FELIÇ "TURCO IN ITALIA" AL LICEU

Per a la cuina còmica rossiniana, cal que tots els ingredients funcionin. I, a vista d’ocell, podrien ser els següents: unes veus cohesionades, hàbils en agilitats i girs amb gràcia i sense vulgaritat; una orquestra igualment refinada, conduïda per un director amb el suficient aplom per no perdre el tremp ni les dinàmiques exigides; una posada en escena que ajudi a visualitzar la comicitat de la música a través d’un gest que, si es vol estereotipar, mai no ha de caure en el broc gros.

Tots aquests ingredients es troben en l’espectacle que presenta el Liceu, un Turco in Italia inèdit fins ara al teatre de La Rambla, tot i que ja s’havia vist a Barcelona, primer al segle XIX (es va estrenar al Teatre de Santa Creu el 1820) i després al Teatre Grec. Un deute saldat de manera satisfactòria i amb tots els al.licients per convertir-se, ara que pràcticament falta tan sols un títol per acabar la temporada, en un dels més reeixits.

Christof Loy signa una producció provinent de la Bayerische Staatsoper i, malgrat alguns moments innecessaris (com ara l’orgia del segon acte a l’estil Eyes wide shut), subratlla bé la comicitat de la partitura de Rossini amb llibret de Felice Romani. Hi ha gags molt aconseguits i d’altres que, si bé no són nous, resulten molt eficaços, com els zíngars sortint de la roulotte en la primera escena, que evoca els gitanos cinematogràfics de Kusturica. Loy juga la carta del teatre dins del teatre, atesa la dimensió pirandelliana de l’òpera, vista des del punt de vista del Poeta.

Víctor Pablo Pérez és un director que domina l’ofici i que sap treure el millor partit de la partitura que té al davant. Malgrat una obertura un pèl descosida, va concertar amb gràcia i va saber extreure de l’orquestra del Liceu els sons adequats per transmetre la subtilesa i el refinament d’una partitura que, més que mai, justifica la denominació de Rossini com a “Mozart italià” atesa la subtilesa dels pentagrames que conformen Il turco in Italia. El cor, especialment el masculí, va lluir-se de valent.

Dalt de l’escenari, dos grans trios, el dels italians i el dels catalans, convergents cap al brillant punt de fuga que és la Fiorilla de Nino Machaidze. Embarassada de set mesos, la soprano georgiana ha aconseguit ara el seu primer gran triomf al Liceu i en el context d’un repartiment de primera (va ser Marie en una Fille du régiment en què particpava al segon cast). A excepció d’escadussers sobreaguts, la capriciosa Fiorilla –una “fresca” amb totes les de la llei- té com a màxima exigència agilitats vertiginoses, feliçment superades per la cantant, de justificada fama internacional.

El trio de cantants italians va funcionar amb precisió rellotgera, començant per un Ildebrando d’Arcangelo físicament molt apropiat al rol de Selim (el baix italià sembla realment un turc que podríem trobar venent catifes al basar d’Istambul) i vocalment molt versàtil. Al seu costat, dos “gats vells” de la comicitat rossiniana com el Don Geronio de Roberto Girolami i el Poeta-Prosdocimo de Pietro Spagnoli. Una veritable festa de baixos, especialment brillant en passatges com el duet entre Selim i Geronio a l’inici del segon acte.

L’altre trio va ser el dels catalans: David Alegret, Albert Casals i Marisa Martins. Alegret va saber suplir amb intel.ligència algunes mancanes en el registre sobreagut, però va mantenir l’aplom i la lleugeresa de Narciso en la seva temible ària. Marisa Martins (argentina d’origen i catalana d’adopció) va ser una Zaida senzillament deliciosa i sinuosa en el seu moviment escènic. Casals, a qui se li va encomanar la part d’Albazar, va complir amb escreix.

Feliç nit operística al Liceu, un teatre que representa massa poc òperes de Rossini, un compositor de qui fa falta, i aviat, que es reposi una òpera com

Il barbiere di Siviglia, absent durant dues dècades del teatre de La Rambla.