”. Em refereixo als esculls musicals, que no són pocs, i amb els que és fàcil estavellar-se. I també, és clar, a la impossibilitat de redreçar una història i un llibret que vistos avui resulten un insult a la intel.ligència. Per tant, la dificultat de posar-la en escena sense produir vergonya aliena és un fet. En aquest sentit, és meritori que la posada en escena que es presenta al Liceu (coproduïda amb l’Òpera de París) no faci pujar els colors a la cara. I tanmateix, no acaba de ser rodona. La transposició d’època (de principis del segle XVIII a la segona del XIX, amb trets del barroc hispànic) no tan sols no molesta, sinó que s’aguanta: Verdi tenyeix de foscor –sense que s’arribi a l’obra mestra que serà Don Carlo/s- una història truculenta, amb referències al catolicisme hispànic, tenebrós, cosa que justifica en el muntatge de Jean-Claude Auvray les referències als monjos de Zurbarán o l’omnipresència d’un Crist gegantí clavat a la creu. Però la cosa es queda en la pura forma, sense anar a fons. I, reconeixent que és difícl anar més enllà del que proposa el text –adaptat de la impossible peça d’Ángel Saavedra Don Álvaro o la fuerza del sino-, hauria anat bé una mica més d’imaginació. Resultat: un espectacle que oblidarem ben aviat.
Renato Palumbo és un bon professional, un director d’ofici, que coneix bé el material que té entre mans. I va defensar amb dignitat una partitura incòmoda, excessivament eclèctica, que barreja els tòpics del romanticisme amb escenes innecessàriament còmiques i d’altres descaradament populistes. Tampoc és que matisés gaire, però almenys la cosa va sonar a Verdi. I això ja és molt, i així va semblar entendre-ho una orquestra menys desmenjada del que és habitual amb peces com la que ens ocupa. O un cor que va tenir les seves millors intervencions en les escenes destinades a la secció masculina.
El repartiment feia preveure els resultats, sense sorpreses: comença a preocupar que Marcello Giordani sigui darrerament el tenor escollit per assumir els papers destinats a aquesta corda en obres d’aquest repertori. Més que res perquè és un cantant que cansa per allò que ja sabem: aguts estentoris, centre irregular i greus gairebé sords, d’una opacitat que acaba irritant. La mateixa irritació que em va provocar la Leonora d’una Violeta Urmana que, si bé manté un instrument potent en projecció i capacitat expressiva, deixa anar notes estellades que ratllen l’estridència. Em pregunto fins a quin punt Verdi li escau, i la seva Leonora ho deixa massa al descobert.
El millor de la funció, sens dubte, va ser el Carlo de Ludovic Tézier, que aplega noblesa i lirisme en una part (debutant) que deixa el baríton francès amb la màxima consideració, cosa que ja ha demostrat al nostre teatre en espectacles anteriors.
Bruno de Simone és un especialista en papers còmics i, tot i que la veu no és gran cosa, fa justícia a l’expressivitat mordaç d’un Melitone que serveix amb correcció i prou. El mateix que vam sentir en Marianne Cornetti, complidora com a Preziosilla.
Notable prestació la del baix Vitalij Kowaljow, encara que papers com el de Padre Guardiano, com l’Inquisidor de Don Carlo/s o el Ramfis d’Aida, recomanen més rotunditat en el registre greu, que ha de sonar cavernós, si bé (en el cas que ens ocupa) gens amenaçador.

3 Comments:

Blogger Marga said...

Lo de que sigan contratando a Giordani temporada tras temporada es incomprensible... De los peores tenores que he escuchado nunca.

5:51 p. m.  
Anonymous Anónimo said...

Serà perquè es "barato".

7:54 p. m.  
Blogger Marga said...

Sí, una especie de pague dos y llévese tres (temporadas)

10:25 p. m.  

Publicar un comentario

<< Home