22.6.13

"LUCIO SILLA" HA TORNAT AL LICEU



La primavera de 1987, servidor de vostès feia COU però ja sabia que Mozart no era el músic que més li agradava sinó el que més estimava. Vint-i-sis anys després, la cosa continua, augmentada i consolidada. Aquella primavera, als meus disset anys, recordo haver assistit a unes representacions de Lucio Silla al Liceu en el que suposava l’estrena de la vuitena òpera mozartiana a l’estat espanyol. Havent conegut l’òpera per dues gravacions fonogràfiques (la de Cillario i la de Hager), les funcions al Liceu em van decebre. Ara, amb 43 anys, l’espectacle m’ha convençut molt més, però vocalment he sortit del teatre enlluernat.
Anem a pams. Les convencions de l’”opera seria” en què s’emmarca Lucio Silla obliguen a un esforç dramatúrgic, que pot anar de la visió arqueològica a la relectura en termes de rabiosa actualitat. No crec que valguin termes mitjos, atesa la complexa partitura que, a diferència de Mitridate (la primera de les tres òperes de Mozart estrenades a Itàlia), explora ja un psicologisme que va més enllà del cartró pedra d’un llibret que començava a fer tuf d’anacronisme. I és que el jove salzburguès, amb gairebé setze anys, va plasmar per primer cop en la seva carrera teatral, els clarobscurs inherents a la condició humana. 
El muntatge de Claus Guth és ric en idees, no sempre prou justificades, però és valent i, sobretot, presenta un molt bon treball d’actors i amb la voluntat de plasmar el contingut teatral dels recitatius secs, així com les àries, amb els seus ritornelli i les repeticions “da capo”. Llàstima que l’escenografia i el vestuari de Christian Schmidt optin per l’exaltació del lleig més absolut, en contradicció amb la bellesa dels pentagrames mozartians. I tanmateix, hi ha quadres molt aconseguits, com l'escena davant de la tomba de Màrius, o les al.lucinacions de Giunia davant de la imminent execució de Cecilio mentre entona la sensacional ària "Fra i pensier più funesti di morte".

Excel.lent repartiment vocal
Harry Bicket ha optat per una lectura molt completa de l’obra, amb bona part dels recitatius i amb el tall de tan sols tres àries (fa mal, però, que s’obviïn “Ah se a morir mi chiama” i “Parto, m’affretto”, tot i que no es troba a faltar “Strider sento la procella”). Confesso que m’agrada molt més el Bicket barroc, però la feina davant de la reduïda orquestra del Liceu s’ha notat i l’estil mozartià ha impregnat les parets del Liceu.
Que el públic del teatre de La Rambla, poc procliu als Mozart que no siguin Don Giovanni i Le nozze di Figaro, ha aplaudit totes i cadascuna de les àries i –almenys des de la butaca que ocupava- sentia que la representació era seguida amb interès, escassos badalls i cap mòbil sonant (tan sols un, al principi de la segona part). Tota una fita, tractant-se d’una òpera tan poc coneguda com Lucio Silla i, a sobre, tan llarga.
Val a dir, però, que l’equip vocal ha estat, en aquest primer repartiment, a l’alçada de les circumstàncies, començant per la parella formada per la “prima donna” i el “primo uomo”, és a dir Giunia i Cecilio, encarnats per Patricia Petibon i Silvia Tro Santafé. La soprano francesa exhibeix un cant tan meticulós en el seu sentit expressiu com poc ortodox en matèria mozartiana. Portaments i atacs de collita pròpia no deixen de permetre gaudir d’un cant d’agilitat immaculat i sensacional. El mateix que presenta la molt més ortodoxa Silvia Tro Santafé amb un Cecilio de projecció generosa, timbre poderós i color vocal exquisit, al servei d’aquest belcanto que es correspon amb el primer Mozart.
La part titular de l’obra es redueix, a banda dels recitatius, a un trio i dues àries de dificultat relativa, atesa la mediocritat del tenor que va estrenar l’obra el 1772. No és la que exhibeix un poderós Kurt Streit, sensacional en una part lamentablement poc lluïda però de la que ha sabut treure tot el partit possible. Les vacil.lacions inicials d’Inga Kalna com a Lucio Cinna han donat pas a un cant cada cop més assentat, fins a treure’m el barret en la cadència final de “De ‘più superbi il core”. Al seu costat, correcció absoluta d’Ofelia Sala (el paper de Celia és un bombó) i d’Antonio Lozano, de qui s’ha respectat l’ària “Guerrier, che d’un acciaro” del personatge d’Aufidio, suprimit en l’enregistrament dirigit per Harnoncourt.
Feliç vetllada mozartiana, coronada amb tres intervencions corals de “passa que t’he vist”, tot el contrari del resultat final per a una òpera que hauria de tornar al Liceu en un plaç de temps lleugerament inferior als vint-i-sis anys.

5 Comments:

Anonymous Anónimo said...

Quans records m'han portat els teus disset anys... emotius, melangiosos... però sobre tot estimats.
No et puc dir que vaig trobar a faltar la teva conferència perqué en P. A. B. en sap un niu i s'estima també moltissím Mozart, i ens va fer notar l'excel.lencia de la composicio i puc dir-te que quan vagi a veure-la me la miraré amb diferents ulls, millor dit l'escoltaré amb diferents orelles, Rep una abraçada de la teva amiga, Mariàngels

3:41 p. m.  
Anonymous Anónimo said...

La producción no m´ha agradat gens.Sort que he tancat els ulls i he escoltat MOZART.

6:51 p. m.  
Anonymous Anónimo said...

Grande, muy grande es la obra de Mozart y ya con quince años crea esta maravilla (¡lástima que se corten fragmentos!) ¿Qué tal el segundo reparto? ¿Se retransmite? ¡Gracias!

7:32 p. m.  
Anonymous Anónimo said...

No crec que la teva opinió sigui massa concloent, havent llegit i escoltat altres critiques que has fet. No coincideixo mai amb la teva crítica.

5:30 p. m.  
Anonymous Carme said...

Fa molts dies no poses cap comentari.Estas de vacances? Ben merescudes per cert.

5:50 p. m.  

Publicar un comentario

<< Home