TRES EXPERIÈNCIES

Al marge de la regularitat de les temporades ja iniciades (Liceu) o a punt de començar (Amics de l'Òpera de Sabadell), aquesta setmana Barcelona ha acollit sengles espectacles de realitats al marge dels grans events, però que mereixen igualment la nostra atenció.

Torna un festival

S'ha reprès el Festival d'Òpera de Butxaca i Nova Creació. Una realitat del paisatge operístic de tardor que trobàvem a faltar, si bé els resultats no sempre són els desitjables. Un cop més, m'he quedat sense veure Java Suite (tampoc vaig poder-lo veure a Peralada), però sí vaig assistir, dijous, a l'estrena a Barcelona de Lost Circles, a La Seca-Espai Joan Brossa.

Comencem pel final i pel més positiu: la represa del Festival. Vint anys enrere, i entre les parets del minúscul Teatre Malic, ¿qui havia de pensar que aquelles representacions d'òpera buffa acabarien donant peu a les actuals propostes d'avantguarda? En tot cas, la realitat s'imposa i les estretors econòmiques no sempre fan viable els projectes com voldrien els seus organitzadors. Per això mateix, benvinguda sigui la iniciativa, encara que els resultats no sempre siguin els més engrescadors.

És el que passa amb Lost Circles, doble programa integrat pels monodrames Im Bau i Ana Andromeda, protagonitzats per la mezzosoprano Anne-May Krüger i acompanyada per un trio instrumental, l'Aequator Ensemble. La primera peça, de Michel Roth i sobre textos de Kafka, especula amb la tímbrica dels instruments, amb idees més o menys reeixides però que s'esgoten als vint minuts de representació. La segona, amb textos d'Ingrid Fichtner i música d'Alfred Zimmerlin, no ens fa oblidar alguns dels millors monodrames de la primera meitat del segle XX (sense anar més lluny, l'Erwartung de Schönberg), amb la qual cosa el producte resultant acaba sent difícilment digerible. Especialment (i aquí penso que és on rau el principal problema) davant l'absència d'un sobretitulat que, projectat sobre el fons negre de la sala, hauria permès seguir els textos, recitats-cantats en un sprechgesang tan treballat i matisat com del tot anacrònic. Una llàstima, perquè hi havia ganes i a més iniciatives com aquesta s'han de mantenir en cartellera, malgrat que la programació no sempre obtingui, com deia, els resultats desitjats.

Operetta, incansable 

Cor de Teatre encara es presenta sota l'etiqueta de companyia d'aficionats. Sorprenent. Perquè la qualitat d'Operetta, l'espectacle estrenat fa un parell d'anys al TNC i que s'ha passejat entre d'altres pel Poliorama i pel mateix escenari del Liceu, és indubtable. Molt més rodat, llimat i amb algunes opcions escèniques alternatives, aquest divertit muntatge continua sent una cita inel.ludible per a tots els públics. Diverteix perquè és divertit, delecta perquè està ben fet i sorprèn per l'originalitat de la majoria dels seus quadres. Verdi, Rossini, Wagner, Mozart, Mussorgsky, Bellini o Saint-Saëns no semblen ser obstacle perquè els vint-i-quatre cantants-actors facin de les seves amb un impecable cant a cappella que, insisteixo, sona a molt més rodat i ben cantat que fa dos anys. Veient-lo i reveient-lo, un tan sols espera que Operetta (en cartell al Teatre Victòria fins el 4 de novembre) gaudeixi d'una segona part. La necessitem.

Mozart "fun" al Liceu

La programació infantil del Gran Teatre del Liceu ha inclòs Così FUN tutte, espectacle que signa Carol López, a la sala gran del teatre de La Rambla. Originàriament, la proposta s'havia inclòs fa un any dins la temporada regular. Per això, la seva ubicació per a públic de totes les edats sembla feta en calçador. Entre d'altres coses (i aquesta és una premissa que condiciona) perquè l'argument i el llibret de Così fan tutte semblen aliens a la comprensió de públic infantil. A banda que sempre he pensat que l'òpera que tanca la trilogia Mozart-Da Ponte no té res de còmica en el seu fons (sí en la seva forma): és un drama, una tragèdia en forma de joc, com li agradava definir-la a René Leibowitz. La tesi principal és ben clara: la felicitat de la parella rau tan sols en l'opció per la infidelitat, com es va encarregar de demostrar Claus Guth en el seu lúcid muntatge salzburguès. Revestida d'una transgressió que depassa per molt poc els límits del políticament correcte, l'espectacle de Carol López distreu i poca cosa més, i això suposo que deu ser suficient per a la programació infantil del Liceu. Però davant d'un altre tipus de públic, la cosa hauria de carregar una mica més les tintes, perquè l'òpera original du implícita molta mala bava. A banda que això del públic infantil és molt relatiu, de manera que jo recomanaria l'espectacle per a nenes i nens més grans de deu anys. Com a mínim.

Dit això, el millor de l'espectacle és l'arranjament de Lluís Vidal, que ha reduït la partitura per a conjunt de piano, violí i clarinet, amb algunes incursions al món del jazz i la salsa. Exemplar mostra de la versatilitat mozartiana, que funciona més enllà de les seves fronteres estilístiques. El sextet protagonista, integrat en el repartiment d'avui dissabte al matí per Maia Planas, Anaïs Masllorens, Tina Gorina, Joan Garcia Gomà, Carlos Cremades i Xavi Fernàndez, funciona per la seva homogeneïtat. I la representació ha estat seguida amb més silenci del que és habitual en aquest tipus de sessions.