MOZART OBRE L'ERA MATABOSCH AL REAL DE MADRID

De la mateixa manera que la temporada 2014-15 del Gran Teatre del Liceu no ha estat dissenyada per Cristina Scheppelmann, de la del Teatro Real no en té la paternitat exclusiva Joan Matabosch. Insisteixo: exclusiva, perquè una part dels títols, dels repartiments i de les direccions orquestrals programats al teatre madrileny sí que ha estat potestat del director barceloní. Hereu de Gérard Mortier, i aterrat a Madrid quan el Liceu passava hores baixes, Matabosch agafa les regnes amb l'embranzida, el tremp, l'entusiasme i la vehemència que sempre han caracteritzat la seva gestió.

Tot i que enguany alguns dels títols programats hagin estat retocats i fins i tot aparcats del cartell, el cert és que el Teatro Real du cert avantatge respecte del Liceu, per exemple amb un model de mecenatge del que a Barcelona haurien de prendre bona nota. També és cert que el colisseu de la Plaza de Oriente no té cossos estables (cor i orquestra) que depenguin exclusivament del teatre, amb la qual cosa el model de gestió és diferent, i molt menys complex, respecte del Liceu barceloní.

A Joan Matabosch se'l veu còmode i contagia l'entusiasme per allò que fa quan, en un dinar distès amb qui signa aquestes ratlles, parla del present  i del futur. El passat, que hi és, no sembla preocupar-lo gaire, tot i que el llegat que deixa és eivdent, amb més llums que no pas ombres, com ja hem dit en altres ocasions.

Unes Noces... per agafar embranzida

La producció que signa Emilio Sagi de Le nozze di Figaro no és nova i, de fet, es va estrenar fa força anys, quan el Teatro Real era dirigit per Antonio Moral. Gérard Mortier va repescar-la i enguany s'ha tornat a programar, amb èxit a taquilla i amb les localitats exhaurides.

D'entrada, pot sorprendre que el director belga traspassat programés un espectacle que, tot i la seva correcció, dista molt d'amotllar-se als codis ètico-estètics de Mortier.  Sagi és un home de teatre que sempre compleix, que sap explicar les històries contingudes al llibret i que sap revestir els seus muntatges amb un preciosisme plàstic que mai no cau en la temptació de l'"horror vacui". En aquest sentit l'òpera de Mozart resulta, en mans del director asturià, un espectacle per a tots els públics, ideal per endinsar-se en aquest miracle que és la primera de les tres òperes del binomi Mozart-Da Ponte. Sagi no arrisca, però sí que apunta alguns dels trets que caracteritzen una òpera inspirada en una comèdia -La folle journée ou Les noces de Figaro de Beaumarchais- que assenyala amb el dit els vicis d'una aristocràcia que aviat posaria el cap sota la fulla de madame Guillotine. Això justifica que alguns personatges figurants de l'espectacle gesticulin darrere del Comte i la Comtessa, en una clara (però en el fons tímida) al.lusió a aquell principi de canvi de l'ancien régime.

Insisteixo: sorprèn que Mortier, que a París va encarregar unes Nozze... iconoclastes i discutibles (però genials) a Christoph Marthaler, s'hagués fixat en les de Sagi, políticament correctes, amb direcció d'actors desigual, però molt ben agombolades per l'escenografia de Daniel Blanco, el vestuari de Renata Schussheim o la il.luminació -magnífica- d'Eduardo Bravo. I tanmateix, aquest espectacle no molesta ni avorreix, sinó que es consumeix amb delit, tot i que s'oblida l'endemà mateix, perquè no hi ha ni discurs ni concepte, més enllà del subratllat cal.ligràfic de les paraules de Da Ponte.   

Discreció musical

Va ser Joan Matabosch qui va demanar a Ivor Bolton que s'encarregués de dirigir musicalment aquesta òpera. El director anglès, que porta les regnes de l'orquestra del Mozarteum de Salzburg i que al Liceu va regalar-nos un memorable Entführung... és un mozartià de cap a peus, que sap dialogar amb la tradició del Mozart, per entendre'ns, vienès -el de Karl Böhm i els seus contemporanis- sense fer lletjos a alguns criteris de les recents operacions "filològiques". Un director-pont, intel.ligent i sempre al servei de la partitura, que ofereix amb un so transparent, i sense exhibicionismes. L'orquestra i el cor titulars de la casa van saber estar a l'alçada, si bé el fossat del Real queda massa obert i Bolton no sempre va aconseguir un volum més equilibrat amb algunes veus que, petites, van quedar ocasionalment tapades per la massa orquestral.

La discreció musical va encarnar-se en un repartiment homogeni en el seu nivell d'aprovat alt -en la majoria de casos- de notable - en pocs- i d'excel.lent -en un-. Comencem per l'excel.lència: el Comte autoritari, molt musical i exquisit en els recitatius de Luca Pisaroni, matisat, treballat i cisellat en tots i cadascun dels seus passatges, tot i que algun agut quedés lleument esblanqueït. Notable per a la Susanna de Sylvia Schwartz, soprano espanyola -tot i el seu cognom- que té una veu petita però que va complir amb el que se li demana a la promesa de Figaro, especialment en un "Deh vieni, non tardar" de manual.

Notable just per al Figaro d'Andreas Wolf per la veu ben timbrada, per la incisiva projecció, encara que el personatge resultés pla, sense la picardia inherent al primer i segon actes i sense la ferida oberta del quart, amb un "Aprite un pò quegl'occhi" d'escàs relleu. El mateix notable que pengem a un José Manuel Zapata que sempre sap estar al seu lloc, i que va signar un Basilio amb la malícia i la caricatura justes, tant al primer acte com al quart en què va poder-se lluir amb l'ària "In quel'anni", tan maldestra dramatúrgicament -la seva ubicació resulta excessivament forçada- com magistral gràcies a l'escriptura mozartiana.

Aprovat alt per a tres dones: la Comtessa de Sofia Solovly, el Cherubino d'Elena Tsallagova i la Marcellina d'Helene Schneiderman. Solovly té una veu amb un timbre que resulta passat de moda, descompensada en volums. La seva Comtessa va estar mancada dels matisos inherents a pàgines immarcessiblement tardorenques, com les dues àries o fins i tot el breu però deliciós duet amb Susanna al tercer acte. Cherubino igualment sense relleu el de la mezzo russa Elena Tsallagova, ben servit escènicament però pobre en el terreny musical. I finalment, tosca Marcellina la de l'alemanya Helene Schneiderman, malgrat el regal de l'ària del quart acte resolta amb agilitats atropellades. I finalment aprovat just per al baix grec Christophoros Stamboglis, Bartolo insuficient en recitatius, concertant i en l'ària de la "vendetta", massa abrupta i amb sillabato de "passa que t'he vist".