LA "NORMA" DE L'A.A.O.S. A SANT CUGAT

Per raons diverses, no vaig poder anar a Sabadell per veure la Norma de l'A.A.O.S. L'avantatge de veure una funció fora de La Faràndula rau en què la cosa ja està més rodada i segura. I tanmateix, el rendiment del cor ni de l'orquestra no van estar a l'alçada del que hauria de ser una cinquena funció -al Teatre-Auditori de Sant Cugat-, a l'equador de la tanda que durà l'equip a d'altres ciutats catalanes. Daniel Gil de Tejada dirigeix amb gest precís, fins i tot elegant, però el so extret era excessiu, poc subtil i allunyat de les esfumetaures que demana un compositor com Bellini, que el poeta Heine va definir com a "sospir amb sabatilles d'àngel". La cosa semblava més aviat l'alè demoníac d'una xiruca. Una llàstima, perquè l'esforç hi és i l'activitat d'Amics de l'Òpera de Sabadell mereix la meva admiració més profunda per no defallir en mantenir una activitat operística més o menys normalitzada en un context d'excepcionalitat cultural (llegiu-hi aridesa) com el que estem vivint.

En canvi, la posada en escena de Carles Ortiz amb escenografia de Jordi Galobart va permetre'ns gaudir d'una representació més que digna, fins i tot de notable alt en moments com el primer quadre del primer acte o el final de l'òpera, amb solucions ben trobades com la pira en què moriran Norma i Pollione. D'això se'n diu fer de la necessitat virtut.

Una de les grans aportacions de Mirna Lacambra, "alma mater" de l'A.A.O.S. és la descoberta de nous talents i la confiança que hi diposita. La temporada passada, va "regalar" a Eugènia Montenegro la temible Abigaille de Nabucco. I aquesta temporada, li ha ofert dos papers igualment complexos si bé diferents en estil i exigència: la Pamina de La flauta màgica i aquesta Norma belliniana. La soprano barcelonina té un timbre certament bell, l'emissió i projecció són segures i l'exressivitat està treballada i meticulosament estudiada. Caldria, però, que Montenegro llimés les asprors dels sobreaguts, de vegades massa estellats. A partir d'aquí, la seva carrera pot ser interessant. 

També ho serà (ja ho és, de fet), la de Laura Vila, una Adalgisa delicada, molt ben treballada i de sons vellutats, sense excessos ni histrionisme, al servei del bon gust que demana tota pàgina belcantista i, més en particular, d'aquell Bellini "angelical" referit més amunt. Ja fa temps que la trajectòria de Vila ens interessa i se li augura un futur que pot tenir moments molt feliços pel que fa a rendiment i reconeixement de públic i crítica.

Per contra, el Pollione de l'argentí Raúl Iriarte no va passar d'anecdòtic. Complidor i poca cosa més, i deixem-ho córrer per no fer sang. Bé, en canvi, l'Oroveso d'Iván García, baix veneçolà que ja està sent una presència habitual en les funcions dels A.A.O.S. i que ha fet una de les seves millors prestacions en el que li recordem entre nosaltres.