4.10.13

EL LICEU QUE TENIM, EL LICEU QUE VOLDRÍEM



La casualitat ha fet que avui divendres, quan els papers duen la notícia de la dimissió de Vicenç Villatoro davant de l’Institut Ramon Llull, des del Gran Teatre del Liceu es convoquesssin els mitjans de comunicació per explicar els resultats de la reunió del seu Patronat i Consorci. Dos moviments interessants, no sé si casuals, amb el Departament de Cultura com a rerefons. La clau, penso, rau precisament en aquesta Conselleria, que fins avui no ha donat explicacions sobre la delicada situació del teatre de La Rambla, tancat en un hermetisme que no va impedir, fa una setmana, la filtració d’un secret a veus: el nomenament de Roger Guasch com a nou director general.
Aquest ha estat un dels punts estrella de les decisions preses per aquest Patronat. N’hi ha hagut d’altres:

. Recuperar l’activitat del teatre, fins i tot la del mes de juliol del 2014, a poder ser després de l’anul.lació de l’ERO anunciat
. Ratificar el pla de potenciació de l’Orquestra
. Encarregar al nou Director General la redacció d’un pla estratègic, en un període de tres mesos, on s’estableixin costos i ingressos, les mesures d’estalvi i els increments de les aportacions provinents de les administracions i del programa de mecenatge del teatre.
. Noves mesures de finançament, amb la subscripció d’una nova operació financera de 5 milions 750.000 euros en format de pòlissa de crèdit.
. Enfortir el consell de mecenatge
. Selecció d’un nou director artístic, designat pels membres del Consell d’Assessorament Artístic del Teatre amb la presidència de Josep Pons i assistits pel secretari de la Fundació, Jaume Solé.

Fins aquí, les dades i l’aixecament d’acta de la trobada amb la premsa, esdevinguda aquest migdia. Ara, algunes reflexions.

Què tenim i què voldríem
Fa dies, Dorothea Biehler publicava al Núvol un article (Los fantasmas del Liceo) que airejava els draps bruts d’un Liceu que ja ha començat temporada amb un esdeveniment erràtic: quatre concerts dedicats a Verdi. És a dir, que el teatre d’òpera més important de l’estat enceta nou periple sense òpera i amb fragments d’un dels compositors lírics més rellevants de la història del gènere.
L’article de Biehler fa tuf de rancúnia. I ho deixo aquí perquè no tinc ganes de polèmiques estèrils ni de rebatre tots i cadascun dels punts que hi exposa, i que algú hauria de contrastar perquè moltes de les informacions esgrimides són parcials i interessades. Però sí que almenys és un text que ajuda a veure el Liceu que tenim ara per ara i que no voldríem per al futur.
El que tenim és un Liceu sense rumb clar, amb una direcció artística que acaba una etapa interessant, a l’espera d’un nou director i després que Joan Matabosch s’hagi traslladat definitivament a Madrid. Tot apunta que l’1 de gener del 2014 ja hauria d’haver-hi nou director artístic.
També tenim un Liceu amb una pau social alterada entre els departaments, en particular l’artístic i més en concret els seus cossos estables, cor i orquestra. A hores d’ara, per tant, es fa molt difícil veure clar com es pot consolidar el projecte musical de Josep Pons, de bracet –fins ara- amb la direcció de Matabosch. Per molta voluntat declarada pels membres del Patronat.
Tenim un Liceu endeutat i amb un 33% menys de subvenció. I a sobre un Liceu amb un nombre molt disminuït d’abonats respecte de la resta de temporades. Ja posats, no està de més recordar que alguns d’aquests abonats estan emprenyats (per dir-ho fi) perquè si bé no se’ls ha augmentat en excés el cost de l’abonament, se’ls han reduït el nombre de títols operístics inclosos en el mateix, substituïts per ballets i concerts, quan el públic liceista és eminentment operístic.
No ho tindrà fàcil doncs, Roger Guasch davant dels reptes que se li presenten. El que urgeix abans que res és un sanejament de l’economia liceista, però al mateix temps una recerca de mecenatge i de suport que assegurin aquell 33% reduït en el pressupost. Un teatre d’aquestes característiques no pot ni ha de renunciar als ítems de qualitat. I això té un preu, perquè el Liceu ha de seguir sent “de tots” –com ha estat fins ara- i no d’una minoria selecta –com va ser fa dècades-. En aquest sentit, i tal i com ha especificat Joaquim Molins, president de la Fundació Gran Teatre del Liceu, s'ha buscat un gestor, amb un perfil executiu, no vinculat al món de l'òpera. D'entrada, no em sembla malament: l'experiència recent ens demostra que un director general d'un teatre com el Liceu a qui li agradi l'òpera pot acabar remenant massa les cireres en un terreny en què no es pot ficar.
Això forma part del Liceu que voldríem. I que també ha d’apropar posicions per part dels seus departaments i dels seus cossos estables. I aquests cossos estables han d’oferir la seva mà, estesa, de cara a col.laborar i a contribuir a una projecció del teatre que presenti una imatge d’unitat. Reconec que el cor i l’orquestra –i molts dels treballadors de la casa- van ser molt generosos fa un any i mig, amb aquell concert memorable en què es va clamar pel manteniment de la vida artística del teatre quan la pèssima gestió de l’anterior direcció general pretenia tancar-lo durant un temps... un tancament que a la llarga s’ha produït aquest setembre i que es repetiria el juliol del 2014, tot i que el Patronat ha expressat avui la voluntat que no sigui així: el que voldríem, doncs, és un Liceu sense necessitats d’ERO.
Voldríem un Liceu que incentivi campanyes de localitats i abonaments engrescadores, en particular focalitzat en el sector de la joventut. La complicitat de la universitat, dels centres cívics i de la vida associativa dels barris de la ciutat, a més de la resta de poblacions del país, ha de ser clau en aquesta confluència informativa i de campanyes publicitàries.
És clar que tot plegat passa per tenir un bon projecte. I aquest ha de venir avalat per una direcció artística de qualitat. I en aquests moments això urgeix.
El que volem és un director artístic desacomplexat (com Joan Matabosch) i que segueixi mantenint l’equilibri entre tradició i modernitat a tots nivells: calen propostes noves per llegir els “clàssics” de l’òpera; calen revisions del passat en clau merament tradicional; cal arriscar amb títols nous; cal tenir molt més presents els artistes locals (tant o més bons que alguns de fora i, desenganyem-nos, més barats), els artistes joves... I això ho pot fer un director amb una mirada objectiva del nostre teatre. Hi ha noms interessants que podrien fer estada a Barcelona: Helga Schmidt ha dinamitzat la vida operística valenciana i, ara que el Palau de les Arts viu hores baixes, és possible que la directora artística es plantegi un canvi d’aires sense renunciar a una ciutat mediterrània; per no parlar d’un perfil com el de Stéphane Lissner, que malauradament ja està “ocupat” perquè a partir del 2015, i quan deixi la direcció de La Scala torna al seu París natal per fer-se càrrec de la seva Opéra. Algú recorda que Lissner havia estat proposat com a primer director del Teatro Real quan es va reobrir el teatre madrileny? Elena Salgado ja havia formalitzat amb ell un acord, trencat quan el PP va pujar al poder i quan va imposar els seus homes i dones de confiança.
Sigui com sigui, el nou director artístic ha d’escoltar i estudiar la viabilitat del projecte musical de Josep Pons. Perquè és un bon projecte, que ajuda a consolidar la qualitat del Liceu i també la seva projecció al llarg i ample del territori català. I això també forma part del Liceu que voldríem. Perquè, senzillament, l’estimem.

5 Comments:

Anonymous Anónimo said...

Helga Schmidt al Liceu????
Per l'amor de Déu, si ha ensorrat ella sola el Palau de les Arts de València!!!

5:35 p. m.  
Anonymous Esteban Rey said...

Me gusta cuando se pones crítico y analiza la actualidad. He leído expresamente el artículo de Dorothea Biehler. Si discrepa de tantos puntos como dice, querido Jaume, contrargumente porque la señora Biehler cuestiona más de lo que usted tiende a hacer, especialmente cuando tienes a Matabosch delante del micrófono. Deb´ñia haber corrido sangre en el Liceo y no de los músicos precisamente. Y la prensa -evitemos señalar nombres no sólo de críticos sino de opinadores culturales en general- no han estado a la altura muchas veces. Los que tenemos gente o conocemos gente de dentro del Liceo, sabemos que es así. Por no hablar del pastón que ciertos agentes de cantantes se han llevado la última década gracias a la horrorosa política ecónomica del teatro.

6:23 p. m.  
Anonymous Anónimo said...

Penso que l'has clavada. Els noms que proposes estan molt bé: al autor anònim -com jo- li dire que Helga Shmidt no ha enssorrat el Palau de les Arts. L'han enssorat les corrucpcions de Camps i Barberá. No he llegit l'article de D. Biehler (l'enllaç no em funciona) pero em sembla que es un que vaig llegir fa temps i, sí, olora a rencors i venjances. Alguns músics del Liceu son uns ganduls i volen cobrar per tot, quan tenen un molt bon sou, que molts ja voldriem

7:47 p. m.  
Anonymous Anónimo said...

Sr. Rey porqué no menciona con claridad a qué agente se refiere, porqué en Barcelona "el agente" es el Sr. Lerín. Ud. habla de sangre, metafóricamente, claro está, pero Ud. debería de saber que hay demasiados intereses creados y aquí siempre hay miedo a mostrarse muy claramente. El tema es: Que no se sepa que he dicho.." etc. etc.

7:58 p. m.  
Anonymous Carme said...

Jaume estic completament d´acord amb tu.Tant de bó en un futur més o menys proper tinguem el Liceu que ens agradaría tenir

10:54 p. m.  

Publicar un comentario

<< Home